Egon Schiele, el mite del geni maleït (I): Eros i Thanatos

[dropcap letter=”A”]

l llarg de 2018 s’han programat diverses exposicions per commemorar el centenari de la mort d’Egon Schiele, víctima de la mal anomenada “grip espanyola”. Una malaltia que pocs dies abans s’havia endut la vida de la seva dona Edith, embarassada de sis mesos. Amb només vint anys, Schiele va deixar una enorme quantitat de pintures, dibuixos i esbossos, molts dels quals van ser mal venuts, perduts o fins i tot cremats per les autoritats, per causa de la temàtica sexual, temàtica predominant a la seva obra, però ni de bon tros l’única rellevant. L’amenaça de la censura, que el seu contemporani Karl Kraus havia saludat com una forma d’atiar l’enginy (en afirmar que tota obra que no aconseguís evitar-la, en efecte, mereixia ser censurada), no va impedir que Schiele es recreés en la reproducció artificiosa i explícita de cossos freqüentment nus, oferts en contorsions impossibles.

EROS I THANATOS: UNA RETROALIMENTACIÓ DIONISIACA
Els temes escollits per Schiele no eren temes clàssics que justifiquessin la nuesa, ni es beneficiaven del preciosisme decoratiu d’alguns dels pintors del modernisme vienès -la Secession– que el van admirar, Gustav Klimt al capdavant. Schiele destacava com a retratista per la seva capacitat per traslladar amb línies senzilles la complexitat psicològica de la persona en el cas dels dibuixos (o amb una pinzellada notòria, de gran expressivitat, en les pintures), connectant d’una manera gairebé immediata amb l’espectador, que no obstant això la percep no sense estranyesa. Un fet evident en el centenar d’autoretrats que va realitzar, a través d’una autoatenció en certs moments indissimuladament histriònica. La recerca del jo, com a recreació especular -que alguns han titllat de narcisista- és indissociable en realitat de la representació del no-jo, l’altre, que anhela ser igualment posseït, assimilat des de la distància que l’artista troba també en si mateix. Al seu poema “Un autoretrat” ​​de 1910, escriu: “Sóc per a mi i per a aquells / als que la meva set embriagadora / de ser lliure regala tot, / i també per a tothom, perquè a tots / també estimo, estimo”.

Un dels aspectes més desconcertants de la producció de Schiele resideix en les postures i inclús ganyotes de les figures reproduïdes, que exhibeixen la seva intimitat sense pudor i alienes a qualsevol història que justifiqui la seva disposició material. La carn dels éssers humans es mostra tan naturalment -exempta de maquillatge o arreglament cosmètics en la seva exposició- que recau en la pura materialitat: una mena de natura morta en què la persona ha desaparegut, ja sigui perquè no mostra la cara o perquè la seva mirada és la de un absent (titella, autòmat o cos sense vida). L’amor que Schiele diu professar universalment podria semblar incompatible amb la conversió en cosa de la persona que és reproduïda. I, no obstant, reconeixem en el seu cas una temptativa -infructuosa, sens dubte- de conciliació dels extrems. Un discurs que de forma no conceptual és transmès a l’espectador, descol·locant-lo, i que bé pot sonar -segons l’expressió de David Foster Wallace a This is Water– “socialment repulsiu”. Doncs també nosaltres som éssers vius, i tolerem malament la cosificació per part del proïsme, ni que sigui com a recordatori de la possibilitat que espera al final, habitualment negada i substituïda mitjançant creences o formes de coneixement que aporten agafadors i, en suma, tranquil·litat.

El destí de Schiele és anunciat i assumit a Tod und Mädchen, quadre en què ell mateix, caracteritzat com a mort, abraça a una jove de genolls. És el comiat que ofereix a la seva amant, abans de casar-se amb l’Edith. Estant amb ella, contraurà la malaltia mortal.

Negat el relat mític o la representació realista en Schiele, sembla que, en efecte, no hi ha lloc per a aquestes figures d’aspecte sinistre. Així, més que mer erotisme, el que desperten i trasllueixen és l’altra faç de l’ésser, la qual no desitja precisament perpetuar la vida, o no només això. El poema citat el tancava Schiele amb els versos: “Sóc ésser humà, amo / la mort i estimo / la vida”. En la seva obra s’explicita, en perfecta i paradoxal coherència, la retroalimentació eros / thanatos -per utilitzar la terminologia de l’època- d’una manera que no deixa indiferent a l’espectador. La realitat cadavèrica, la cosa que s’és manifestament quan es deixa de ser un ésser viu, ja apareixia inserida de forma més o menys subtil en molts quadres de la tradició occidental, sota el tòpic del memento mori (“recorda que moriràs”) . És el cas de Els ambaixadors d’Holbein el Jove, en què una calavera en anamorfosi -amb prou feines perceptible en primera instància, per a la mirada natural- esquinça el llenç, deformada, insinuant la realitat sinistra subjacent a tota empresa mundana, al cap i a la fi.

En Schiele, però, trobem aquesta aprehensió del costat negatiu desproveïda de qualsevol to moralitzant. Meravellós el poema en prosa que va titular Bosc d’avets, en què empra la gramàtica amb una estranya i significativa llibertat, i que clausura amb la sentència Alles ist lebend tot ( “tot és viu mort”). No és retòrica juvenil, ni fatalitat en el sentit romàntic, sinó una aposta per la comprensió dionisíaca de la vida, comparable a la reivindicada pocs lustres abans per Friedrich Nietzsche (declarat seguidor d’aquell deu grec, amb qui es celebrava l’existència tota, vida i mort, desig i patiment, creació i destrucció…). El destí de Schiele és anunciat i assumit a la cèlebre tela Tod und Mädchen, en què ell mateix, caracteritzat com a mort, abraça a una jove de genolls. És el comiat que ofereix a la seva amant, abans de casar-se amb l’Edith. Estant amb ella, contraurà la malaltia mortal.

Els personatges semblen surar en aquell quadre, com a tants altres estan “a sobre” del fons, com si no formessin ja part d’aquest món. La imatge, clarament figurativa, prefigura no obstant les ànsies d’una expressió extrema i alliberada de la forma tancada, que l’abstracció explotarà. Amb el títol d’aquell mític quadre, que remet sens dubte a la composició d’un altre austríac mort de forma primerenca, Franz Schubert (el quartet per a cordes conegut per la presència del lied Das Tod und das Mädchen, acabat el 1824), recentment s’ha realitzat una producció cinematogràfica centrada en l’obra de Schiele. Encara que data del 2016, la seva reestrena busca coincidir amb l’efemèride. Una biopic amable, la dirigida per Dieter Berner (gaudeix d’una fotografia acurada i mostra alguns dels escenaris reals, la localitat bohèmia de Český Krumlov, per exemple), que no obstant això té escassa força: la cara de bon minyó de l’actor, de somriure franc, és incompatible amb el caràcter demoníac que reflecteixen molts dels quadres de l’artista representat.

S’ha destacat que Schiele va assumir gustós el paper de geni incomprès, com per transcendir a la seva època, d’acord a una lògica contra-intuïtiva que també havia recordat Friedrich Nietzsche (autor amb el qual és temptador i pertinent tendir ponts): “els homes pòstums -jo, per exemple- són pitjor compresos que els tempestius, però millor sentits. Dit amb més rigor: no són compresos mai, i d’aquí la nostra autoritat”. escriu Nietzsche a la secció aforística d’El crepuscle dels ídols. O com es filosofa amb el martell (1889). I Schiele, a una carta adreçada al Doctor Oskar Reichel: “Tard o d’hora sorgirà una fe en els meus quadres, escrits i paraules, que dic poques vegades però de la manera més concreta possible. Els meus quadres, fins ara, probablement no siguin més que preàmbuls, no ho sé pas”.

“Tard o d’hora sorgirà una fe en els meus quadres, escrits i paraules, que dic poques vegades però de la manera més concreta possible. Els meus quadres, fins ara, probablement no siguin més que preàmbuls”.

La confiança gairebé religiosa en la seva obra, de caràcter intempestiu -avançat a la seva època o, millor, atemporal- es troba impregnada d’un regust oracular, que pateix com a contrapartida la incomprensió dels seus contemporanis. Schiele va arribar a retratar-se com un Crist crucificat i ferit com Sant Sebastià, la qual cosa al seu torn és comparable a la paròdia que Nietzsche realitza amb la parabòlica, de vegades caricaturesca publicació Així parlà Zaratustra, per ell considerada “el millor regal que mai ningú no ha fet a la humanitat” (tot i que, segons explica a Ecce homo, l’expressió bíblica amb que es lliura a Crist, cap contemporani estava capacitat per apreciar-lo). Pel que fa a Schiele, al mateix doctor li va remetre un quadre que Klimt havia comentat en termes elogiosos, dient-li: “segur que és, actualment, el màxim que s’ha pintat a Viena. En qui es riu d’ell cal observar com es riu; és algun enemic del meu art, envejós del meu art”.

Totes aquestes complexitats desapareixen en aquella pel·lícula, que difícilment il·lustra la fama d’enfant terrible de Schiele, ni per descomptat escodrinya en les regions més torturades de la seva psique, tant pel que fa a l’aprehensió d’una mort omnipresent -que afectarà als seus éssers estimats– com la realitat esquiva del desig. Passa de puntetes per les qüestions més inexplicables, ofensives per a l’eticitat regnant al context de l’Imperi Austrohongarès, i també per a l’actual, com veurem en la segona part de l’article, properament. Els temes predilectes d’Egon Schiele -recordem-ho- són aquells que Sigmund Freud havia considerat instints primordials: eros i thanatos, pulsió de vida i pulsió de mort, es retroalimenten inquietantment en la celebració oficiada per l’artista. Amb traç nerviós i precís delinea figures vives-mortes, cossos d’éssers que desconcerten per la seva realitat estimada i negada.

Imatges destacades:
1. Seated Woman with Bent Knee, 1917
2. Death and the Maiden, 1915
3. Portrait of Dr. Viktor Ritter von Bauer, 1917
4. Double Self Portrait, 1915
5. Autumm Trees, 1911
6. Portrait of Friederike Maria Beer, 1914
7. Self Portrait as St. Sebastian (poster), 1914
8. Kniende mit hinunter gebeugtem Kopf, 1915