[dropcap letter=”F”]
a vint anys, al Museu Picasso, el públic barcelonès va poder descobrir i admirar l’obra d’Egon Schiele, que durant el 2018 ha recorregut les principals pinacoteques del món, despertant encara un poderós i pertinent rastre de polèmica. L’obra de l’artista austrohongarès, en bona mesura salvada per Rudolf Leopold -col·leccionista i artífex del vienès Museu Leopold, en que moltes d’elles es troben habitualment- pot molestar pel caràcter explícit dels nus, però sobretot per la seva cruesa desafiant. L’exposició sol ser frontal, exempta d’història que justifiqui o permeti contextualitzar la situació representada. Aquí, a l’absència d’una narrativa que torni comprensible fins i tot allò intolerable, residiria el seu valor artístic, al menys des del punt de la “estètica negativa” de Theodor W. Adorno.
Per al filòsof frankfurtià -qui bona part de la seva vida va tenir present el trauma d’Auschwitz, súmmum de la destrucció dels valors de l’humanisme- l’art que no provoca incomoditat en realitat col·labora, conscientment o no, amb un sistema de producció autoritari, que no té en compte l’individu. Dècades abans, el mateix Schiele havia inscrit al marge d’una aquarel·la, durant una breu estada a la presó, que “reprimir un artista és un delicte, significa assassinar vida en gestació”. Amb tot, conciliar la llibertat d’expressió artística amb la protecció dels drets civils, quelcom que semblaria força senzill, no sempre ho és. Que l’art posseeix el poder de qüestionar la realitat i confrontar l’espectador amb veritats incòmodes, amb tendència a ser negades, és inqüestionable. Però potser tot l’art assoleix aquella taumatúrgia, pel fet de ser molest? Qui separa l’art o els discursos que permetrien derruir prejudicis i dogmes -en pro de la construcció d’un criteri autònom- d’aquells altres que corrompen o adoctrinen interessadament?
“Reprimir un artista és un delicte, significa assassinar vida en gestació”, va deixar escrit Schiele durant la seva estada a la presó
Ciutats tan obertes de ment com Londres o Berlín van sortejar aquella complexa disjuntiva en modificar els cartells promocionals de l’obra de Schiele. Inicialment, mostraven homes i dones nus sobre un fons neutre, amb mirades perdudes o provocadores. Una banda blanca va cobrir les zones més sensibles dels cossos amb un lema, magistral eslògan, inscrit a manera de justificació: “ho sentim, han passat 100 anys però encara avui és massa agosarat”. Una maniobra que, més que improvisada, semblaria formar part d’una estratègia de màrqueting, qui sap si efectuada per atreure encara més públic i animar a la reflexió. En l’era del barroc digital i de la reproductibilitat massiva i interessada dels rumors -allò que s’ha anomenat d’una manera una mica cursi “posveritat”, amb la predominança de les fake news– el moviment podria haver estat perfectament guionitzat. De qualsevol manera, la campanya és excel·lent, perquè recorda l’essència transgressora de l’art -tret quasi obligatori des del romanticisme- sense realment transgredir, és a dir, tornant-lo atractiu ergo consumible sota el pretext de la probable indigestió.
En molts mitjans de comunicació es va vendre aquella retracció com a producte de la pressió popular -amb diferents graus de censura, per cert, segons la ciutat- davant d’una obra que, sens dubte, no pot ser del gust de tots. Un interessant article a The Guardian reflexiona, arran de l’exposició d’Egon Schiele, sobre la mostració de continguts per a adults en l’espai públic, tenint en compte que no només pot ofendre aquells, sinó a menors d’edat (que, no tenint garantia de la seva capacitat per processar de forma no nociva els continguts en qüestió, legítimament haurien de quedar al marge del debat). Parlant de Schiele, potser aquesta consideració sembli molt conservadora i innecessària, ja que s’ha convertit malgrat la seva condició d’enfant terrible en un referent de la pintura, igual que Baudelaire ho és en l’àmbit de la poesia.
La qüestió de la llibertat d’expressió en l’art, però, no està resolta, inclús entre aquells que diuen ser incondicionalment partidaris. Fa uns mesos La Vanguardia plantejava la mateixa qüestió arran d’un escultor contemporani, l’obra de qual -inspirada en les figures de les vasos grecs i instal·lada a un passeig marítim de València- reprodueix explícitament tot tipus d’actes sexuals. Sense entrar en avaluacions artístiques -per a les quals la majoria, potser, no estem qualificats, en no gaudir de la confortable perspectiva històrica- el que sorprèn del cas és que no només no hi ha un mecanisme de “promoció” que habiliti la reflexió crítica, sinó que es dóna per descomptat aquella màxima -la de la llibertat d’expressió artística- que a Schiele li va costar tant defensar. I no només això: es desplega avalada per diners públics. Una “falsa transgressió” que els contribuents estarien en el seu dret de qüestionar per tractar-se d’un doble salt moral, i a sobre amb xarxa.
EXHIBICIONS EPIDÈRMIQUES
En efecte, l’actitud dels retratats per Schiele pot semblar lasciva, tret igualment present en molts dels seus inquietants autoretrats. No només la idealització s’ha tornat impossible: més que potenciació de la sensualitat, en un sentit morbós, es percep en la seva obra un escàndol de signe oposat: l’aparent menyspreu de si mateix, de la realitat carnal -cadavèricament exhibida- camina de la mà d’una explosió de creativitat que es manifesta al traç dels dibuixos, captant escorços impossibles, i a la magistral paleta de colors de les pintures, que reflecteixen paisatges en sensació d’esquarterament o en desafiant ball sobre el no-res, en l’absència de fons. Són múltiples les capes, els efectes de veladura. Suggereixen una tendència a l’abstracció però -en el cas de Schiele- sense perdre del tot la figura, com per assolir la màxima expressió psicològica. La natura es mostra absolutament epidèrmica, donant a entendre que allò que hi ha a sota és, en efecte, el mateix que es mostra.
La lògica del tatuatge atura el temps i fixa una identitat que ha de transcendir. Suscita satisfacció i orgull, en la mesura que posiciona i permet el reconeixement
No deixa de ser simptomàtic que aquell eslògan promocional (“Sorry, 100 years old but still too daring today”) funcioni com a reclam en una època com la nostra, en què se celebra el culte al cos, es postula l’eterna joventut com una possibilitat real, i realitzadora. No hi ha res més il·lustrador de la cerca d’una transgressió definidora i massivament acceptada -la moda de la diferenciació extrema- que el tatuatge, inscrit en la part més visible i superficial del nostre ésser; l’òrgan -doncs la pell, ho és- que es torna màximament significatiu, per voler representar una mena de clau d’entrada a la interioritat. La lògica del tatuatge pretén aturar el temps i fixar una identitat que ha de transcendir i arribar als altres. Suscita satisfacció i orgull, en la mesura que posiciona i permet el reconeixement. Una marca d’excepcionalitat que es publicita de forma més o menys exclusiva, segons en quin lloc es trobi. La celebració d’aquesta realitat única, en forma d’exhibició, contrasta amb la seva perversa utilitat en temps no tan remots.
El tatuatge pot també entendre’s com a registre ominós, rubrica que culmina la cosificació del cos, convertit en mà d’obra barata o gratis. Sense anar-nos-en a l’època de l’antiguitat o a l’era dels descobriments i les colonitzacions, als camps de concentració -durant el XX, al bressol de la civilització moderna- comptabilitzaven els reclusos amb un sistema completament salvatge. I això no és tot. Als interns del camp de Buchenbald que portaven la pell prèviament decorada amb tatuatges els esperava un macabre destí: ser recopilats, col·leccionats i “estudiats” en una tesi doctoral. La conversió de la persona en cosa manipulable, sotmesa a una vida infrahumana l’ha recordat amb gran escàndol l’artista Santiago Sierra (Premi Nacional d’Arts Plàstiques, 2010) en la seva sèrie d’”accions remunerades“. Persones que no poden negar-se l’acceptació d’un intercanvi econòmic, per ser marginals, són retratades en actituds que la bona consciència trobaria inacceptables. Per exemple, deixar-se tatuar una línia a l’esquena, obra que es troba a la Tate.
Si és cert que la celebració del cos com a cosa en l’obra d’Egon Schiele encara escandalitza -més enllà de les campanyes de màrqueting- bé pot ser degut a aquella idea que va voler mostrar-se en el primer post dedicat al centenari del seu naixement. És a dir, a l’inextricable vincle eros/thanatos, que també explicitava amb paraules el propi Schiele. I no mogut per la mera voluntat de transgredir, sinó pensant en la plasmació de principis i necessitats irrefrenables en l’ésser humà, tant més en l’artista, que es comporta pràcticament com un xaman, aliè als temps i les modes: “L’art no pot ser modern, l’art és etern”, va escriure.
Fins i tot si el suport que utilitza és tan senzill i translúcid com el paper -color pell- la gravitació de les seves figures revela un pes ontològic de gran bellesa
Fer de la forma bella, del cos a priori sensual, un memento mori -recordatori de la pròpia mort- és una cosa que tampoc acostumen a aconseguir, amb veritable radicalitat, els tatuatges més sinistres; aquells amb calaveres, animals mortífers o caràcters en idiomes ancestrals que s’exhibeixen com a trets de caràcter i que bé podrien significar qualsevol cosa, o pitjor encara: res. És clar que més perjudicial -per un mateix i per a la societat- resulta desplegar vitalment una coherència amb la cosificació més absoluta. El braç tatuat del condemnat que representa Sean Penn a Dead Man Walking il·lustra aquesta tremenda vacuïtat, que sembla atiada pel dictum del personatge de Dostoievski que postulava “Si Déu no existeix, tot està permès”. No trobem cap lirisme en la pulsió sinistra d’un personatge d’aquest tipus, a diferència de l’art no merament epidèrmic d’Egon Schiele, que confronta la mort amb una actitud creadora.
Fins i tot si el suport que utilitza pot ser tan senzill i translúcid com el paper -color pell- la gravitació de les seves figures revela un pes ontològic de gran bellesa. En una carta que Egon Schiele dirigeix a Oskar Reichel el 1911 explica en termes d’il·luminació la funció del seu art. No dissimula el to messiànic, ni la concepció de la seva tasca com un acte amorós: “el meu ser, el meu no-ser, reorientat envers valors permanents, tard o d’hora ha de transmetre la meva força a altres éssers més o menys formats, com si es tractés d’una religió de creients. Els més distants m’observaran, els llunyans em miraran i els meus negadors viuran de la meva hipnosi. Sóc tan ric que he de seguir regalant-me”.
