Hi ha un gag a la sèrie Friends on Joey instrueix el seu amic Ross sobre com explicar una història seductora a una noia. Es tracta d’un recurs infal·lible: “fa uns anys estava visitant Europa amb la meva motxilla, concretament Barcelona, fent una excursió pel mont Tibidabo, on al final d’un camí em vaig trobar una noia banyant-se en un llac, plorant…”. Desconec si aquesta escena va provocar una allau de turistes als peus del temple expiatori, però sí que sé que el Tibidabo és un dels indrets que molts turistes volen visitar sense necessitat de cap guia: sí o sí volen pujar-hi, per l’originalitat de la seva ubicació i per la presència d’un parc d’atraccions en un cim amb vistes. Tot i així, com que no hi van a veure cap posta de sol en concret i l’espai és prou ampli, les aglomeracions no s’hi produeixen. Avui, però, el problema el tenim a les bateries del Carmel.
Esmento el tema del Tibidabo pel fet que no és un indret destacat en les guies, més aviat té un caràcter secundari en l’ordre de visites, però tot i així, l’impuls turístic cap a la muntanya s’esdevé de forma quasi natural. En el cas del búnquer sembla que el boca-orella ha marcat que s’hi poden contemplar unes postes de sol fantàstiques i se subratlla, sobretot, que no és un destí turístic. Com que no és un destí “turístic”, seria el contrari del que es troba un turista tot just aterrar a l’Aeroport del Prat, és a dir aquells cartells color fúcsia el Moco Museum on ni tan sols saben accentuar Dalí.
El Carmel seria un destí “alternatiu”, “underground”, fora del “mainstream”, amb tot el que això sovint suposa quan ens trobem amb música que fa saber a tot arreu que és “alternativa”: que acaba transformant això en una simple etiqueta mentre esdevé paradoxalment la música més comercial del món. De tal manera que ens trobem un destí no-turístic transformat en el més turístic dels destins, i tot per una foto que no té res (però res) a envejar a la que et puguis fer al mateix Tibidabo, a Montjuïc o dalt de la torre de les Glòries (en aquest cas, això sí, pagant). Perquè no es tracta de la foto: es tracta de l’experiència. I, si es tracta de l’experiència, el fet que hi hagi molta gent no molesta ans al contrari: som una bona colla de gent que ens trobem, com a Eivissa, celebrant que el sol se’n va davant d’un paisatge mediterrani que ens agrada. No crec que això es pugui evitar. No crec que s’hagi d’evitar. No crec que sigui dolent. No aquest fet en concret.
Si em diuen que hi ha un turó als afores de Venècia des d’on pots contemplar la ciutat, lluny de la centralitat turística, on et pots sentir no controlat ni dirigit ni aconsellat sinó simplement provant d’experimentar una relació més íntima i directa entre tu i la ciutat, és a dir precisament sense filtres (#nofilters), creguin-me que ho faré i creguin-me que vostès també. Si resulta que l’invent es posa de moda i això crea inconvenients als veïns, aquí és on l’Ajuntament pot intervenir amb presència dels urbans als carrers contigus vigilant l’incompliment de qualsevol ordenança. I fins i tot podem fer una campanya pregant als turistes un respecte, i fer-los recordar que això és una ciutat i no un aparador, “pretend it’s a city”. Però de cap manera això ens ha de fer cobrar entrada o limitar l’accés al Carmel, ni encara menys ens ha de convidar a pensar sobre si tenim un turisme de mala qualitat, només perquè el búnquer sigui gratis. Ens estem equivocant.
Em sembla prou obvi que, si pretenem un “turisme de qualitat”, no podem basar els paràmetres d’aquesta “qualitat” en conceptes quantitatius: que quants són, que quant gasten, que si venen en creuer o no, que quant gasten, que quina edat tenen, que quant gasten, que si venen sols o en família, que quant gasten. Res d’això no té res a veure amb la qualitat. Si sortim d’aquests paràmetres economicistes i de powerpoint, que pot ser feina d’alguns hotelers i restauradors (només un tipus d’hotelers i restauradors) però no la dels polítics ni encara menys la dels ciutadans o els veïns i les veïnes, veurem que la qualitat és tota una altra cosa i que té més a veure amb ser esmentat en una sèrie o ser objecte d’un boca-orella de rutes alternatives. No sé què més volem. L’èxit és això, i tota la resta és gestió… o mala gestió, és clar.
