El cartell

El tedi general que assetja Barcelona experimenta dues aparents excepcionalitats anuals arran d’unes polèmiques que ja sobrepassen la tradició que les fonamenta: el pessebre de Nadal i el cartell de la Mercè. Qualsevol bullanga que es calendaritzi, a dir dels cursis, acaba resultant el més fatigós i previsible del món. Pel que fa el cartell de la Mercè, hom ja sap que si el producte d’un il·lustrador elimina capgrossos i senyeres del producte, la tribu l’acusarà de castrar la catalanitat de la festa major capitalina. Al seu torn, si les quotes d’imaginari folklòric es barregen amb assumptes d’ordre social com ara la precarietat (així l’actual cartell), hom sostindrà que sí, que molt rebé, però que els socialistes busquen equiparar la força de l’imaginari nacional al discurs victimari del pobrisme. La teoria crítica ja estarà refeta com un Big Mac, omplirà l’estómac del polemista, i tal dia farà un any.

Com qualsevol obra d’encàrrec administratiu (de fet, com qualsevol obra d’art), l’actual cartell de la Mercè no pot desfer-se de la sobreinterpretació política i, postmoderns com som, es veurà incapaç de treure el nas amb un significat artístic que sobrepassi l’allau d’interpretacions que n’escriuran els crítics culturals de la ciutat. Si la foto en qüestió —molt ben ordida per la productora CANADA— formés part de l’exposició Contes possibles de Jeff Wall, els mateixos ressenyaires que l’han criticat es farien palles comentant com n’és de genial el contrast entre aquest infant racialitzat de vida dissortada i la seva mirada en direcció a la societat de l’espectacle, amb una barreja de naïvetat i temor. Però Collboni i el PSC no són star photographers i els receptors de la proposta, ciutadans afectats de narcisisme, només hi cerquen quin petit detall té la gosadia de no representar el seu credo.

Més enllà d’aquesta metafísica d’estar per casa, la intenció politicocultural d’aquest cartell és evident. Organitzant la Mercè, l’Ajuntament de Barcelona entén la impotència d’una mare soltera a l’hora d’entretenir o de fer clapar el seu fill minoritzat. Per molt que aquesta jove senyora no tingui ni un euro com per sortir a fer una birra en un bar de xinos del Raval, el Consell Municipal es colarà per les finestres de casa seva (perquè l’administració és com un gas, arriba a tot arreu) i aconseguirà que el nen pari de donar pel sac mentre admira els gegants i els petards del cel. Tant li fot si no pots sortir reina, que nosaltres ja t’ajudarem i, si et fa falta, en Xavier Marcé sortirà del Leopoldo per donar-li un caramel al nap-buf. En definitiva, res de nou sota el cel i socialisme dels 90 de tota la vida: la ciutat és una festa i, per molt que tu te la perdis, t’obligarem a ser una barcelonina feliç.

Em corregeixo, perquè el substrat polític del cartell amaga un gest interessant, centrat precisament en la figura del petit, un nano a qui la societat de l’espectacle acabarà endormiscant però que, com a víctima de la pobresa que l’isola de la ciutat, quan sigui gran el que voldrà és fer pasta i, contràriament a sa mare, sortir de festa i cascar-se un bon sopar de setanta pepinos al Bacaro. La mare votava Barcelona en Comú, pobreta meva; però jo sortiré d’aquest puto barri. En aquest sentit, cal dir que l’editorial del socialisme barceloní té certa mala llet (a casa sempre estem a favor d’ésser una mica punyeters) i regurgita el contestatarisme dels últims anys a Barcelona per transformar-lo en un missatge més aviat paternalista: sí, rei meu, ho sabem, quan eres petit no tenies ni un cèntim i els teus companys se’n reien dels teus ulls. Però, mercès al socialisme, d’aquí a uns anys podràs viure a l’Eixample.

La cosa no dóna gaire més de si. Dit això, a mi el cartell (i el vídeo corresponents) em semblen més que correctes. En el fons, quan baixo la guàrdia, encara soc fill d’aquell olimpisme sociològic made by Pasqual que ara ens retornen en una versió molt més xarona i escumosa. Espero que al nen li vagi bé el futur, però diria que —d’aquí a unes quantes Mercès— continuarà al seu barri merdós i, com a molt, es farà sospitosament amic dels seus veïns heroïnòmans. Potser, al capdavall, és millor que es quedi a casa amb la mamà ploranera, pensant-se que els gegants i els reis són de veritat.