El CCCB, 25 anys després

[dropcap letter=”E”]

l divendres 25 de febrer de 1994 s’inaugurava al bell mig del Raval el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i, aquell mateix cap de setmana, més de 15.000 barcelonins van quedar bocabadats amb l’espectacular restauració de la Casa de la Caritat dels arquitectes Viaplana i Piñón. La façana de vidre va esdevenir ràpidament la icona de la casa, i encara avui són centenars els turistes que diàriament es contracturen el coll per mirar-la, embadalits.

Aquell dia començava a caminar una de les institucions que més ha marcat la història cultural barcelonina del tombant de segle, amb un equip, capitanejat pel filòsof Josep Ramoneda, i un projecte dedicat a “la cultura urbana” i “la ciutat”. No cal dir que aquella definició tant sui generis va fer aixecar algunes celles –un centre cultural únicament sobre la ciutat? I que no és un museu ni té col·lecció? Això durarà quatre dies!–, però els dubtes es van esfumar amb la hiperactivitat programadora, tant per la vitalitat dels festivals acollits, com el Sónar o L’Alternativa, com per la qualitat de les exposicions marca CCCB, que ben aviat van convertir-se en una referència europea.

Tothom té la seva exposició del CCCB preferida: potser és Hi havia una vegada Txernòbil o bé El Paral·lel, 1894-1939, o potser és una de les dedicades a les ciutats dels escriptors, com Les Lisboes de Pessoa o La ciutat de K, que dues dècades més tard encara aguanta en bona forma al Museu Kafka de Praga. Ja fa temps que parlar d’una exposició del CCCB vol dir parlar de mostres immersives que combinen la tesi amb la divulgació, i que utilitzen mil i una estratègies narratives per sacsejar a l’espectador, ja sigui amb instal·lacions multimèdia punteres o amb recreacions escenogràfiques d’habitacions o cafès, la demostració que l’exposició és un format total: ho admet tot, ho aguanta tot i no para de reinventar-se.

El repte per Carrera no és menor: després d’anys de retallades pressupostàries i pilot automàtic, el CCCB ha de deixar enrere el “qui dia passa any empeny” per plantejar-se objectius a llarg termini i traçar el camí dels propers 25 anys. Cap on ha d’anar, el CCCB?

El febrer vinent, el CCCB celebrarà el quart de segle de vida amb la seva primera directora al capdavant, la politòloga Judit Carrera, fins ara Cap de Debats i Educació del centre. Aquest estiu un jurat internacional ha escollit el seu currículum d’entre 17 aspirants, tant per la feina feta a l’estranger –té un títol de Sciences Po de París, i va treballar a la UNESCO de la capital francesa– com pel que ha aconseguit dins de la casa, on des del 2002 treballa obsessivament per construir la xarxa de relacions internacionals que permet que, setmana rere setmana, desfilin per Barcelona premis Nobel, experts i pensadors de talla mundial.

El repte per Carrera no és menor: després d’anys de retallades pressupostàries i pilot automàtic, el CCCB ha de deixar enrere el “qui dia passa any empeny” per plantejar-se objectius a llarg termini i traçar el camí dels propers 25 anys. Cap on ha d’anar, el CCCB? Li cal créixer i guanyar nous espais al Raval? O potser ha de tenir subseus pel territori? Quina mena d’exposicions ens expliquen, avui? Com ha de ser un centre cultural en l’era virtual?

L’últim projecte de Carrera, la nova Biennal de Pensament de Barcelona, que aquest octubre convertirà la ciutat en una àgora amb desenes de debats i xerrades a places, mercats i biblioteques, pot ser un petit avançament del que vindrà, amb el CCCB recuperant la centralitat a l’hora de fomentar el debat. Perquè, més que mai, “la ciutat” serà un dels temes centrals del segle XXI. Quin paper han de jugar les metròpolis davant el capitalisme global? Com afectarà el Big Data als nostres barris? Com podem fer compatible la vida veïnal amb el turisme de masses? Segur que el CCCB de Judit Carrera ens ajudarà a trobar respostes.

Imatges destacades:
1. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (1990-1993), d’Albert Viaplana i Helio Piñón. Anterior Casa de la Caritat. Foto de Canaan
2. Judith Carrera, nueva directora del CCCB. Foto de Miquel Taverna