Montjuïc no és una muntanya; Montjuïc és un parc urbà amb desenes d’equipaments vinculats no només a la cultura, sinó també a la ciència i a l’oci. Amb aquesta reivindicació prèvia han exposat la labor dels seus respectius museus el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra; la directora de l’Àrea d’Exposicions i Col·lecció de la Fundació La Caixa, Isabel Salgado, i el director de la Fundació Miró, Marko Daniel, en el cicle Moments Estel·lars, organitzat per The New Barcelona Post amb la col·laboració de CASA SEAT, Barcelona Global, Must Media Group i Giny Barcelona.
“Montjuïc és un parc, i no una muntanya; té una certa elevació, és un parc en 3D, però li falten molts metres per ser una muntanya”, ha puntualitzat Daniel, que ha alertat que qualificar-lo de muntanya genera objeccions a nivell psicològic. “Quan parlem de muntanya, t’has de preparar”, la qual cosa genera una barrera mental per a molts barcelonins que no fan el pas d’acostar-se a Montjuïc. Els partits del Barça mentre es reforma el Camp Nou han contribuït a mitigar aquesta distància amb Montjuïc, però encara hi ha treball per fer quant a la seva connectivitat i senyalització, com han sostingut els tres ponents en una nova sessió moderada pel periodista Toni Aira.
Així, els tres han coincidit en defensar alternatives a la referència de Montjuïc com la muntanya dels museus. I no només pel concepte de muntanya, sinó també pels de museus: “Hi ha molts habitants culturals i científics”, per la qual cosa va molt més allà dels museus, segons Salgado. Com referir-se llavors a Montjuïc? “És un parc urbà amb més de 70 equipaments”, ha remarcat Serra, que ha destacat la necessitat de garantir l’accés a aquests espais.
L’ampliació del MNAC “serà un motor” per a la zona i per a altres equipaments de Montjuïc
“El gran projecte de transformació que li queda a Barcelona és que aquest parc i la ciutat quedin realment connectats”, ha agregat el director del MNAC, que opina que, “de la mateixa manera que la ciutat s’ha obert a la mar, s’ha d’obrir a Montjuïc”. I ara la ciutat té una clara oportunitat per davant: la commemoració de l’Exposició Internacional de 1929, cent anys després que l’acollís Barcelona.
La celebració del centenari “produirà una gran reforma urbanística per part de l’Ajuntament que afectarà els accessos, la mobilitat i la seguretat”, ha aplaudit Serra, davant la previsió que aquesta efemèride transformi l’entorn de Montjuïc, inclòs el recinte de Fira de Barcelona. Per a Serra, aprofitar aquesta oportunitat és clau: “Crec que té molt d’ara o mai”. I és que, segons Daniel, “el centenari és una gran oportunitat que té la ciutat d’ocupar-se d’aquest assumpte; es requereix una bona inversió, també per restaurar els jardins i la natura del parc”.
El nou MNAC com a revulsiu
Dins d’aquesta transformació s’inclou la futura ampliació del MNAC, que Serra ha garantit que tirarà endavant, amb la previsió de culminar-la el 2029. “Nosaltres no parlem d’ampliació, sinó de nou museu”, ha especificat el seu director. I és que sosté que el projecte amb el qual es va fundar el MNAC el 1934 ha està complert i acabat, i que es requereixen nous espais. “Hi ha dues generacions d’artistes de Catalunya, des de 1940 fins avui, que no tenen representació en cap espai de la ciutat”, situació davant la qual el MNAC vol posar remei amb la seva reformulació.
L’ampliació —o aquest nou MNAC— contribuiran a reforçar el posicionament dels equipaments de Montjuïc, segons Salgado: “Serà un motor” i donarà més visibilitat a la zona, en la qual els equipaments col·laboren entre ells. La directora de l’Àrea d’Exposicions i Col·lecció de la Fundació La Caixa ha apostat per atreure a la ciutadania cap a Montjuïc mitjançant propostes que desperi el seu interès, perquè “la gent va als museus més a reconèixer que a descobrir”. Des d’aquesta perspectiva, el Caixaforum ha programat mostres com Venerades i temudes, produïda pel British, i XIX. El segle del retrat, juntament amb el Prado.
“Si la gent no té un punt de connexió amb el que passarà, és difícil que es desplaci fins aquí”, ha continuat Salgado. I els tres han coincidit en un element crucial: “cal posar al visitant en el centre”. És la filosofia que regeix els tres equipaments, encara que siguin de continguts i titularitats diverses. També ho va ser en el cas de l‘exposició Miró-Picasso, que va atreure a públic tant local com internacional; de fet, el local es va duplicar. “Si fas bones exposicions, atreus a la gent; nosaltres no programem per a visitants internacionals o locals, sinó que l’objectiu és fer bons projectes i exposicions per a tots els nostres visitants”, segons Daniel. És el mateix propòsit que perseguirà la imminent Miró-Matisse, que aterrarà a Barcelona des del Museu Matisse de Niça a la tardor, com ha explicat el director de la fundació: “Les bones exposicions són un servei també per a la nostra ciutadania”.
És més, “la vocació és de servei públic”, segons Serra, que ha assegurat que els museus han canviat més en els últims 20 anys que en els anteriors 200. En aquesta transformació, ha apostat perquè aquests equipaments exerceixin “més que com a prescriptors, com a connectors i com a punt de trobada”, no només amb la cultura, sinó entre persones.
“La gent ha de transitar pel museu com si fos una plaça pública”, i el museu ha d’escoltar i establir una conversa permanent amb les seves comunitats. Tot amb la finalitat de generar una proposta que aporti valor i que posi al visitant en el centre, conformant una oferta que ha d’estar marcada per la singularitat perquè Barcelona es diferenciï, segons Serra. I és que, com ha proclamat Daniel, “Barcelona és una capital europea de la cultura, i ho fem tots nosaltres, amb pressupostos que no són necessàriament homologables als d’altres ciutats d’Europa”.
