Hi ha dos motius, però només una raó, que fan que ara torni a la gran pantalla The kid (El Chico), el primer llargmetratge que va rodar Charles Chaplin i, per tant, Charlot. Els dos motius o elements impulsors són que les sales de cinema, les poques que encara funcionen amb certa normalitat, no poden gaudir d’aquelles grans estrenes que mobilitzen els espectadors i que, just ara, El Chico, compleix un segle des de la seva primera presentació, el 6 de febrer de 1921, a Nova York. La raó, o argument principal, és que El Chico és també una obra mestra de l’art cinematogràfic, amb un llenguatge imperible i fresc, i que conserva intactes totes les seves virtuts, tant per fer riure com per emocionar l’espectador de qualsevol època.
Quan Chaplin la va fer, durant un any i amb un accidentat rodatge que es va veure interromput pel dantesc litigi amb la seva primera dona, Mildred Harris, durant el procés de divorci, es va inventar un vestit nou pel seu gran personatge, Charlot, no un vestit extern, que seguia sent l’habitual de les seves nombroses i divertides pel·lícules curtes, de dues bobines, sinó un d’intern, però ben visible: l’emoció. La història que narra la pel·lícula és un conglomerat melodramàtic amb ressons de Dickens i un assortiment de gags i comicitat que contribueixen a fer que el riure, l’emoció i el dramatisme es disputin el podi de l’estat d’ànim de l’audiència.
Una mare abandona un nadó a dins d’un cotxe situat al costat d’una gran mansió i, posteriorment, per culpa d’uns lladregots que roben el cotxe, el vagabund Charlot el troba i unes circumstàncies caricaturesques fan que es vegi obligat a adoptar-lo, en una combinació perfecta de tragicomèdia. Anys després, la fusió paternofilial entre el rodamón i el seu fill ja nen és absoluta, quasi genètica en la forma i el fons, i se succeeixen una sèrie de peripècies que són l’ànima de la història: moments de gran comicitat, quan en Charlot porta els vidres a arreglar, a canvi d’unes monedes, de les finestres que el nen de forma prèvia i calculadament va trencant (amb la policia a l’aguait, naturalment), o com la baralla de nens de barri, amb el seu fill enmig, el fa barallar-se amb el germà forçut d’un d’ells; i moments, també, d’enorme emotivitat, com quan els serveis socials volen emportar-se el seu fill i la pantalla s’omple de sentiments muts i humits.
Ni tan sols Chaplin podia sospitar que algú pogués disputar-li la millor part de l’escena al seu Charlot, però el petit Jackie Cooganm, un prodigi d’expressivitat i gràcia, es va posar a l’alçada del geni i va aconseguir donar-li a la història una profunditat i una talla emocional irrepetible (de fet, Coogan després no va aconseguir mantenir una carrera d’actor tan digna com la dels seus inicis, tot i que se’l pot recordar com al Tío Fétido de La Família Addams).
La versió restaurada en 4K que es pot veure ara a la pantalla correspon al muntatge que va fer Chaplin l’any 1971 del material rodat, on suprimia alguna escena de la mare del nadó (Edna Purviance). El primer muntatge l’havia fet el mateix Chaplin a mà i a l’habitació d’un hotel, ja que havia fugit amb els rotlles del rodatge després que la pel·lícula fos embargada i per les desavinences amb els productors. En certa manera, El Chico, que ja forma part de la dotzena d’obres mestres de Chaplin, va suposar el primer gran canvi d’en Charlot, un personatge que va anar puntejant totes les cicatrius i virtuts de l’individu i la societat del segle passat, i que va indagar a tots els racons de l’ànima humana en tota la seva obra posterior, amb films com La quimera del oro, Luces de la ciudad, Tiempos modernos, El gran dictador, Monsieur Verdoux o Candilejas.
