L’escriptor polonès Stanislaw Lem va publicar una estimulant distopia on els sentiments dels éssers humans són manipulats en el futur. Al Congreso de futurología (1971) es discutia sobre l’explosió demogràfica fins al punt que, a causa d’ella, hi havia tal excés de futuròlegs que gairebé no cabien en el congrés. El congrés va estar marcat per manifestacions, tumults i violència social contra el govern mentre es presentava un edifici volador de vuit-cents pisos amb maternitats, escoles bressol, escoles, botigues, museus, zoològics, teatres, cinemes, crematoris i, per descomptat, quaranta canals de televisió propis. L’explosió demogràfica es proposava “descoratjar persuasivament i policialment, deserotitzar, instituir el celibat, l’onanisme …”. Fins i tot un dels professors va plantejar que la següent fase de la civilització era el canibalisme.
La lectura de l’obra de Lem permet endinsar-nos a veure el nostre futur com si fóssim ponents d’un congrés de futurologia. El primer que podem dir amb entusiasme és que estem pocs anys abans de passar les vacances a l’espai, en un satèl·lit o en una nau que giri al voltant de la terra. Alguns arquitectes plantejaran, com ja es fa a l’ajuntament de Chicago, crear un urbanisme equilibrat pel que fa al control dels bacteris. Els videojocs es consolidaran com una realitat paral·lela en 3D com ja suggereixen actualment alguns experts. La medicina dibuixarà un futur on la nostra esperança de vida s’elevarà de la mitjana actual establerta en 82,5 anys fins a 120 anys a Espanya.
Els futuròlegs començarien el congrés anunciant un món millor molt allunyat de la visió catastròfica de Lem. Serien futuròlegs que podríem anomenar tecnooptimistes, en traçar un futur sense contradiccions. En el costat oposat, un nodrit grup de tecnopesimistes plantejarien que el futur, en les seves diferents derives tecnològiques, canviarà negativament la condició humana. Els endeví , resistents no tant als canvis com a l’eufòria tecnològica sense fre, plantejarien els problemes d’una Europa envellida, incapaç d’atendre als seus grans, amb tan baixa qualitat democràtica que afectaria la llibertat d’expressió i a la circulació de les persones . Denunciarien la situació d’indefensió dels ciutadans davant les grans corporacions de comunicació que traficaran amb les dades personals i el passat d’aquests. La robòtica, els sensors, els drons i la vigilància a través dels nostres mòbils es veuran com a limitacions de les llibertats i no com una millora de la seguretat.
El congrés de futurologia quedaria dividit entre la posició dels favorables i la dels crítics; entre resistents i col·laboracionistes. Com ja va passar amb l’optimisme científic i tecnològic de finals del segle XIX, els tecnooptimistes hauran de conviure amb aquells que creuen en els esperits, com aquells que utilitzaven la fotografia per captar l’aura. La diferència és que llavors resultava encara possible reconduir els mals d’una mala aplicació tecnològica, en incidir en un petit nombre de persones. Mentre que ara un invent reeixit arriba a totes les persones a qualsevol lloc del món. El congrés hauria de preguntar-se si la reducció de necessitat de treball humà davant l’evolució de la robòtica suposarà més desigualtat social, o com es finançarà l’estat del benestar, on fallaran les xarxes socials, on comença i on acaba la privacitat, què implicarà que ja no controlem les nostres dades, com aconseguirà limitar el monopoli del coneixement, establir els límits ètics de la manipulació genètica, qui controlarà els fluxos financers, qui controlarà els conflictes i, en conseqüència, quin valor tindrà la diplomàcia per solucionar-los. Actualment, un congrés de futurologia seria molt diferent del jocós, incendiari i provocador futur que narra Lem en el seu llibre, però en un aspecte coincidiria: en el fet que milers de persones es manifestarien a les portes reclamant que els homes fossin capaços d’afrontar el present abans de definir el futur.
