El Corte Inglés i els caramels Churchill

Totes les paradetes de perfums (cada una de la seva marca), la bijuteria i les bosses, a la planta de baix, estan perimetrades per una cinta blanca. No saps si has de passar per sota d’aquesta cinta o si no es pot. No saps, tampoc, si pots fer allò que es fa —que es feia— sempre a l’hora de mirar roba. Passar els dits, distreta i atentament a la vegada, per les peces dels penja-robes. A la parada de les gorres, demano si em puc emprovar una boina, per a la meva filla, que s’ha de disfressar de gàngster dels anys 30. La treballadora em dona un protector per al cap (com aquests, transparents, que fas servir per als tractaments de polls) i em diu: “Puja a la planta vuit, que hi ha disfresses”. Me’n vaig a buscar les escales. D’El Corte Inglés, en tinc alguns records.

El primer, de petita. Vivíem en un poble, Santa Eulàlia de Ronçana (és el primer poble amb un cas de Clembuterol a Catalunya) i el fet d’anar a Barcelona era excepcional. Hi anàvem a donar veces als coloms de la Plaça Catalunya, com a regal d’aniversari (“cumpleanys”, llavors) i a veure la decoració nadalenca d’El Corte Inglés. Ens la miràvem una estona, ni tan sols entràvem a dins de l’edifici (ens intimidava), i tornàvem a la foscor del poble.

A la planta de les disfresses també hi ha el que era l’agència de viatges, ara tancada. Hi veig batmans, una Blancaneu… Poca cosa. Més enllà, hi ha mobles de jardí molt rebaixats. Gandules, una taula de plàstic amb tres cadires… Baixo a la planta de la roba de casa. Això em porta a un altre dels records. La fira d’Aliments d’Europa, que l’havien fet allà. Era el meu paradís. Hi anava sempre. L’any 2003 en vaig escriure una crònica per al diari El País, on llavors treballava. La vaig titular Los alemanes pepinos polacos. Cada prestatge estava senyalat amb la bandera del país, però, tot i així, les treballadores passejaven amb mapes per orientar els compradors. A mi m’agradava preguntar. “Perdoni… On és Polònia, sisplau?”.

Abans de la globalització, anar a Andorra a comprar formatges, anar a Londres a comprar discos, anar a Bèlgica a tastar cerveses desconegudes era una aventura. Passaves la frontera i et trobaves un paradís de menjar desconegut. Ara té poc sentit una fira d’Aliments d’Europa, ho pots comprar tot per Internet o ho tens aquí, però a mi m’encanta, em segueix encantant, sempre m’encantarà veure pots i llaunes de diferents llocs al mateix lloc. Hi havia cogombres a la polonesa, cervesa Heineken holandesa, bastonets de rosella danesos, sardines portugueses, menjar hindú fet a Anglaterra, albergínies gregues, vodka rus… Marques divertides, com ara les olives de Grècia Phartenon o els caramels anglesos Churchill…

Em miro els cobrellits, les cortines, les fundes nòrdiques. Les classificacions dels llençols: el de sota, el de sobre. Puc recordar l’anunci televisiu de Pikolín explicant-te la “novetat” dels “cuatro puntos de ajuste”. M’agrada moltíssim veure llits fets, amb els coixins, com si fossin d’algú. Potser podria comprar un cobrellit. Cap m’agrada prou, tots m’agraden prou. Comprar un cobrellit voldria dir que tot està bé. Que no et fa falta res imprescindible, que fas el llit, que t’agrada ficar-t’hi, que a casa no se sorprendran d’aquesta despesa inútil. N’he comprat mai, de cobrellits? Em sembla que no. Sempre me’ls han regalat.

Un altre record, el tercer: jo era una jove hippy. Vaig fer de Pare Noel a El Corte Inglés amb dos hippies més. Ens estàvem a la porta i rebíem nens. Ens pagaven molt bé. Tant que, emprenedors, vam anar a oferir els nostres serveis, un cop acabada la campanya de Nadal, a la Cadena Los Tigres. Allà vam fer de tigres. També ens van pagar molt bé.

Vaig cap a la planta de les llibretes. Si en veig, me’n compro. De tota mena. D’espiral, de quadrets, blanques, de viatge… Promeses de bona lletra i de, només, apuntar-hi frases de novel·les i idees importants. Això em porta al penúltim record. Cada any, per Sant Jordi, un dels llocs on firmes és El Corte Inglés. El de Catalunya i el de la Diagonal. La preciosa veu que anuncia els escriptors és la de l’admirada radiofonista Margarita Blanch (que també anuncia la Setmana Fantàstica o el Curs de sardanes). Normalment, El Corte Inglés de la Diagonal, més lluny del centre, és l’últim del matí, perquè el desplaçament fins al lloc de dinar és més llarg. Després de firmar, sempre, et regalen un bolígraf en un estoig. Els tinc. Guardo aquesta mena de coses.

Sóc de nou a la planta de baix. Surto per la porta que dona al Portal de l’Àngel. L’últim record: la cursa d’El Corte Inglés, que he corregut sempre que he pogut. Tornarà?