Quan es va concebre el Districte Cultural de L’Hospitalet de Llobregat, es va delimitar un espai de 25 hectàrees, integrat per la carretera del Mig i el carrer Cobalt, entre els barris del Centre, Bellvitge i Sant Josep. Aquesta zona havia de servir per acollir artistes a naus industrials que havien quedat desocupades per les successives crisis econòmiques. Ben aviat, la realitat va superar les expectatives i la iniciativa es va anar estenent més enllà dels límits que es van fixar, superant, fins i tot, la ferida ferroviària que divideix la ciutat en dos. El barri de Santa Eulàlia, allunyat dels plànols originals, ha acabat adquirint un protagonisme especial, tenint en compte que també tenia un passat industrial que l’havia acabat deixant amb molts edificis buits.
La presència de pintors, escultors i músics s’ha anat escampant per tota la ciutat, tot i que d’una manera subtil. L’absència de grans empreses i la dispersió territorial no ha creat un únic nucli o un de molt gran, a excepció d’espais troncals com l’Edifici Freixas o LA TONAL’H. Es pot passejar per les 25 hectàrees de polígon industrial sense saber a quines naus hi ha artistes a dins. Alguns detalls ho delaten, però cal estar atent. De cop, se sent dues joves que parlen anglès o es topa amb grafitis d’artistes com Kenor —que es barregen amb les consignes sindicalistes que acostumen a proliferar a les zones industrials—.
Qualsevol ruta pel Districte Cultural ha de passar pel centre cultural Tecla Sala, que ara celebra “més o menys” el cinquè aniversari d’aquest projecte cultural impulsat a L’Hospitalet amb una exposició fins al 18 de juliol que vol mostrar tot el talent que s’ha anat concentrant a la ciutat, explica la seva tècnica responsable, Mireia Mascarell. “Més o menys” perquè s’havia de celebrar fa un any, però la pandèmia ho va endarrerir.
I “més o menys” perquè és molt difícil posar una data de naixement a iniciatives com aquesta. A partir del 2012 va començar a materialitzar-se, amb un procés participatiu que va demanar els hospitalencs imaginar la ciutat del futur i van apostar per la cultura. Tres anys més tard va agafar força, però des de feia molt temps molts artistes s’havien instal·lat a la ciutat. Bàsicament, pels lloguers més baixos que oferia en comparació amb altres pols artístics, com el Poblenou.
Aquesta migració artística va agafar força a partir de la crisi de 2008 i l’encert de l’administració local, remarca Mascarell, va ser saber-ho detectar i donar-li forma per poder-ho potenciar encara més. Les xifres parlen per si soles. Quan es va començar a posar fil a l’agulla per impulsar el Districte Cultural, l’any 2014, hi havia uns 200 artistes a la ciutat. Actualment, aquesta xifra ja es troba entre els 500 i 600.
Per què ha funcionat el Districte Cultural
Més enllà dels preus més baixos, Mascarell assenyala que aquest creixement s’explica pel boca-orella entre artistes. Aquest és el cas d’un dels històrics del Districte Cultural, l’escultor Marcos Romero, que treballa des de l’icònic Edifici Freixas. Ell s’hi va instal·lar fa 15 anys perquè, precisament, li van parlar d’un escultor amb qui va acabar compartint estudi. Romero veu l’expansió que està vivint l’activitat cultural a L’Hospitalet des del mateix Edifici Freixas, on ja hi ha entre 30 i 40 artistes i la tendència va a l’alça.
La promoció que s’ha fet tant a nivell institucional com per part dels mateixos artistes han estat claus per aconseguir-ho, defensa l’escultor, però també ha contribuït el suport que han rebut de persones individuals com el propietari del seu edifici, que els ha facilitat la seva estada i ha cregut en la iniciativa. Mascarell afegeix les facilitats que ha posat l’Ajuntament per atreure nous artistes, amb subvencions i bonificacions fiscals. “Se’ls hi posa la ciutat a la seva disposició”, recalca. En aquest sentit, recorda l’arribada l’any 2018 de Vitralls Bonet, els encarregats de fer tots els que hi ha a la Sagrada Família. Una comissió els va anar a rebre, inclosa l’alcaldessa, Núria Marín, i la resposta dels artesans va ser que en els 100 anys que havien estat a Gràcia ningú els havia anat a visitar mai.
Quan Vitralls Bonet es va instal·lar al Districte Cultural, els van anar a rebre representants de l’Ajuntament i els artesans es van sorprendre perquè en els 100 anys que havien estat a Gràcia ningú els havia anat a visitar mai
La tècnica responsable també posa en valor “la posició geoestratègica” de L’Hospitalet, enganxada a Barcelona i molt a prop de l’aeroport, una qüestió clau per als compradors d’obres que van d’una galeria a una altra. Aquest és el cas de l’Alex Nogueras, soci de la primera galeria comercial d’art contemporani que va arribar a la ciutat, tot just quan començava a caminar el Districte Cultural. Nogueras explica que van escollir L’Hospitalet perquè necessitaven un espai gran a un preu acceptable i això no es podia trobar a Barcelona. De fet, subratlla que les bones connexions fan que estiguin més cèntrics que algunes zones de la capital catalana. Van trobar l’edifici que ara ocupen passejant pel barri de Santa Eulàlia i es van unir a ells altres galeries, com la de l’Ana Mas.
La il·lusió inicial que va portar a Nogueras a L’Hospitalet s’ha anat diluint amb el temps. El galerista es mostra crític amb l’Ajuntament i assenyala que no han pogut accedir a les facilitats que li van prometre. “El Districte Cultural és un projecte bo, però no s’està portant a terme. I això pot fer que acabi fracassant”, alerta. En aquest sentit, a banda de les dificultats per beneficiar-se de les bonificacions fiscals, Nogueras censura la lentitud per fer alguns tràmits, com demanar permisos per gravar anuncis en exteriors, fent que els productors prefereixin anar-se’n a Barcelona, on ho resolen més ràpidament.
Varietat d’artistes
El Districte Cultural ha acabat aplegant “una mica de tot”, exposa Mascarell, tot i que predominen la pintura i l’escultura; la música i les arts escèniques, i el disseny. Els tres grups més predominants d’artistes estan presents a l’exposició de la Tecla Sala. Els artistes visuals anaven a ser l’eix central, però els altres dos també es van fer amb el seu espai. La Sala Salamandra s’ha encarregat de programar concerts en directe —se celebren al bell mig de l’exposició, en un espai habilitat— i els dissenyadors han concebut no només els suports de les obres sinó també les cadires on seuen els vigilants i els dispensadors de gel hidroalcohòlic.
La Salamandra, potser un agent cultural més conegut, va experimentar un efecte similar al que ha provocat el Districte Cultural quan es va inaugurar, l’any 1996. Va ser la primera sala de L’Hospitalet i va desencadenar l’aparició de locals d’assaig i gravació i botigues d’instruments, sosté el seu director, David Lafuente. Aquest procés s’està replicant amb el Districte Cultural, que ha portat associacions com El Pumarejo o l’Espai Zowie.
