[dropcap letter=”É”]

s difícil determinar quina és la llavor primigènia de la nostra imatge mental d’un part. Centenars d’escenes de pel·lícules i sèries es barregen amb històries escoltades a l’atzar a sobretaules, il·lustracions de llibres de naturals, testimonis de famoses a revistes i batalletes de mares i àvies. En aquesta abstracta pel·lícula mental sempre, hi ha suor i crits, aigua bullida, tovalloles netes i nens que neixen, en quatre plans. Fins i tot de vegades entra en off la veu de Déu condemnant a Eva a «parir amb dolor els seus fills» (Gènesi) per haver-se atrevit a robar-li una poma. Al final, un batut mental carregat d’èpica i buit d’informació pràctica que, begut a glopets al llarg de la vida, deixa un intens gust de por. Por al dolor, por al desconegut. Una cosa semblant al que et puja per la gola quan les dues ratlletes es tinten de lila i t’adones que, si res surt malament abans, la propera a parir seràs tu.

Tot i tenir accés a la informació i estar envoltada d’altres dones que ja han passat per aquest tràngol, només quan et quedes embarassada t’adones que no tens ni la més remota idea de què és realment un part. Com és el dolor? A què s’assembla? Quant dura, en quina part del cos se sent, amb quanta intensitat? La teva primera reacció és recórrer a Google mentre et preguntes com és possible que sent quelcom referent al teu propi cos no sàpigues res de tot això. D’entrada, perquè el nostre sistema educatiu fal·lus-cèntric omet tot allò que afecta exclusivament a la dona. A més a més, cada vegada prestem menys atenció al que no ens interpel·la directament, i per tant no ens interessem pel tema fins que arriba el nostre torn de conjugar el verb parir en primera persona. També pesa la tradició catòlica; el pudor i la vergonya associats a parlar d’aspectes «íntims» actuen com censors de la narració entre les parteres pretèrites i futures. Les primeres tendeixen a ometre qualsevol descripció específica del que va passar en el seu cos o al voltant de la seva zona genital com si es tractés d’un compendi de detalls escabrosos dels que avergonyir-se, i les segones, que majoritàriament acumulen tones de preguntes extremadament específiques sobre aquests destrosses concretes, s’abstenen de preguntar per pudor a resultar ofensives.

La mistificació de la idea del part tampoc ajuda a comunicar millor el procés. La concepció del part com «el miracle de la vida» o com «una experiència transformadora de la de la dona» tendeix a despullar la narració de tots els seus detalls físics i mundans. És cert que el nivell karmàtic descendeix en saber que, durant la dilatació, el teu cos pot decidir vomitar fins a les primeres farinetes, o que el teu nadó pot néixer abans, durant o després d’una defecació. No és qüestió d’espantar les futures parteres amb històries de terror sobre dolors insuportables (si fossin realment insuportables, la humanitat ja s’hauria extingit), sinó de narrar els fets tal com van ser, sense minimitzar ni exagerar-los. La tendència, per contra, és una altra.

L’article «Miedo al parto y narrativas intergeneracionales:  Una aproximación desde la antropología» (Laura Cardús, Universitat de Barcelona, 2015) analitza i descriu detalladament aquest fenomen. «La transmissió oral entre dones de les experiències de part se situa alhora en pols oposats: d’una banda, és difícil trobar espais on es comuniqui informació veraç sobre el procés i, de l’altra, quan es donen aquests espais, l’ús dels mateixos és intens». En aquest sentit, una de les dones entrevistades per a la investigació comenta: «Si construeixes una història de dolor i de por que ja has superat, et poses a tu mateixa com súper-heroica, però li estàs construint a l’altra una por absoluta» “(Isabella, testimoni oral).

Efectivament, aquest és un fenomen comú: no és estrany escoltar mares recents parlar de la seva experiència del part com si haguessin sobreviscut a una guerra, o de la maternitat com una cosa que només els que l’han viscuda poden comprendre. Col·locar aquesta etiqueta al part contribueix a perpetuar un model d’obscurantisme al seu voltant que és camp de cultiu de la por, de la tensió i de la inseguretat entre les gestants, tres factors que no col·laboren precisament a controlar el dolor en el part.

FUGIDA O APODERAMENT: EL PAPER MÈDIC

Malgrat la recomanació reiterada de l’OMS de reduir el nombre de cesàries i limitar-les a aquells parts en els quals és necessari per raons mèdiques, Espanya segueix sent un dels països d’Europa on més es practica, amb un percentatge que supera el 25%. Aquest fet es deu, en part, a la comoditat que ofereix la calendarització dels parts però també a l’acceptació social de què disposa el procediment, considerat per moltes dones com la forma més còmoda de tenir un nadó. Per a elles, la cesària és la millor opció per evitar els dolors de part, sense tenir en compte els riscos implícits associats a una intervenció quirúrgica d’aquesta mena. La medicalització extrema es converteix així en una drecera mental per escapar de la por al dolor. Un altre antídot habitual davant del terror consisteix a desenvolupar una imatge idealitzada i poc informada del part que es «vol» viure. Aquesta «Disney-channelización» pot ajudar a encarar el moment amb major tranquil·litat, però molt probablement acabarà causant frustració i ansietat si, com sol ser habitual, sorgeixen imprevistos i el part no pot seguir la senda somiada.

Nombrosos estudis han demostrat que la por i l’ansietat són factors capaços d’amplificar la percepció del dolor durant el part. Per això, resulta fonamental minimitzar-les durant l’embaràs. Com? Apoderant a la gestant. Reforçant la seva confiança en la seva capacitat física i biològica per parir. Desdramatitzant el procés. Oferint-li informació clara, directa i realista sobre allò que experimentarà al seu cos i sobre les eines amb què compta per enfrontar-s’hi, des de les tècniques de respiració fins als tipus d’anestèsia. La informació és poder, i sentir-se en control de la situació tranquil·litza, tot i que no eviti el sofriment físic indivisiblement associat al part.

UNA NARRACIÓ PERSONAL: EL MEU DOLOR DE PART

Hi ha dones que dilaten fins al centímetre 8 sense ni tan sols adonar-se’n. Altres pateixen des d’abans de dilatar. N’hi ha que senten el dolor a la zona abdominal i n’hi ha que les noten a la regió lumbar. Algunes paren en cinc hores i altres, com jo, necessiten més d’un dia per fer-ho. La veritat és que no hi ha parts iguals ni narracions del dolor idèntiques. Aquesta és la narració del MEU dolor, tan personal i intransferible com el meu propi part.

Jo vaig experimentar tres tipus de dolor. El primer va ser com una regla molt intensa i concentrada en el temps. Un dolor que pinçava sobtadament la meva zona lumbar, com si algú hagués agafat cadascun dels meus ovaris amb la mà oberta i els masegués fortament, comptant fins a 60 per llavors alliberar-los i fer desaparèixer qualsevol rastre de molèstia. El dolor venia i se n’anava com les ones: era intens i estàtic i un minut després desapareixia, alliberant-me de qualsevol molèstia, com si mai hagués existit. De vegades, el dolor em feia contenir la respiració, com quan una onada et rebolca a la platja i passes uns segons sota l’aigua. Però malgrat tot això, va ser un dolor suportable en tot moment: vaig conviure amb ell 14 hores a casa, menjant, escrivint, i fins i tot cuinant albergínies farcides sense necessitat de fer servir més analgèsics que la respiració, la paciència i els massatges a la zona lumbar que em va anar fent la meva parella.

El segon tipus de dolor va arribar de sobte i em va agafar desprevinguda, perquè ja creia que havia après a controlar-lo. Va ser com una mena de remolí gegant tirant dels meus ovaris i de tota la zona abdominal cap avall, com si s’hagués obert un abisme sota meu i una força sobrehumana volgués arrencar-me aquella part del cos mentre la resta del meu tronc s’aferrava a la vida i tractava d’evitar-ho. Intens, punyent i totalment inesperat, em va tallar la respiració i vaig pensar que m’ofegava. Un minut i mig després es va fondre, donant-me una treva, però llavors van arribar els tremolors i els vòmits i vaig començar a sentir-me molt feble. Em va entrar por: vaig pensar que alguna cosa anava malament perquè no sabia que és una reacció normal del cos. Vaig optar per demanar l’epidural i, quatre hores després de la primera contracció forta, me la van injectar. En només quinze minuts, l’huracà de dolor va baixar a categoria de lleu molèstia.

Tretze hores i nou centímetres de dilatació després, va arribar el tercer dolor. A Holanda—on resideixo i on va néixer la meva filla—l’anestèsia es retira en aquesta última fase del part perquè la mare senti les contraccions i percebi en quin moment ha d’empènyer (a Espanya, aquesta pràctica depèn de qui atengui el part). Aquest cop, el dolor es va elevar a la potència, produint-me la sensació de que un martell percutor tractava de perforar-me des de dins. Els minuts eren extremadament llargs i em va semblar que respirar i seguir conscient era difícil. Afortunadament, vaig descobrir el meu propi analgèsic. A la primera contracció, la llevadora em va advertir que el dolor es reduiria si empenyia. I tenia tota la raó. Quan, després de diversos intents, vaig començar a empenyer rítmicament, el dolor va començar a contenir-se durant els intervals en què era capaç de mantenir la pressió. Cada empenta era com una presa que detenia el tsunami i, malgrat l’esgotament i la manca d’oxigen, em sobraven les ganes de tornar a començar. Volia parar el dolor, volia acabar, volia que la meva filla nasqués. Recordo l’esgotament, el foc entre les cames i una pressió despietada, com l’aire tractant de fer esclatar la finestreta d’un avió. També recordo pensar que m’importava un rave si em rebentava sencera per tal de que la meva filla sortís de mi sana i salva. I al final, va sortir. I tots els dolors i molèsties posteriors (sutura, recuperació, etc.) em van semblar una autèntica broma després d’aquella experiència.

El part és un procés profundament animal, tan simple com imprevisible, i tan dolorós com passatger. Creure en poder controlar-lo és una quimera, així que el millor és exterminar les expectatives, ballar amb el present tal com vingui i repetir-se una vegada i una altra que tant el dolor com les destrosses del part són passatgers i que l’únic que roman és la vida resultant.