El foc controlat de Pablo Hasél

Els jardins de les Tres Xemeneies s’obren de bat a bat des del Paral·lel on l’avinguda assaja l’agonia cap al port en una esplanada oceànica de formigó que els grafiters han convertit en un dels racons més originals de Barcelona. És dimarts a mig matí, acaben de detenir el raper Pablo Hasél, i a la plaça dels jardins, entre el Passatge de la Canadenca i el carrer de Palaudàries, només hi ha una colla de skaters fent cabrioles, algun sense sostre que mama xibeca i un grup de tres aprenents d’artista urbà que es miren una foto del rei emèrit mentre assagen gestos en un mur, imaginant la caricatura. Els colors llampants de la pintura conviuen feliçment amb el maó vermell de les xemeneies de l’enginyer Narcís Xifra, que s’alcen com una família de Samotràcies recordant el passat industrial i reivindicatiu d’una ciutat que quan feia vaga de debò no cremava quatre containers sinó que deixava tot déu a les fosques i ben cagat a punta de pistola.

El passat 7 de febrer, una colla d’artistes de la ciutat va apropiar-se de part de la plaça per denunciar el segrest legal de Hasél. Owen s’ha reservat el mur lateral de la plaça on hi llegim un enorme “Llibertat d’Expressió” en lletres blanques sobre un fons negre. El lema es repeteix, giravoltat com en un mirall, a l’obra de Chamo que retrata el rei emèrit coronat entre reixes amb cara de pallasso. El Borbó exiliat és l’estrella indiscutible de l’exposició: Rughy el dibuixa empunyant una pistola mentre va cardant-se un porro, amb tatuatges d’elefants als bíceps, samarreta imperi marca Gucci i unes lletres on hi diu Neither God can Judge Me. Contravenint les normes tradicionals del gènere, la majoria de grafiters defugen l’anonimat i signen les seves peces (molts hi inclouen el link d’Instagram en un racó) amb una certa voluntat lúdica. Al compte de Galeta Maria, en una fotografia on se la veu pintant emmascarada, hi puc llegir: “hem fet murete, braves i cafès de comboi.”

Aquesta és una plaça que simbolitza perfectament com, en aquesta Barcelona nostra dels tristos anys vint, fins i tot la protesta acabarà essent institucionalitzada i emmarcada en la filosofia xupi-guai de l’anar tirant colauista. El fet que els serveis municipals  netegessin una de les imatges del Borbó que havia realitzat l’artista Roc BlackBock (en la qual es podia veure la cara de Joan Carles I amb algunes fletxes republicanes clavades a les galtes i acompanyat d’adjectius com “Lladre” o “assassí d’elefants”) i que després l’alcaldessa de Barcelona prometés a corre cuita restaurar-lo demostra que aquest jardí reuneix unes mostres d’art que són perfectament assumibles pel comú del ciutadà. Això també explica que, amb un cinisme majúscul, la majoria de polítics podemites espanyols plorin la detenció de Hasél a Twitter quan tindrien molt més fàcil posar com a condició política el seu indult immediat i la retirada de la Llei Mordassa per continuar al Gobierno estatal.

És d’un cinisme majúscul que la majoria de polítics podemites espanyols plorin la detenció de Hasél a Twitter

La posterior bullanga ciutadana que hem viscut a Barcelona d’ençà de la detenció del raper (amb els containers en foguera com a protagonista quasi únic de la galeria artística) també cau en el mateix paradigma de protesta institucionalitzada que ja vam viure en el cas de l’ocupació de l’aeroport per part de Tsunami democràtic. Les noves revolucions populars barcelonines, com ja va passar en aquell cas, són manifes amb toc de queda, demostracions d’ira col·lectiva que són perfectament digeribles per l’estat i que acaben quan surt l’últim ferrocata cap a Sant Cugat i ja ens avisareu on quedem demà. La padrina s’escandalitza perquè l’Eixample torna a tenir quatre flamarades a la cantonada i els tertulians desempaqueten els seus arguments de sempre per parlar d’ordre i/o revolució mentre ens anem acostumant a que la policia catalana mutili una conciutadana sense que ningú se’n faci responsable, perquè aquest país viu feliç sense govern.

Mentre bado pel jardí cap al carrer d’en Vilà i Vilà em pregunto per què els grafiters continuen amb això tan còmode de fotre’s amb l’emèrit i ningú aposta per la tasca més difícil de retratar l’estat d’excepció normalitzat que ens regeix. No dic que no calgui denunciar la impunitat de la monarquia, que resulta encara més insultant si la comparem amb empresonar algú per la lletra d’una cançó, però el problema real de tot plegat no és que el rei se’n vagi de putes als Emirats ni s’hi jubili com un paixà, sinó aquesta sensació de normalitat (ecs) amb què l’excepció ja forma part rutinària de les nostres vides i que s’expressa en que els nostres líders no es facin responsables de res. Als ulls (i al mig testicle) que es van perdre a l’aeroport, en una enganyifa més dels processistes, ara s’hi suma un altre heroïna bòrnia a qui ningú farà justícia. Ni el major Trapero, ni el conseller d’Interior, ni el presidenciable Aragonès: el nostre és un govern sense cares, sense un sol rostre.

Encara amb els grafitis al cap, alguns d’una bellesa extraordinària, torno a casa denit mentre la Rambla de Catalunya torna a saludar l’helicòpter de la policia i el carrer Bailén sembla una barbacoa de pasma i zentennials que volen marxa. Tot fa aquella flaire de rutina, de desànim corporatiu d’uns joves que surten al carrer a protestar contra un cretinisme polític al que han ajudat a perpetrar-se tot votant uns polítics que han acceptat la rendició i que ja no dissimulen que només són al poder per a repartir-se cadires. Finalment, Hasél passarà un temps a la presó i el seu cas serà un dels nous arxius que arriba als tribunals europeus amb anys de retard i que retratarà l’autoritarisme de l’estat en alguna sentència que serà efectiva quan el raper ja sigui lliure. A l’artista l’empresona la judicatura, però també aquest color de protesta rosa amb què l’han retratat Sigrid Amores, Ame Soler, Arteporvo i Elena Ortega, que el fa semblar un màrtir de la factoria Disney.

Passejar pel parc de les Tres Xemeneies és un plaer, sens dubte. I és això precisament el que em preocupa, que la protesta hagi esdevingut una activitat lúdica més d’aquesta ciutat on la fada Ada ens acabarà institucionalitzant fins i tot l’art de pixar en una cantonada quan tornes pitof del bar, on la indignació s’assemblarà cada vegada més a un episodi del Polònia amb les seves mascaretes subvencionades. De moment, el foc de Pablo Hasél serà fàcilment controlat per la majoria d’administracions que omplen els diaris de comunicats defensant la llibertat d’expressió, bo i demanant que hom faci cas als jutges i recordant que el noi en qüestió tampoc era un angelet. Diria que, en aquest entorn tan parsimoniós, la nostra única feina serà intentar teixir espais de llibertat individual que no caiguin ni en la xarxa de la protesta controlada per l’estat ni en això de fer grafitis perquè s’hi acabin retratant els turistes xinesos. Aquesta és la lluita del nostre temps. Tornar la flama original a la Rosa de Foc i que surti fum de les xemeneies.