[dropcap letter=”S”]
i mirem filosòficament el futbol, sembla adequat centrar-se en el fenomen que ens ve a l’encontre quan participem d’una experiència futbolística. Aquest mètode, la fenomenologia, és explícitament emprat per Simon Critchley en el seu excel·lent assaig ¿En qué pensamos cuando pensamos en fútbol? (Sexto Piso), del qual parlarem en altres ocasions. Del ventall de matisos que tenen els fenòmens de l’alta competició esportiva, proposo de centrar-nos en els que pertanyen a l’estètica.
El futbol apareix aleshores com una activitat a la qual podem atribuir propietats tradicionalment associades a l’art com la bellesa, la sublimitat o la lletjor. Contemplem un partit de manera meditativa amb l’esperança que es donin els moments de moments, diu Critchley, en què hi ha un estremiment col·lectiu amb una identitat pròpia. Se sol associar aquesta expressió col·lectiva al gol, com si la finalitat primària dels equips fos vèncer a qualsevol preu. Cal cultivar una estètica que eviti aquest golcentrisme, una estètica al di là del risultato. Es tracta d’una experiència futbolística tàntrica, per així dir, que no persegueix desesperadament l’orgasme. La concentració meditativa de l’espectador no es dirigeix a la satisfacció d’un desig de victòria, sinó a l’esperança de participar en un fet extraordinari.
Al segle XXI, les fites del club han modificat la disposició dels culers, que ja no estan esperançats sinó que van a l’estadi a assistir a la repetició regular del miracle
Per exemple, els anys 80 i 90, l’esperança dels seguidors blaugrana era veure fenòmens èpics (Tenerife), grans remuntades (Göteborg), gols salvadors (Kaiserslautern). Una esperança que es consuma en un instant i es paladeja la resta de la vida. Al segle XXI, les fites del club han modificat la disposició dels culers, que ja no estan esperançats sinó que van a l’estadi a assistir a la repetició regular del miracle. No cal dir que això també s’acabarà i que aleshores caldrà alimentar de nou l’esperança, en aquest cas del retorn del messies.
El moment de moments que l’espectador confia de viure és eminentment estètic. Es tracta d’assistir a la consumació d’una prestació atlètica reeixida. Què celebrem en aquests moments? El filòsof alemany Martin Seel sosté en un article de 1993 que en aquests instants àlgids de la competició esportiva se celebra una incapacitat. En concret, la incapacitat de fer allò que es prova de fer i que a voltes es fa. Escriu Seel que per reeixir en la competició, és a dir, per participar de manera exitosa en un esdeveniment esportiu de primer nivell, en els instants decisius els esportistes han de transcendir allò que poden fer tot lliurant-se al moviment del seu cos. Es tracta doncs d’una capacitat que no es controla, sinó que depèn d’una resposta corporal no voluntària.
Pot ser definida també com una forma d’intel·ligència, com comentava Daniel Dennett en la seva recent visita a Barcelona, tot citant a Piaget i Claxton, que consisteix a saber què s’ha de fer quan no se sap què s’ha de fer.
El perill i, per tant, el desencadenant del moment de moments, ve del límit. Trencar un fora de joc, apurar la línia de fons, driblar just abans de rebre la puntada, acariciar el travesser. Qui millor viu al límit i sap ultrapassar-lo al seu favor, sortirà vencedor
Parlar de futbol des de Barcelona avui és parlar de Lionel Messi. La seva grandesa rau precisament en la manifestació regular d’un desafiament reeixit a la impossibilitat. El que se celebra doncs és una forma d’intel·ligència que no és només una prestació atlètica, sinó també adaptació a les condicions del terreny i a les lleis que regeixen la interacció entre els agents. El seu desafiament constant a la física humana és possible gràcies a la perfecta compenetració amb les circumstàncies i els imprevistos de l’esdeveniment esportiu. El rectangle verd és el biòtop òptim del seu desplegament en el joc. Des que hi entra, es manifesta una simbiosi amb l’esport que no pot ser només causat per la tenacitat i el talent, sinó que requereix una fe immutable que, si ell hi va, el destí l’afavorirà.
El perill i, per tant, el desencadenant del moment de moments, ve del límit. Trencar un fora de joc, apurar la línia de fons, driblar just abans de rebre la puntada, acariciar el travesser. Qui millor viu al límit i sap ultrapassar-lo al seu favor, sortirà vencedor, però no perquè sempre guanyi (això és impossible i indesitjable), sinó perquè haurà creat les condicions perquè els aficionats puguin participar d’una cosa més gran que el joc, una experiència de felicitat estètica col·lectiva, efímera i tossuda alhora.
Els atletes que saben suscitar de manera repetida situacions en les quals acaben fent coses que no controlen plenament no són artistes. Són més aviat l’obra d’art mateixa. Deia Jaime Gil de Biedma que s’havia passat la vida volent ser poeta fins que es va adonar que el que realment volia era ser poema. L’esportista que facilita en els aficionats la celebració repetida de la superació involuntària de les seves incapacitats esdevé aquesta obra d’art global filla de la bellesa atlètica mercantilitzada massivament.
