Els cartells publicitaris que poblaven La Rambla des de fa setmanes, on podíem veure el retrat de Gustavo Dudamel amb optimista i joliua mirada a l’infinit (i el nom de Verdi en lletres quasi invisibles), denotaven que el Liceu confiava aquesta nova producció verdiana quasi únicament al glamur de la seva batuta. És indubtable que Dudamel —que acaba de fitxar per l’Òpera de París— ha estat el revulsiu d’una orquestra i d’un cor que, massa sovint, hem escoltat navegant en la parsimònia interpretativa. Ningú, ni tant sols els músics més experimentats, se salven de la influència del màrqueting musical, i és evident que en totes les funcions d’aquest Otello (servidor assistí a la del 9 d’abril) la força i l’energia de la batuta varen aconseguir una força i una revivificació del fossat que és d’agrair i el resultat musical va ser de primer món, la qual cosa, dissortadament, no sempre és el cas dels darrers temps.
L’omnipresència de Dudamel amagava altres factors importants, com ara un tercet vocal de traca i mocador. Sense tenir la vocalitat estricta d’un tenor verdià i en una edat en què a molts tenors ja els pesen les milles d’avió, Gregory Kunde va signar un protagonista de pedra picada. El tenor ianqui s’acosta més al tità en decadència que havíem admirat en Vickers que no pas a l’amant turmentat de l’escola Domingo, però té el centre de veu i la pirotècnia a prova de bales i va regalar-nos instants de messa di voce d’una musicalitat desbordant. Krassimira Stoyanova no té l’escultura física delicada i l’aire d’Ofèlia que demana Desdemona, però va salvar aquestes nimietats cantant amb una delicadesa fora mida i uns pianíssims que ressonaven a Caballé en una escena de la pregària per treure’s el barret. Així també Carlos Álvarez, un cantant vocalment i dramàtica que no fa de Yago: ell l’és.
En una òpera que, a nivell narratiu, pot fer brollar moltes lectures, la regista Amélie Niermeyer va intentar allunyar-se de la magnificència sociopolítica ordida per Boito al llibret i acostar la tragèdia a la vida quotidiana i en concret l’afer de la violència de gènere. Tot i arriscada (sobtava veure el protagonista entonar l’Esultate arribat a casa com qui torna de l’oficina i només té ganes de cardar-se un whisky i abraçar la femella), la proposta escènica podria haver reeixit; al capdavall, Verdi esdevé genial quan tradueix els viaranys de l’alta política al microcosmos més íntim de les passions humanes. Però a la directora d’escena la metàfora inicial se li escapa de les mans i, en escenes com el passeig floral de Desdemona i l’assassinat final, no aconsegueix burlar el tòpic. Al seu torn, entrar-ho tot en l’afer conjugal, acaba deixant fora de l’equació dramàtica la gelosia i el rol de Yago.
És indubtable que Dudamel ha estat el revulsiu d’una orquestra i d’un cor que, massa sovint, hem escoltat navegant en la parsimònia interpretativa
Ja que la producció pivotava en la batuta, no defugim parlar-ne. Realment, admirar la tasca de Dudamel ha estat un privilegi i un espectacle. Primer, perquè el veneçolà va demostrar que, a l’hora de dirigir una peça teatral, el seu mestre ho ha de fer quasi de memòria (sobra el quasi; se la sabia de pe a pa) per centrar-se en allò que passa a escena i embolcallar els cantants. A banda del prodigi encefàlic, Dudamel va arrencar un so estentori als professors del Liceu, amb una corda que només va relluir la seva second class als instants de més intimitat i un cor al què va exigir una potència que, especialment en les veus femenines, ja no pot donar més perquè necessita d’una urgent renovació. Fos com fos, veure dirigir Dudamel era un plaer, no perquè la seva lectura d’Otello sigui especialment nova, sinó sobretot per veure com el director jugava amb el fossat per regalar-nos-en el màxim detall.
Que en una òpera sentida manta vegada hi albirem aspectes que se’ns havien passat ja és una magnífica notícia, però veure com l’orquestra del Liceu pot funcionar com déu mana només quan l’excita un director operístic de primera ja no ho és tant. Per fortuna, la marca d’un teatre d’òpera és el seu titular i actualment, Josep Pons, un excel·lent músic, pot oferir lectures interessants de compositors com Mozart o Janáček però no és un director operístic. Paral·lelament, si el motor d’una institució i la resposta entusiasta del públic ha de dependre d’un fitxatge estrella és que alguna cosa falla en la política artística del Liceu, i aquí és on, després de les llums, cal que es comentin les ombres de l’efecte Dudamel. Car, agradi o no als seus responsables, un teatre públic s’ha de regir per quelcom més que el tuf de brillantina i la traça (i la cartera) de pescar fitxatges mediàtics.
Si el motor d’una institució i la resposta entusiasta del públic ha de dependre d’un fitxatge estrella és que alguna cosa falla en la política artística del Liceu
Que ningú no s’erri. Aquest opinaire no diu que el Liceu, si vol ésser un teatre de primera, no hagi de comptar amb els grans noms que trufen els coliseus de tot el món. El teatre de La Rambla, de fet, té una tradició de cartells amb goles que fan venir salivera, de Tebaldi, Del Monaco i companyia, als astres catalans dels 70, passant per la generació de Marton i després Flórez. Els melòmans volem veure les grans veus i batutes perquè són els timbres i pectorals que ens han fet agafar afició per l’òpera. Però un teatre públic, insisteixo, no només ha de tenir cura de ser baula d’un mercat internacional, sinó que ha de vetllar per la salut musical de la ciutat i dels seus professionals, assegurant-se un públic desvetllat i inquiet. I és en aquest sentit que el Liceu ens està acostumant darrerament a produccions copy-paste amb poc afany reflexiu, a òperes que passen sense gaire pena ni glòria, i a una programació que no es pot salvar amb una flor d’estiu com Dudamel.
De la mateixa forma que cal lloar sense embuts l’esforç titànic del teatre per programar un espectacle tan complex com una òpera amb la seguretat que exigeix la pandèmia, també cal dir que un ens públic, i més encara en temps de crisi, no pot presentar funcions on el preu de la taquilla arriba a números propis del festival de Salzburg. L’advocat del diable podria dir que el Liceu ha hagut d’augmentar preus perquè altres teatres d’Europa reben molta més quantia de subvenció pública, però aquesta no és l’excusa perquè el ciutadà tingui la sensació que, en les dates importants i en els repartiments estel·lars, no és benvingut perquè el ticket se li empassa mig sou. Això, que no és gens demagògic, ens porta a preguntar-se si onze funcions d’una òpera amb cartell estel·lar substitueixen un projecte artístic amb vocació pública; la resposta, malauradament, ha d’acabar essent negativa.
Les pistes de per on han d’anar els trets ja les tenim al propi Liceu. En l’era Matabosch, el teatre rebia una bona quantitat de cantants i batutes cèlebres que no només visitaven el Liceu per la seva tradició estel·lar (i per gaudir del sol i arrossos barcelonins), sinó perquè es programaven versions operístiques que marcaven una pauta teatral interessant sense aquesta pujada enorme de preus a la taquilla. No cal ser un dels grans gran teatre d’òpera del món, a l’alçada de Viena o del Met novaiorquès, per seguir aquesta línia. Ho han fet òperes com ara Lió o La Monnaie i directors com Mortier al Real o Pereira a la Scala amb un programa artístic integral (que passa per fer interactuar diverses disciplines artístiques en germania, no pas ordir quatre exposicions mal girbades d’art al Foyer de tant en tant i posar poemes de Joan Margarit als programes de mà). Pesi a qui pesi, això no passa al Liceu.
Mirat des d’aquesta perspectiva, la visita d’un excel·lentíssim director com Dudamel, això ningú no ho nega, acaba resultant una excepció que empantanega greus mancances de gestió i d’ambició artística al Liceu. Ho torno a dir; estem a favor dels grans noms, de que ens visitin les més excelses batutes, però si això és per dissimular que avui el primer equipament públic de Catalunya no té una guia artística, el glamur fa pudor d’estafa. Tot això, per no parlar de quina és la implicació que un teatre públic català acaba tenint amb els cantants i els compositors de casa (la qual cosa, i m’anticipo a crítiques, no se salva incloent comprimaris de la tribu en un cast estel·lar) i, com a derivada, com pot la ciutadania fiscalitzar la seva gestió. Que el gaudi momentani, per tant, no ens faci oblidar que totes aquestes qüestions fan venir més aviat angoixa.
