El Majestic commemora una fugida de pel·lícula

Totes les plaques commemoratives repartides per la ciutat tenen una història al darrere. Unes destaquen l’estada d’algun personatge en aquell indret. D’altres informen al passejant curiós que una persona va néixer o va viure en una direcció concreta. La que s’ha instal·lat aquesta setmana al vestíbul de l’Hotel Majestic va més enllà: no només recorda dos hostes il·lustres, sinó que també commemora la seva fugida, digna de ser reflectida en una novel·la o una pel·lícula d’un gènere triple: guerra, aventures i política internacional.

La convocatòria era a les set del vespre. El ministeri d’afers exteriors del Regne de Bèlgica, a través del seu consolat a Barcelona i el Majestic Hotel Group van convidar dimecres al vespre a una bona representació de la comunitat belga a la ciutat i altres barcelonins per recordar un episodi que va passar a l’hotel de Passeig de Gràcia 68-70 un 19 octubre de fa 83 anys: la fugida d’Espanya d’Hubert Pierlot, primer ministre del govern belga i el seu ministre d’assumptes exteriors, Paul-Henri Spaak. Un perillós viatge entre Barcelona i la frontera portuguesa amagats al doble fons d’una furgoneta. Un viatge que acabaria amb un vol cap a Londres per formar-hi un govern a l’exili, car Bèlgica, com a bona part d’Europa, havia estat envaïda per tropes alemanyes a la primavera de 1940, en els inicis de la Segona Guerra Mundial.

L’acte el van obrir a dues veus Malco Par i Pascal Billard, director del Grup Majestic i director general de l’hotel respectivament, que van alternar català, castellà i francès per donar la benvinguda i posar en context la història al mateix hotel, que aquest any ja celebra el seu 105è aniversari, vuit dècades després. Dos diplomàtics els van seguir: Pierre-Emmanuel Brusselmans, cònsol de Bèlgica a Barcelona i Philippe Jottard, ambaixador honorari de Bèlgica. Tots dos van recordar la importància que va tenir el pas dels dos antics polítics per Barcelona, fins al punt que la història de l’actual Unió Europea va passar per l’hotel, ja que Spaak va acabar convertint-se en un dels personatges fonamentals del germen de la Comunitat que, progressivament, va anar creixent fins a ser la UE.

A més dels hotelers i els diplomàtics, el protagonista destacat de l’acte va ser Lluís Permanyer, periodista, historiador i cronista extraoficial de Barcelona, que va rememorar amb detall allò que sabia i que havia esbrinat sobre l’evasió dels dos polítics belgues perseguits pels nazis a Europa i vigilats per la policia franquista a Espanya. Permanyer va explicar que el primer ministre i l’encarregat d’exteriors van sortir de Brussel·les, com la resta del govern en ser deposats pel règim nazi. Pierlot i Spaak van passar per França rumb al sud en un viatge més llarg de l’habitual fins a arribar a la frontera espanyola per Catalunya. El seu objectiu era arribar a Anglaterra, país que aguantava els embats alemanys, a través de Portugal. Lisboa es va mantenir al marge de la contesa. La seva declaració de neutralitat el va convertir en una de les darreres rutes d’escapament del continent per als que fugien del règim de Hitler.

L’estada en un hotel barceloní

Els belgues van arribar a la Jonquera i se’ls barrà el pas perquè no tenien visats. Tot esperant-los, van ser traslladats primer a Girona i després a Barcelona, on la policia va rebre l’ordre de seguir sempre els seus passos. Oficialment, no estaven detinguts, tot i que si romandrien sota vigilància policial constant. El llavors cònsol belga a Barcelona, Marc Jottard, els va recomanar allotjar-se en un hotel on ell mateix va viure algunes setmanes en arribar al seu nou destí com a diplomàtic: el Majestic. Els nous hostes van portar una vida discreta i força rutinària amb passejades, visites al consolat, al domicili de Jottard, al cinema (“mai vaig veure tant cinema i documentals a la meva vida”, va confessar temps després el ministre d’exteriors), i a menjar sovint al restaurant Los Caracoles, un establiment que aleshores ja era centenari.

El que en realitat amagava aquella estada a l’hotel tot esperant uns visats que no arribaven, era un pla d’evasió cap a Portugal. Un pla que es desenvolupà amb el més estricte dels secrets i ho sabien comptades persones. Entre elles, la carismàtica Alicia Reyes, secretària del consolat, una amiga seva, treballadora del Majestic i un petit grapat de persones més, tant de l’hotel com de l’entorn de la legació belga que guardaven silenci i discreció absoluts sobre què passaria. Ni tan sols l’ambaixada de Bèlgica a Espanya, amb seu a Madrid, va ser informada de la delicada operació. Tots se la jugaven.

Vers la llibertat en furgoneta Chevrolet

La història té tints de pel·lícula d’aventura, tot i que les pel·lícules de vegades es queden curtes davant de la realitat. El cas és que gràcies als contactes d’Alicia Reyes, dona de recursos i persona molt activa ajudant a la resistència contra els nazis, que més que secretària del consolat va ser la mà dreta del diplomàtic, la idea de convertir una furgoneta Chevrolet en amagatall dels dos polítics es va fer realitat. Maurice Heining es va encarregar de modificar la cabina per instal·lar un doble fons on viatjarien Pierlot i Spaak, que passarien d’estar allotjats còmodament al Majestic a passar un dia sencer de viatge en un espai mínim i tancat on fins i tot s’havia practicat un forat per orinar en moviment.

El pla d’evasió es va accelerar per la coincidència de circumstàncies que van tensar l’ambient: el 15 d’octubre, l’exèrcit franquista va afusellar Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, detingut setmanes abans per agents de la policia militar alemanya en una casa de La Baule-les-Pins, al costat de Nantes, per lliurar-ho després a les autoritats franquistes. Paral·lelament, Heinrich Luitpold Himmler, líder de les temudes SS nazis va programar un viatge a Madrid i Barcelona per a aquestes dates. L’evasió havia de ser imminent o la vida dels belgues es veuria amenaçada.

Amb Maurice Hening al volant i els polítics amagats, la furgoneta Chevrolet va arrencar i només va parar per reomplir el dipòsit de benzina. Al llarg del camí, per dissimular, el conductor va portar a bord fins i tot Guàrdies Civils que patrullaven a peu. Una deferència forçada que va permetre que el viatge fos una mica menys perillós en evitar controls de carretera. Mentrestant, a Barcelona, els policies encarregats de vigilar el primer ministre i l’encarregat d’exteriors, havien escurçat el seu servei: acostumats a les rutines de tots dos, es confiaren i van anar a veure un partit del Barça al camp de les Corts a les primeres hores de la fugida. L’endemà, quan van anar al Majestic no els van trobar. En passar les hores es van alarmar: possiblement s’havien escapat, però no van informar el seu comissari fins força més tard: no es van atrevir a interrompre la cursa de bous que gaudia el seu cap. Mentrestant, Spaak i Pierlot van travessar la frontera amb Portugal després de 23 hores i van poder arribar després fins a la capital britànica via aèria.

Tot això ja són anècdotes que semblen també tretes d’un guió, tot i que en realitat aquesta fugida va ser una operació perillosa que va tenir a veure directament amb la formació de l’Europa que coneixem: el 1944 el govern a l’exili va poder tornar a Brussel·les des de Londres després de quatre anys. Pierlot va liderar un nou, encara curt, govern de concentració nacional i Spaak es va convertir en el primer president de l’assemblea de l’ONU. També va ser l’iniciador de la unió duanera del Benelux i el redactor de la carta fundacional de les Nacions Unides. També va presidir l’Organització Europea de Cooperació Econòmica, el Consell d’Europa i va ser pare de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, base sobre la qual es va construir la Comunitat Econòmica Europea i l’actual Unió Europea.

I tot això després d’escapar del Majestic deixant-ho tot enrere: els llits fets, les maletes a l’habitació, el cotxe aparcat al Passeig de Gràcia i les factures per l’estada sense pagar. Els deutes els va assumir de seguida el consolat. Es van abonar després dels interrogatoris i detencions de la policia de diversos empleats de l’hotel i fins i tot del personal no diplomàtic del consolat els dies següents a l’evasió. Quan tot això passava, els dos protagonistes de la història ja eren al Regne Unit.

Tota aquesta aventura s’ha recordat aquesta setmana al mateix establiment, que 83 anys més tard (l’any 2020 va ser impossible fer-ho) llueix una placa que recorda aquesta aventura de pel·lícula que va acabar sent clau per a la història d’aquest continent. Una història que va passar a Barcelona i per Barcelona.