“Quan cursava el segon curs de Belles Arts, un professor, que a més era de pintura!, em va dir que el que feia era massa figuratiu, que no estava de moda i que em passés a l’abstracte. Això em va caure com una maçada i fins i tot em vaig plantejar deixar la carrera, però al final vaig ser més tossut i aquí segueixo, guanyant-me la vida amb els meus dibuixets”.
Adrià Ferrer Marquès porta estona ja al Bar, en la seva habitual progressió de “començar amb vermut i acabar amb cervesa”, deixant-se portar per una conversa que “segons el nivell etílic, podria fer-nos acabar parlant acaloradament de música, desamors i aventures” i rememorant aquell professor que no va aconseguir que ens perdéssim el seu art i que, suposa, “deu continuar donant classes”.
Il·lustrador i dissenyador gràfic, El Marquès —“sempre haig d’aclarir que és el meu cognom i no un malnom de proxeneta”— és un noi de trenta i escaig, oriünd de Malgrat de Mar i resident a Barcelona que, per la major glòria del nostre plaer ocular, ha sacsejat el món cultural i gràfic de la ciutat i més enllà, amb una imponent tasca que abasta des de cartells, fins a portades de discos (anys enrere ell mateix va estar al capdavant de The Pennycocks, superlativa banda de Street Punk), llibres, samarretes i exposicions.
–Sort que no vas fer cas a aquell professor!
–N’hi havia diversos que preferien que et tiressis el rotllo fent instal·lacions, videoart o performances i consideraven la pintura i el dibuix com un llenguatge mort i obsolet. Amb aquests, nu aproves segur.
Un no parar
“Sens dubte, del que més orgullós estic és de quan vaig fer el cartell per al festival de Jazz a la Pedrera. Poder veure el meu pòster gegant il·luminat, enfront de l’edifici de Gaudí, va ser quelcom veritablement emocionant”.
Per descomptat, una fita en la conspícua i imparable producció d’aquest hàbil cultivador de diverses formes de gràfica mid century que ha prestat el seu talent per a projectes i marques tan dispars com ara Springfield, Campari, Volcom, Penguin Random House o la Generalitat de Catalunya, sense oblidar l’underground que el va veure néixer artísticament, amb petits segells i festivals com New West Records, Bcore Disc, Sofar Sounds, o el veterà Gambeat Weekend de Barcelona.
La penúltima, l’aplaudit Hasta siempre, Míster Berlanga (Random Comics), escrit per Luis Alegre i profusament il·lustrat pel Marquès, un repàs a la vida, obra i ànima del genial cineasta que, millor que ningú, va saber captar la nostra idiosincràsia.
–A saber en què estaràs capficat a hores d’ara.
–Doncs ara mateix estic amb el disseny del pròxim disc del Pokey LaFarge i amb un projecte amb Filmin.
Una ciutat a la qual escapar
Adrià tira enrere la mirada, cap aquella Barcelona a la qual s’escapava des de Malgrat de Mar per motius estrictament musicals. “Els meus primers giravolts em van fer descobrir molta part de les subcultures i l’underground de l’època. Tant ens colàvem en concerts de Punk, com a festes de Soul, com a guateques de Rock & Roll. Tot estava molt barrejat”. Una barreja de sons, idees, ètiques i estètiques del segle XX que es respira a ple pulmó veient la seva obra.
No li costa relacionar aquesta amb l’espai que habita, per a treure a col·lació la seva llegenda urbana predilecta: “A un dels primers llibres que vaig il·lustrar, sobre llegendes de Catalunya, es parlava de la llegenda del Carrer Estruc de Barcelona, considerat màgic. Es diu que al segle XV hi vivia un bruixot anomenat Astruç Sacanera, que tant treia el mal d’ull com un queixal i que era especialment famós per posseir la Pedra Escurçonera, una pedra miraculosa que curava fins a les picades de serp. Encara existeixen plaques i relleus als edificis d’aquest carrer, ple de motius esotèrics i fantàstics. Es diu que estan escrits en una variant de l’hebreu i actuen com a talismans de la bona sort, això sí per a qui sàpiga llegir-los”.
De sobte, a la ràdio sona el Cachao López i El Marquès demana apujar el volum. “Últimament estic bastant on fire amb alguns recopilatoris de música cubana i antillana dels anys 40 i 50. Em donen molta alegria i em fa molta gràcia que gairebé totes les cançons parlin d’amor o de menjar”.
–Parlant de menjar, voldràs alguna cosa? Mirar menú, tapes, racions?
–Tapes, a perpetuïtat.
—Oído Cocina.
