El MNAC mostra la complexitat de Gaudí

Juan José Lahuerta fa anys que estudia a Antoni Gaudí. “Vaig arribar a ell per casualitat. L’any 1989 Francesco Dal Co em va proposar fer un llibre monogràfic de Gaudí. No sabia on em ficava —bromeja—. Em va agradar molt aquest treball: Antoni Gaudí Arquitectura, ideologia i política. L’exposició del MNAC és una revisió crítica de l’obra de l’artista amb mil ítems i ocupa gairebé tres mil metres quadrats. Vam començar treballant de costat amb el Musée d’Orsay, però hi ha molts préstecs d’altres museus europeus. La pandèmia ho va parar tot. Molts centres d’art van tancar i els transports i les assegurances s’han encarit molt. Malgrat les dificultats, la inauguració només s’ha retardat un mes. És una proposta que causarà perplexitat perquè inclou coses molt populars, moltes targetes postals de l’època en què Gaudí estava viu, i aprofundeix en el context múltiple de l’arquitecte amb peces curioses com una maqueta de guix de la porta de l’infern de Rodin que ve del Musée Rodin de París”, avança Lahuerta.

La col·laboració que s’ha fet Barcelona-París són paraules majors. “És molt important que l’exposició s’hagi gestat des del MNAC amb el Musée d’Orsay. A París els interessa molt perquè la primera exposició de Gaudí va ser a la capital francesa l’any 1910. Però hem de tenir en compte que les dues exposicions seran diferents. És evident que a Barcelona tothom coneix la seva obra, però a París no, tot i que, precisament a l’Orsay tenen diversos mobles de Gaudí, un armari raconer de la Casa Batlló i, a la part de disseny, tenen dos miralls de La Pedrera”.

“Les dues estrelles són la Chaise longue i el Tocador de Gaudí, que també viatjaran a París del 14 de març al 17 de juliol 2022. A Barcelona sorprendrà molt una sala sencera de La Pedrera que hem reconstruït per l’ocasió. També es podran veure alguns elements de la Càtedra Gaudí i recreem el taller de l’arquitecte amb molts trossos de guix. A París hi haurà menys peces i es donarà valor a la comparació amb l’arquitectura de Viollet-le-Duc”, puntualitza Lahuerta.

Gaudí va saber envoltar-se de grans mestres. “Un dels col·laboradors més brillants va ser Cristóbal Cascante, que pertany a la seva mateixa promoció de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Hi havia molta gent al seu voltant i treballava en equip; deixava espai a qui li interessava i especialitzava molt als seus col·laboradors. Per exemple, tenia al seu deixeble, l’arquitecte Juan Rubió i Bellver, resolent problemes d’última hora. I el seu estret col·laborador, Josep Maria Jujol, que era el seu alter ego.

La Sagrada Família a debat
Des del seu punt de vista, com ha estat l’evolució de la Sagrada Família? “D’una banda cal reconèixer que hi ha gent treballant amb tot el seu esforç, però cal diferenciar entre la Sagrada Família de Gaudí i la resta. El desenvolupament de l’obra de Gaudí només es pot entendre com a prova i assaig. No hi ha dibuixos de la Sagrada família; ell es va negar a dibuixar una planta definitiva. I no pensava en el projecte acabat. Quan ell mor els seus col·laboradors desenvolupen una sort de gaudinisme amb un mètode de treball que no té res a veure amb Gaudí. A mi la Sagrada Família com a nucli i cor de l’explotació del turisme de Barcelona em fa pensar. S’ha convertit en un lloc on acudeixen quatre milions de persones a l’any, hi ha moltes ambigüitats”.

Un altre dels punts polèmics és el Park Güell. “Aquí té tota la responsabilitat l’Ajuntament de Barcelona. En l’actualitat han limitat una zona monumental que fa impossible imaginar el projecte de Gaudí. Crec que l’Ajuntament no hauria de cobrar entrada ni segregar-ho però sí controlar l’aforament”.

La Càtedra Gaudí
“La Càtedra és un arxiu, no va ser creada com un centre cultural. Mai ha tingut mitjans per a organitzar exposicions o seminaris. Quan jo vaig entrar el més important era la col·lecció de llibres especialment del segle XIX, un fons fotogràfic de quaranta mil plaques, un fons de dibuixos que inclou els de l’etapa de Gaudí com a estudiant més alguns de Jujol, Berenguer i altres; i un fons documental de tota mena. També són molt interessant els llibres de comptes de Bayó, que va ser el constructor d’algunes obres de Gaudí, en els quals s’especifiquen els sous dels treballadors, els materials… La digitalització és el gran repte de la Càtedra. Ara com ara només està digitalitzada una ínfima part”.

Després de cinc anys al capdavant què ha canviat? “Em vaig trobar una Càtedra sense mitjans ni pressupost i enfocada en una direcció, a parer meu, poc encertada. Ara podem dir que els dibuixos de Gaudí han estat restaurats, entre molts altres materials. La Càtedra Gaudí mai havia estat tinguda en compte de debò ni per la mateixa universitat. Això no ha millorat molt. Encara falten fons. La direcció General de Patrimoni de la Generalitat que dirigeix l’arquitecta Elsa Ibar, fa anys que ens aporta unes ajudes econòmiques que són les que ens han permès catalogar, restaurar i digitalitzar una bona part dels fons. I per fi ara estem iniciant el bolcat dels documents en una web”.