El Molino, de nou

Hi ha infraestructures culturals que pateixen la síndrome del malastruc. D’ésser un dels cafès-concert amb més renom europeu, epicentre del Paral·lel indisciplinat i gamberro de la Barcelona del XIX, durant els darrers anys El Molino ha anat morint paulatinament, perquè se l’ha condemnat a esdevenir a una rèplica barata de la cultura del music hall i del cabaret en què havia excel·lit a inicis de la mal anomenada Transició a la democràcia. Cada nova administració cultural barcelonina ha promès el mantra de “recuperar el Paral·lel” i revitalitzar teatres com ara El Molino, ofici impossible car, com ha recordat el col·lega Andreu Gomila, el Paral·lel ancestral comptava amb un entorn de teatres ara closos (el Pompeya, el Talia, el Bataclan, el Nou Teatre o l’Arnau) i de cafès ancestrals (Español Rosales, Tranquilidad i etcètera) que han quedat substituïts per restaurants de kebab. 

El problema, en definitiva, és que això de “recuperar el Paral·lel” és una frase recorrent que ningú sap exactament què redimoni vol dir. El fet és llastimós, puix que la ciutat disposa de prou mecanismes com per connectar les inquietuds del present amb la seva història. Recomano als nostres actors culturals, per exemple, que repassin el catàleg de la meravellosa exposició El Paral·lel: 1894-1939, comissariada pel meu estimat Xavier Albertí, on s’explica perfectament que l’eclosió cultural del barri fou producte d’un canvi urbanístic derivat del Pla Cerdà (qui, a banda d’inventar l’Eixample, feu explotar l’antic districte V ravaler i el barraquisme teatral del pasen y vean cap a Montjuïc) i d’un canvi cultural a partir del qual una nova classe obrera barcelonina reclamà un altar de representació cívica en català que s’allunyés del teatre burgès menestral del Liceu o del Tívoli. 

Reflotar El Molino o el Paral·lel no implica que teatres actuals com ara el Victòria o el Condal hagin de programar diàriament cuplets de Rosend Llurba. Però l’efervescència teatral d’aquest Broadway nostrat no es desvetllarà si les seves infraestructures no connecten d’alguna manera amb el passat i busquen noves formes de representació que tinguin certa continuïtat amb aquell teatre obrer d’ideologia popular. Aquesta setmana, sabíem que la productora Barcelona Events Musicals —organitzadora del festival Cruïlla, magníficament comandat per en Jordi Herreruela— es farà càrrec de la programació musical d’El Molino amb un pla per dur-hi “músiques minoritàries” (no sé si l’expressió es refereix a programar-hi quartets de Stockhausen o a recitals de rumba catalana); es continuarà, en definitiva, encastant-hi un model cultural que no té res a veure amb el seu llegat. 

Les ciutats canvien i els seus barris són productes de la depredació habitual del fenomen globalitzador. Tot i això, a risc de fer-me pesat, la història és un valor i la tradició pesa molt perquè és justament allò que no podem alienar de la nostra memòria. Dissortadament, la majoria dels nostres equipaments ignoren absolutament la seva fonamentació d’arrels en la història de Barcelona; és així com l’òpera catalana només és una trista nota al peu de pàgina de la programació d’un teatre públic com és el Liceu o que tenim la desgràcia de veure com un dels nostres dramaturgs més genials, Àngel Guimerà, no tindrà cap pes als nostres teatres durant l’any del centenari de la seva mort. La pregunta que s’imposa, per tant, és si el Paral·lel pot establir una connexió entre la producció teatral-musical de la Barcelona obrera i fenòmens similars o concomitants de la nostra actualitat. 

Dissortadament, diria que aquestes reflexions escapen a les inquietuds dels nostres programadors culturals. Espero errar-me, però si el futur d’El Molino passa per reproduir-hi concerts que podríem trobar en qualsevol festival del país, aquest nou intent de reflotar-lo quedarà en l’enèsim naufragi. És una llàstima, perquè de patrimoni musical ens en sobra. Torno a citar de nou l’estimat Albertí, que en un article recent al digital Núvol recordava: “ens diuen els experts que les dimensions del patrimoni del que podem anomenar teatre musical en llengua catalana són tan considerables com les dimensions del patrimoni que han generat les cultures lingüístiques veïnes. No hauríem, doncs, de jugar amb inferioritat de condicions en aquest partit. Però ja ens agradaria jugar amb inferioritat de condicions. El problema és que no hi juguem de cap manera”. Doncs, ai las, no cal afegir res més.