Nascut a França el 1908, va ser fotoperiodista, artista i retratista. Va marcar un estil propi i una època, i el seu nom continua ressonant amb força. Va captar trobades i situacions com ningú. Fotografies espontànies que el van portar a ser un dels pioners de la fotografia de carrer, i les seves obres són considerades, avui dia, autèntiques icones de la imatge i de la cultura popular.
Vint anys després de la seva mort el 2004, es presenta una mostra realitzada en col·laboració amb el Bucerius Kunstforum d’Hamburg i comissionada per Ulrich Pohlmann. L’exposició, que podrà veure’s fins el 26 de gener, conté les primeres fotografies i obres cinematogràfiques surrealistes, reportatges polítics, retrats d’artistes i escriptors, així com les posteriors instantànies sobre la vida quotidiana. Formada per 240 còpies originals provinents de la Fondation Henri Cartier-Bresson de París, i una selecció de publicacions a revistes i llibres, se centra de ple en la seva trajectòria més cèlebre, entre el 1930 i el 1970. Cal destacar que, poc abans de la seva mort, l’artista va donar ordre de prohibir qualsevol classe de còpia de les seves imatges.
L’exposició, que està sent un èxit quant a visitants, fa un viatge en el temps, a través de deu seccions temàtiques i cronològiques, que permeten apreciar els canvis socials, polítics i artístics del segle XX a través de la mirada del considerat, al costat de Brassai o Brandt, un dels pares de la fotografia moderna, i el més popular dels fotògrafs al costat de noms com el de Robert Capa, amb el qual va fundar l’Agència Magnum i va establir els ponts cap a un art que ja no estava tan connectat amb la pintura.
Considerat per molts l’ull del segle, és el pare del concepte de l’instant decisiu en la fotografia, convertint-se, directament o indirectament, en el pare del fotoperiodisme modern i de la fotografia de carrer, i sent testimoni i documentalista dels fragments més importants de la història del món contemporani.
La precisió de l’instant era la seva marca; el capritxós joc de línies i corbes, verticals i horitzontals, l’obsessiu ús de la regla dels tres terços i de la composició àuria, el magnífic ús de l’espai, el mestratge en la composició, el detall en la col·locació dels elements… Són moltes les virtuts atribuïbles al seu bon fer, però destaca, per sobre de totes, la precisió a l’hora de captar els moments. Estava preparat i tenia l’instint i la capacitat d’anticipar-se als fets.
Aquesta virtut tan única, es completava amb el seu amor a la geometria i la composició apresa dels seus anys com a estudiant de pintura. No retallava mai les imatges i respectava al màxim l’enquadrament. Es mostrava sempre com un observador, sense interferir amb els elements. Hi havia una austeritat natural en les seves fotografies, la seva idea era que menys és més, i prodigava un minimalisme i una pulcritud a partir de pocs elements evitant sobrecarregar en excés la imatge.
Respectuós amb l’ús de la llum natural, també ho era amb l’ambient i amb l’atmosfera que entelarien la imatge. Li agradava el blanc i negre perquè emfatitzava la geometria, i gaudia del costumbrisme i les imatges que retrataven la vida quotidiana. Explicava petites històries, buscava bellesa en la contemplació i partia sempre de l’elegància.
La fotografia, per a ell, era com dibuixar un croquis a mà alçada amb intuïció; l’organització havia de ser rigorosa en les formes i considerava que “fer fotografia, és posar ull, ment i cor en un mateix punt de mira”. Apreciava l’autenticitat com la virtut més gran de la fotografia, i buscava sempre imatges vives, en tensió entre el moviment i l’estabilitat. Seva és la frase “l’únic art veritable resideix en la humanitat de la teva reflexió, de la teva mirada i de la coincidència”. La vida és molt fluida a través dels seus ulls, i les imatges desapareixen amb un parpelleig, se’ns escapen, literalment, del nostre abast.
Fotògraf fidel a Leica, va ser pintor, dibuixant, cineasta, viatger, reporter, periodista gràfic, surrealista, comunista, controvertit i compromès socialment
De marcat caràcter humanista, les seves instantànies destil·len antropologia, i els seus inicis s’enquadren en el moviment surrealista de la Nova Visió. Cartier-Bresson no va estar molt temps en aquest moviment per consell de Capa, però no va arribar a abandonar mai del tot aquest particular punt de vista. L’artista va fomentar sempre, enfront dels mitjans, una imatge apolítica, malgrat participar activament en diversos moviments d’esquerres.
L’instant decisiu ens confereix la idea de la imatge en constant moviment, la imatge que canvia a cada segon, la vida fugaç que se’ns escapa. El 1957, publica Images à la sauvette (Imatges d’amagatotis); publicat en anglès com The decisive moment. Després, l’Agència Magnum, creada amb Robert Capa i David Seymour el 1947, va marcar un abans i un després en el fotoperiodisme; els fotògrafs van començar a ser enviats a zones de conflicte amb la missió de documentar els fets per a la premsa.
Cartier-Bresson i Espanya
El fotògraf va ser enviat en dues ocasions a Espanya. Primer, el 1933 per la revista Vu per fotografiar les eleccions. El mateix any, va presentar la seva primera exposició al nostre país a l’Ateneu de Madrid, on va mostrar les seves imatges més surrealistes realitzades a Sevilla i a València. El 1936 es va involucrar en la Guerra Civil, i el 1937, va rodar en Madrid Victòria de la vida, un documental sobre l’atenció mèdica subministrada als soldats republicans. La pel·lícula va servir de suport a la Segona República i va ser molt ben rebuda per l’esquerra francesa.
En la seva filosofia, destaca que la vida és una sola i és per sempre. Els moments són irrepetibles i s’esvaeixen. Es considerava a ell mateix un documentalista pèssim i li avorria en gran manera el fotoperiodisme. La seva formació provenia de les influències surrealistes de l’art i ell es considerava un d’ells, un ple surrealista. No es veia com un reporter ni com un periodista. Cartier-Bresson buscava en les seves imatges una conjunció entre el tema expressat en una instantània i la relació que aquesta tingués amb les formes. Ritme, relació entre els elements i geometria; estructures, ombres i patrons. Buscava un ordre, sí, però deixava a l’atzar que cada cosa semblés estar en el seu lloc.
Els fets, per si sols, no li eren interessants. L’evocació era el nom que usava per parlar del seu punt de vista. Creia que les fotografies han de contenir una història, han de poder mirar-se per més de dos minuts, una vegada i una altra, i això, és molt de temps…
Són cèlebres els seus retrats a Mauriac, Matisse, Braque, Coco Chanel, Eleanor Sears, Colette, Ezra Pound o Camus. Els retrats eren difícils per a ell, ja que el model accedia conscientment a ser fotografiat, no era una improvisació. Urgia retratar a l’animal en el seu hàbitat, li agradava entrar a les cases, conèixer a les seves mascotes, el seu entorn… la càmera ha de situar-se entre la pell i les vestidures, i el fotògraf ha de ser com un gat, observant des d’un racó sense interactuar, sense participar de l’escena. Tot això era una manera de despullar el model, de violentar-lo, cosa que l’artista resolia amb la confiança i el compromís amb la realitat.
Tot és un potser. Esperes el moment i no hi ha garanties de res. La foto correcta, a vegades, es queda en uns llimbs entre la primera i l’última, i la perds. Tot és instint. S’estableix una relació com la de l’animal i la seva presa. Cal ser més ràpid i passar inadvertit. És un tret precís, com el d’un franctirador, que treballa amb tot el cos, es contreu i es relaxa amb cada expiació, amb cada batec del cor.
Ell es considerava ansiós i impulsiu, cosa que patien la seva família i amics. L’artista es definia com algú nerviós, que només es relaxava fotografiant. Era ell mateix quan disparava, no pensava, no sentia, només era ell. No calia pensar, fer-ho era perillós i arruïnava la fotografia. No cal forçar una idea prèvia. No hi ha res per explicar ni res per demostrar. Les coses s’expressen per elles mateixes.
Per a Cartier-Bresson, la fotografia va ser una evolució natural del dibuix i la pintura, com un esbós immediat, amb al diferència que no es pot corregir; necessites fer una altra fotografia
La imatge parteix de la primera impressió, del xoc, la sorpresa… aquesta ha de ser l’única inspiració. El que completa el treball és el bagatge propi, els referents, els gustos, la formació, els anhels intel·lectuals… I la poesia és l’essència de tot per a ell. La tensió subtil entre els elements, és la clau de qualsevol bona fotografia.
No hi ha idees noves en el món, per això no són tan importants. Cal buscar un nou ordre de les coses. La vida canvia cada minut, i cada minut és nou; el món es crea i es destrueix a cada moment. La mort sempre és present, des que naixem. És el sentit tràgic de la vida el que la fa tan bella i valuosa. Sempre existeixen les dues cares de la moneda, i són les tensions de la vida les que ens commouen.
El que el va moure a viatjar van ser les pulsions i contradiccions amb la seva cultura, amb el punt de vista del conflicte. Per captar l’essència d’un lloc, un ha de romandre-hi un temps, no cal viatjar per viatjar, això no té sentit. Li agradava citar a Rodin en les entrevistes: “El que es fa amb temps, el temps el respecta”. Foster Wallace va actualitzar el terme referint-se als temps contemporanis: “El turista sap que allò que visita és sempre millor en la seva absència”.
Cartier-Bresson admetia que el més difícil no era fotografiar allò exòtic, ni allò diferent; el més difícil era sempre fotografiar el propi entorn, la pròpia ciutat, el propi país. D’allà on vius, acabes per saber-ne massa, sobre nosaltres i les nostres vides, i caminem sempre condicionats.
Advertia que la nostra ment és un radar i qualsevol persona és capaç de tirar durant la seva vida deu bones fotos, com a mínim. La clau és perseverar, tornar-se més i més conscient, i més i més lúcid. Una càmera, en un cert sentit, podia considerar-se una arma. Pot ser un instrument de propaganda, pots cridar a través d’ella, pots acariciar, besar, seduir… la càmera es torna metralladora, es torna cadira de psicoanalista.
Cartier-Bresson va trobar en la fotografia la seva gran forma d’expressió
Ell estimava i odiava la gent, però es considerava un optimista, un optimista sense raons; com en el famós brindis del pintor Francis Bacon, es considerava un optimista sobre res. Les raons per ser-ho no importaven, no importaven en absolut.
L’instant i el moment existeixen i són aquí, i cal respectar-los. No hi ha celebració de la vida millor que aquest gaudir amb l’instant. En les seves entrevistes, el fotògraf solia també citar l’Ulisses de Joyce, concretament, les seves tres últimes paraules, el famós “Sí! Sí! Sí!”. La fotografia, d’aquesta manera, es converteix en un veritable i rotund sí! a la vida.
