[dropcap letter=”T”]
othom que té una certa edat té alguna anècdota relacionada amb un Seat 600. Ja sigui del refrigerador traient fum a mitja collada de Toses, ja sigui d’excursions a la platja amb família, sogra i gos, tots embotits en aquell cubicle diminut, o ja sigui d’aquella nit que vau intentar «estimar-vos» dins el cotxe, fent tota mena de malabarismes. El 600 és, sense cap mena de dubte, el cotxe amb més història d’aquest país, més pel que va significar socialment que per les seves miserables prestacions: tenia una cilindrada de 633 cc i amb prou feines arribava als 90 per hora.
Fins que no es funda la Seat, l’any 1950, Espanya és a la cua automobilística d’Europa, amb 3 vehicles per cada 1.000 habitants i un parc d’automòbils amb una pila de vehicles d’abans de la guerra, d’empreses de producció reduïda com les catalanes Hispano Suiza o Abadal. Però el franquisme necessitava el seu automòbil de masses, i com explica molt bé José Feliu a l’Atlas Ilustrado del Seat 600 (interessantíssim), les autoritats del règim van pactar amb la Fiat italiana la instal·lació de la Seat a la Zona Franca: Barcelona hi posaria la mà d’obra, i els italians la tecnologia i els dissenys, cobrant un cànon del 4% sobre el preu del vehicle i estampant l’antipàtica ‘licencia Fiat’ sota cada escut de la Seat.
Van arrencar amb el 1400, però no va ser fins el 1957, amb el low cost que era el 600, que la cosa esclata: l’autarquia feia que el 600 no tingués competència, i durant anys va ser EL COTXE, el símbol d’estatus per excel·lència, d’ascensió social i, perquè no dir-ho, d’alliberament. Sí que hi havia algun dos cavalls, algun Simca 1000, els quatre llaunes o l’escarbat, però cap d’ells era competència per al 600.
Quan finalment t’entregaven les claus, després dels dos anys de llista d’espera i d’haver avançat part de les 65.000 pessetes que costava, et llançaves a recórrer el país. Amb el 600, el país va començar a tenyir-se de cotxes, passant dels pocs milers de 1957 al més d’1 milió de vehicles que circulaven a finals dels setanta. El problema és que la xifra de vehicles no ha parat de multiplicar-se des d’aleshores, amb els problemes d’embussos i de contaminació que això suposa: a l’actualitat tenim un parc de vehicles de 27 milions per una població de 31 milions d’adults, i avui la majoria de cotxes circulen buits, només amb el conductor.
El 600 també va fer grans aportacions a l’imaginari col·lectiu: va fer créixer el comerç arran de carretera, va fomentar l’aparició de segones residències a les urbanitzacions i va propiciar el naixement de la imprescindible figura del dominguero. Fins llavors, les excursions les fèiem en autobús o a peu, però a partir d’aquell moment qualsevol prat o qualsevol ombra sota els pins era bona per plantar-hi la barbacoa.
Moltes de les més de 800.000 persones que van ser propietàries de 600 ara lamenten d’haver-se’l venut, canviant-lo per un cotxe més nou i confortable. «Sí el tingués ara, com fardaria!». Els que el conserven formen una petita secta que es troba a les mítiques «trobades d’amics dels 600» que cantaven els Manel, organitzades per penyes d’arreu de la geografia i en webs com seiscientos.org. I si en voleu conduir algun, us recomano d’estar atents a les iniciatives de la cervesera Moritz: en tenen una bona escuderia, i tot sovint organitzen activitats culturals que us permetran, ni que sigui per uns minuts, viatjar al passat al volant d’una d’aquelles tartanes entranyables.
