David Armengol, director artístic del Centre d’art La Capella, presenta dues mostres d’avantguarda amb artistes emergents que plantegen qüestions de fons i d’actualitat com el paper de la IA en l’art i la seva complicada i inevitable irrupció des d’un punt de vista filosòfic; i la reflexió de l’escultura des d’una condició d’element d’investigació matèrica. La vida més enllà de la vida útil.
La sala d’exposicions La Capella està situada en el conjunt de l’Hospital de la Santa Creu i de la Casa de Convalescència al carrer Hospital. Amb tan espectacular ubicació, el museu troba en les seves sales, amb arcs de maó a vista, un espai idoni i ple de personalitat que acull mostres d’art contemporani en la seva Sala Gran i a l’Espai Rampa.
Rikic es defineix com una artista electrònica i va ser Premi Nacional de Cultura de Catalunya 2021. El seu treball es basa en la programació creativa i en l’electrònica a partir de peces que conformen jocs i tècniques de robòtica. En aquesta proposta, planteja les possibilitats alternatives de l’evolució per a les intel·ligències artificials a través de dispositius electrònics artesanals que conviden a tornar a apropiar-se d’aquests sistemes.
Hipertelia neix amb la intenció de reflexionar sobre la intel·ligència artificial a partir del projecte que se centra a qüestionar, investigar i experimentar sobre les característiques que han de reunir els sistemes cognitius artificials per a ser considerats organismes existents i sensibles. La conclusió a la qual podem arribar és que només després d’un procés d’autonomia dels sistemes tècnics, podem parlar de qualsevol mena de creativitat en les màquines.
Com encaixen els sistemes inorgànics artificials en la configuració del món? I en el món de l’art? I en la cultura?
No podem enfocar el tema des d’una aproximació de la màquina a l’home, des d’una perspectiva de substitució, de rols o de qualsevol classe, o des d’una naturalització dels sistemes cognitius artificials.
La IA s’ha catalogat, històricament, com una mera simulació de la ment humana i s’ha de definir segons uns pressupostos filosòfics: racionalisme, dualisme, formalisme i mecanisme.
La metodologia que l’artista Mónica Rikic ha desenvolupat, se centra a proposar condicions que han de complir els sistemes algorítmics per a ser considerats cognitius. Basant-se en propostes filosòfiques alternatives, l’art com una mescla entre tecno-ciència i filosofia, planteja que els objectes que abandonen o no tenen una funció estrictament productiva, es poden dedicar, des d’un punt de vista d’alliberament, a complir l’objectiu de l’experimentació lliure. Un fet que conforma una cognició no conscient.
El conjunt d’obres exposa sistemes tecnològics que caminen cap a la transformació a sistemes orgànics a través de sis fases que ha definit l’artista: gènesi, simulació, rèplica, creació, evolució i revolució.
Imaginem un ordinador destinat a programar codi font al qual configurem perquè sigui capaç de produir codi font aleatori, alguna cosa així com poesia de computadora. Entendríem, doncs, que després de l’efecte alliberador de la mà de l’home, el sistema cognitiu artificial es torna dramaturg, que al seu torn expressa la seva pròpia manera d’existir?
Entendre la tecnologia com a cultura ens ajuda a trencar la visió única del desenvolupament tecnològic i acceptar una espècie de tecno-diversitat
Gènesi: els sistemes cognitius artificials es poden considerar objectes tècnics que es mantenen per ells mateixos i s’auto-regulen. Els sistemes evolucionen mitjançant l’equilibri i existeixen a través del seu procés constant de creació i fabricació. Es genera una sinergia que sosté la seva existència.
Simulació: Els sistemes cognitius cohabiten amb el món dels humans. Pertanyen a una identitat múltiple que res té a veure amb el biològic. La confiança mútua entre l’home i la màquina es construeix mitjançant decisions responsables i transparents en les seves intencions.
Rèplica: La recursivitat permet construir patrons complexos de pensament i aprenentatge. La repetició construeix estructures cognitives per a generar noves formes de coneixement. El bucle mecànic es torna espiral, una cosa reflexiva i introspectiu que ens acosta a una comprensió més i més profunda.
Creació: Els sistemes no es limiten a la resolució de problemes i l’adaptació al seu entorn. El seu treball també conté aspectes creatius que suggereixen idees i possibilitats. En la línia d’Edward de Bono: la creativitat com la capacitat per a la resolució de problemes.
Evolució: L’evolució, també, com a concepte creatiu. Progrés més enllà de l’adaptació a l’entorn mitjançant l’anàlisi i la deducció.
Revolució: Els nous estats de consciència com a motor cap a l’espiritualitat igual que ha succeït amb la humanitat al llarg de la història i les diferents cultures. Existeixen similituds entre els algorismes cognitius i les narratives col·lectives, les identitats personals, la fe i la transformació i l’ample de mires enfront de l’aliè. Com connectarem amb una intel·ligència col·lectiva artificial que definirà part de la identitat individual?
L’exposició Hipertèlia compta amb el disseny gràfic i exposició d’Andrea Carandini.
Iván Gómez, per part seva, ha treballat les relacions entre les imatges, els objectes, els espais i les persones des del cinema, la pràctica artística, el comissionat, la mediació i l’escriptura. El seu projecte InFimitas és una experimentació material derivada de les nocions de les escombraries i el residu. Una aproximació poètica a la degradació, les coses abjectes o la mort. L’artista anomena “dispositius de sostenibilitat” a aquesta mena d’objectes. Es recolza en petites escultures i processos que evidencien la fragilitat i la resistència.
Exposada en la Rampa, l’obra de Gómez s’expressa amb sobres de matèria orgànica, vegetal i animal (mol·luscos i fongs), recol·leccions de llaunes, ampolles de cristall, etc. Al final de la seva vida útil, l’artista injecta més vida a aquests objectes en un procés de regeneració natural. Una espècie de cicle de la vida forçat.
Entenent l’escultura amb la condició de ser un element de recerca constant amb finalitats materials i estètiques, Gómez arrenca els seus processos de recerca des d’una perspectiva de dilatació, de processos erràtics i sense tancar-se cap línia de recerca derivada. Les obres exposades són el fruit de la col·laboració amb altres artistes (Michelle Lima, Manuel Christoph Horn i Pancho Doren), així com una sèrie de correspondències amb Jordi Massó, en les quals s’investiga el relat i la narració com a manera de relacionar-nos mitjançant tres cartes:
La tesi: entendre la relació entre la vida i la mort (la immortalitat de l’objecte), el control del temps i el físic, la matèria.
L’antítesi: Partint d’una exhumació d’una fossa de la Guerra Civil, l’artista troba objectes sense valor patrimonial, però que defineixen un context i un moment amb una força indiscutible. Què o qui dona valor a aquests objectes?
La síntesi: la mort com a tema abstracte. La catalogació mateixa de les peces és un principi, no la fi del procés artístic. La síntesi que proposen els micelis, els fongs, que reviuen en una nova vida.
La mostra de Gómez recull textos de Daniel Gasol i Marc Vives.
L’exposició dual Hipertèlia i InFirmitas es podrà visitar en La Capella fins al 25 de juny.
