Veig, al Tot es mou, de TV3, una entrevista amb la Malika Favre, la il·lustradora del cartell de la Mercè, a casa seva, a Barcelona. Mentre ens explica curiositats de l’obra que ha fet, veiem el lloc on treballa. La pantalla de l’ordinador que fa servir és al damunt de dos llibres.
Pots entrar a qualsevol redacció de qualsevol diari, programa de ràdio, de tele, pots entrar a qualsevol casa d’algú que escrigui, a qualsevol despatx, que t’hi trobaràs els llibres a sota la pantalla o el paquet de folis. Com pot ser que les empreses fabricants de pantalles no hagin pensat que tothom té alçades diferents i, per tant, les haurien de fer regulables? Com pot ser que un ordinador gran i d’última generació, com el de la Malika Favre, estigui al damunt de dos llibres?
Amb el teletreball vam començar a parlar de la necessitat, per exemple, de tenir una bona cadira per treballar, com la que tindries al despatx o a la botiga i del fet que la calefacció, la llum o la refrigeració que puguis fer servir per treballar siguin despeses desgravables. Els autònoms que escrivim a casa vam riure, quan ho vam sentir, perquè a nosaltres, això se’ns ha qüestionat sempre. “Aquesta cadira, aquest vestit vostè també el faria servir a la vida no laboral”, et diuen. Pobres gestors, patint sempre per no desgravar-nos més del compte, no fos cas que ens multin. Però no ens posarem pas a fer feina amb les cadires del menjador, perquè acabarem tots contracturats i no ens convé agafar la baixa. De seguida que podem, invertim en una cadira “d’oficina”, regulable. Jo tinc una caixa de plàstic de tònica Schweppes —m’encanta— per posar-hi els peus. Tinc un ventilador que connecto a l’ordinador. I el paquet de folis (ara que imprimim menys que mai).
Això em fa pensar en les escoles i instituts. Em sembla que els adolescents, d’alçades i pesos diversos es mereixen unes cadires una mica més ergonòmiques que les que tenen als centres. Però els adolescents són com els autònoms. Han vingut a aquest món a patir.
