El passat és mort. Visca el passat!

Un imperi és una màquina de construir el passat. Les potències mundials ho són perquè determinen la seva pròpia història (amb la inestimable ajuda de submarins, tancs i bombes nuclears), podent així apamar allò que els cursis anomenen el relat. L’èxit primordial d’Elisabet II fou el d’imposar la seva història i una forma molt particular d’ètica personal mitjançant una estructura política, la monarquia, que ella mateixa podia intuir quasi en vies d’extinció en ésser coronada el 1953 (actualment, poc més de quaranta països al món mantenen aquesta forma de govern, la majoria de forma simbòlico-constitucional). Avui podreu llegir manta articles de com la tossuderia de la gran Lilibet ha pogut sobreviure un grapat de primers ministres, papes i etcètera: però l’important de tot plegat és com la reina ha estat capaç de perllongar una cultura del poder que enterrarà el seu cadàver.

La primera norma del monarca és desafiar la dialèctica entre allò visible i el secret. Elisabet ho aprengué ben aviat, quan accedí amb moltíssimes reserves a televisar la seva extraordinària coronació. D’ençà, la reina ha sabut surfejar molt hàbilment entre aquesta primera sobreexposició, bo i mantenint el nivell de secrecy que demana el càrrec: sabia perfectament, en definitiva, que per generar admiració, safareig i por és molt important no ésser vista. Avui la política juga a la banalitat d’un desig de transparència, els nostres líders són esclaus de l’opinió híper-veloç que exigeix Twitter; la gràcia de la reina i de qualsevol monarquia és justament que hom ignori què pensa exactament el monarca. De fet, com ja ens avisà Hegel a la Filosofia del dret, tant li fot si el rei pensa o no, perquè la seva tasca no és intel·lectual: la seva única obligació és la de surar damunt les contingències.

Així ho va fer Lilibet; la seva grandesa ètica no és la longevitat, com pensen molts esperits banals, sinó aquesta capacitat inaudita per escarnir la notícia i situar-se en una positura d’etern femení. En aquest aspecte, la reina experimentà una dificultat que convertí en virtut: com és sabut, de jove ningú donava un puto duro per ella, tercera en la línia successòria, amb un carisma molt inferior al del seu pare i una formació històrico-literària pràcticament analfabeta. Però Elisabet va fer seu un concepte igualment antic com és el deure moral (a saber, la secularització del sacrifici) per fer-se forta i recordar que a la vida no sempre es pot triar i que les obligacions passen per sobre la diversió. Diuen que la tasca d’un monarca perspicaç és modernitzar una institució de naturalesa vetusta. Just el contrari; el rei, si ha de demostrar quelcom, és que les idees antigues encara valen la pena.

Les comparacions són odioses, però Carles III (el futur Carles “el breu”) no podrà mantenir el mateix paradigma cultural, i no només perquè una gran part de la població anglesa encara l’associï a un Tampax, sinó perquè ha accedit al tron en un món afectat de postcolonialisme (un dels seus últims discursos institucionals s’esdevingué a Barbados que, després de proclamar la seva independència el 1966, prescindí de la monarquia del Regne Unit en una cerimònia sòrdida en què Carles hagué d’admetre que “els dies més foscos del nostre passat i l’esclatant atrocitat de l’esclavitud taquen per sempre la nostra història”). En aquest nou món que ve, a Carles li serà quasi impossible seguir la regla de la seva mare –a saber, tenir poder sense comandar estructures de poder– perquè, insisteixo, avui tot es fa visible i els mandataris s’han de fer perdonar a diari. Farà bé plegant as soon as possible.

Resulta del tot notori que els únics moments de crisi que Elisabet II visqué en l’etapa moderna del seu regnat fossin la reacció de la mort de la princesa Diana (la reina fou acusada de manca d’empatia en un món que prima la compassió, el dol i les emocions a la saviesa), les excursions del príncep Andreu a casa del depredador sexual Jeffrey Epstein i l’exili del príncep Enric amb la seva xati americana. Tot plegat, signes d’un present en què la cursileria s’expandeix, on és quasi impossible no fer-se fotos amb jovenetes menors d’edat i el sacrifici personal se te’n carda quan tens prou pasta com per fer el que et roti. Amb Elisabet ha mort una part del passat i la monarquia britànica ho tindrà força pelut per fer-nos-hi tornar. Però, com diu la saviesa popular, del Regne Unit tothom se’n carda, però els illencs sempre se’n surten i el món acaba imitant-los en quasi tot el que fan. Descansa, reina meva, propietària del passat.