El MOCO Museum s’ha convertit en un referent en art contemporani de la ciutat des de l’obertura de la seva seu a Barcelona l’octubre de l’any passat. Les seves magnífiques instal·lacions, situades en l’antic Palau Cervelló, al número 25 del carrer Montcada, acullen als més famosos i prestigiosos artistes internacionals. Actualment, al costat d’una obra de Damian Hirst, una de Yayoi Kusama, diversos Basquiat, Bansky i noms com Kaws, Kays, LaChapelle, Murakami, Haring, Thomm o Warhol, trobem l’obra de Guillermo Lorca, un dels pintors més rellevants de la pintura figurativa actual.
Guillermo Lorca va néixer a Santiago de Xile el 1984 i és fill de l’escriptora Beatriz García Huidobro. Ell mateix es considera un pintor autodidacte; va començar a pintar amb vuit anys meravellat per les obres de Gustave Doré. Segons les seves pròpies paraules, va començar a partir d’un vell llibre de Velázquez amb fotografies ampliades de les seves obres. Format amb el pintor xilè Sergio Montero (pròxim, també, a l’estil de Doré), es va matricular a la Universitat Catòlica de Xile i la va abandonar per anar-se’n a Noruega en 2006 i ser aprenent del pintor Odd Nerdrum, figura controvertida del món de l’art pels seus mètodes d’ensenyament i els seus dogmes, i per estar fortament influenciat per Rembrandt i Caravaggio.
El 2007, Guillermo Lorca torna a Santiago de Xile on exposa la seva primera mostra individual, Debushka, a la Galeria Matthei, i pinta retrats murals per a l’estació de metro de Baquedano (2009-2010), convertint-se en el pintor més jove en fer-ho. Interessat en l’art de carrer, el 2013 va participar en l’Art Spot Miami i va aparèixer interpretant-se a ell mateix en la pel·lícula Summer of Flying Fish, de la directora Marcela Said, film que va ser presentat en el Festival de Cinema de Cannes del mateix any. Amb l’auge de les xarxes socials i en concret d’Instagram, les seves obres obtenen molta visibilitat i comencen a fer-se tremendament populars.
D’un estil neobarroc, gairebé amb referències renaixentistes, les obres de Lorca ens proposen un univers particular entre la màgia i el realisme. Es creuen el classicisme i la composició de Rubens, amb la mescla d’imatges de la publicitat i els entorns digitals.
Amb personatges dels contes de fades, s’estableixen seqüències oníriques, naïf, que fugen de l’estètica kitsch i de l’hiperrealisme, a causa de les seves altes dosis de tensió, configurant d’aquesta manera una personal mitologia violenta, que a vegades es torna sagnant.
Els llenços de Guillermo Lorca són monumentals i plasmen la lluita entre la naturalesa i la humanitat, entre el perill i la innocència. D’escassa producció, el pintor admet pintar mitjançant fotografies i utilitzar el collage i les noves tecnologies per construir les seves imatges a través de programes d’edició. Pinta a l’oli i usa petits pegats per emfatitzar la dispar proporció de les figures i jugar amb les perspectives. Igualment, fa ús de la pintura diluïda per deixar rajar els aspectes líquids, viscosos i poc estables del quadre. Fuig de la realitat per construir la seva pròpia i rebutja la idea d’un erotisme explícit, almenys, en les seves obres més recents.
L’ús de la imatge femenina és el reflex de la seva ànima, que és dona, i usa retrats de les seves nebodes, el record d’infància de la seva germana o la imatge de la seva exnúvia per a construir els personatges
Parteix d’una idea de paisatge, una mena de conflicte al qual va afegint imatges com si es tractés d’un banc de fotografies, fins a trobar la imatge perfectament dissenyada. Així doncs, la figura de la nena amb el pèl de colors és la influència de les sèries japoneses de dibuixos animats, la representació d’una part valuosa de l’esperit humà, la infància, una cosa bella, idíl·lica, que perilla per la seva fragilitat i que val la pena atresorar.
La infància fugaç és on trobem el primer impacte amb la por, amb l’hostilitat i amb el rebuig i la mort. Els animals, reals o ficticis, estan sobredimensionats; és el poder de la naturalesa sobre l’home. Aquests es mostren afables i protectors, o perillosos i amenaçadors. A vegades, són únicament mers espectadors dòcils de l’escena. Els colors, amb una mescla entre el color i la llum real i el color i la llum irreal, són de tons majorment pastís, amb un èmfasi en el blau clar que s’identifica amb la innocència i un rosa de xiclet amb el qual veiem la sang, la violència i la carn ferida i despullada.
Queda latent, molts cops, un element líquid, lliure, blanquinós, que mostra ressons de llet vessada, el primer aliment que prenem de nens; o bé podria ser un element sexual, l’esperma que fecunda i dóna vida a tots els éssers que apareixen en escena. El mateix succeeix amb la sang.
L’exposició, comissionada per Simon de Pury, un dels noms més rellevants del món de l’art, consta de sis peces, dues d’elles es poden gaudir amb la tecnologia de realitat augmentada, una experiència immersiva a través de MOCO Play, una aplicació dissenyada per Studio Irma de l’artista Irma Vriers, que ja col·labora amb el museu en l’exposició Diamond Matrix.
Amb aquesta aplicació, el visitant se sent envaït pel quadre i el llenç sembla agafar vida: el fullatge es balanceja, les cortines es mouen, el goril·la mou les seves gargamelles, un ocell sobrevola el llenç i les figures semblen aproximar-se, algunes, d’una manera amenaçadora. Tot en el quadre es torna orgànic, com si l’imaginari del pintor es tornés real embolicant a l’espectador en una experiència única.
Les obres de l’exposició
The Little Gardeners (2021). Un llenç dotat amb la tecnologia MOCO Play on s’ajunten unes fades al mig d’una cacera de tigres i flors gegantesques. Les nenes mostren la sang amb solemnitat. El blau celeste i el rosa són els protagonistes de tan sagnant escena.
The Healer (2020), (MOCO Play). Una nena renta les ferides a un goril·la en un interior d’aparença victoriana. Un joc en el qual l’autor substitueix els peluixos per animals reals. Ressons de La Bella i la Bèstia, en paraules de l’autor.
Bird of Paradise (2019). Tranquil·litat i misteri, quietud i moviment es barregen de manera magistral en aquesta obra: unes nenes miren fora de camp acompanyades per una enorme cigonya i un gos. A l’altre costat, un parell de gats gegants baixen les escales a corre-cuita, al costat d’un bebè. Sembla lliscar-se lava cremant pels esglaons.
The Big Bear (2018). Un gos gegant dorm sobre un llit de blancs llençols, tacant-los amb les seves potes. Tres nenes responen de manera diferent a la seva presència: indiferència, por, serenitat…
The Empress (2020). L’obra més gran de l’exposició. Un animal ferit, una deïtat, protegeix nenes i animals del foc en segon pla. El foc, també, com una cosa purificadora.
The Landing (2019). Una nena de pèl blau dorm entre un mantell d’oques de bell plomatge.
The Encounter (2018-19). Un altre gran format que mostra una escalinata baixa repleta d’un líquid blanc i la imatge de la qual va ser la seva parella (Javiera Gaeta) caminant sobre el cap de l’autor i custodiada per dues feres. Imatge basada en el mite de Judith i Holofernes.
En definitiva, estem davant d’un pintor d’aspecte clàssic però que se’n surt a la perfecció en la postmodernitat. És una figura emergent a tenir en compte i que, en una entrevista recent amb el famós youtuber d’art, Antonio García-Villarán, ha admès que les seves obres han arribat a xifres per sobre dels 150.000 euros al mercat secundari; un mercat creixent, canviant, immers als NFTs, format en què també és pioner el MOCO Museum.
Esplendor en la noche és una exposició de visita obligada per als amants de l’art i en especial dels amants de la pintura, i més encara per als amants, com jo, de la pintura figurativa. Cal celebrar que les obres dels “nous mestres” com Guillermo Lorca es puguin visitar a la nostra ciutat en un entorn tan excepcional com el MOCO Museum, que ofereix una veritable experiència única a tots i cadascun dels seus visitants.
