Som la gent blaugrana, tant se val d’on venim
Una bandera ens agermana
S’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer
Tot bon nom és el preludi d’una gran història. Aquest és el cas de La Teranyina blaugrana (Columna Edicions, 2024) escrit per Roger Vinton. L’home que encara utilitza pseudònim en alta societat per abraçar la llibertat i fugir de l’autocensura. El seu referent Mark Lombardi també pintava els trencaclosques dels més poderosos en forma de teranyina.
La Teranyina blaugrana és la crònica del poder a Can Barça des de 1899 fins a 2024. La història fins ara mai explicada d’un club que l’autor ens avança amb un cafè en un reservat de la llibreria Laie davant l’atenta mirada d’un quadre de Pablo Picasso. Recorda a l’enciclopèdia de l’enyorat periodista Ramon Barnils.
El relat el fas o te’l desfan, amb més o menys sucre. “La història del Barça està mal explicada, per desídia dels historiadors”, insisteix l’autor.
L’alineació titular d’exemples és sobradament desconeguda: la història abans del mític jugador hongarès Ladislau Kubala i la seva possible venda a la Juventus, l’arxiu del capità Joaquín Peris de Vargas, el cas del filipí Juan de Garchitorena de Carvajal, l’expedient del president Gaspar Rosés i Arús, la xiulada de 1925 a l’himne d’Espanya, la catalanitat feta blaugrana, el sobrenom de culers al camp de l’antic carrer Indústria, la campanya per fer fora Diego Armando Maradona o l’autèntic origen del Més que un club.
El Barça és molt més que una pilota que entra a porteria o que a vegades s’estavella contra el pal. Darrere de qualsevol club de futbol també hi ha els secrets d’una comunitat catòlica o protestant, d’un sindicat de ferroviaris o d’un grup de policies i cossos de seguretat.
La història del suís Joan Gamper qui va ser fundador del Barça tampoc s’ha explicat massa bé, recorda Roger Vinton. Va dimitir com a comptable de Ferrocarrils de Sarrià. Tenia problemes de salut i feia la travessa dels Pirineus per curar-se. Diuen que va ser marginat pel club i que va pactar el seu suïcidi amb un amic a causa del crac borsari del 29. Vinton posa en dubte i trenca el relat oficial: Gamper tenia una gran visió de negoci i va internacionalitzar el Barça fins que el cigne negre de la Guerra Mundial va fer caure l’economia del club en picat. De fet, les finances blaugranes donarien per un spin-off d’aquesta teranyina.
Diu l’autor —s’ha llegit totes les actes del club des de 1911 fins al 1936 i més enllà— que “el gran absurd és separar política i esport” i que per això ens interessa tant la cultura del futbol.
Ingerències polítiques en un nom que el sap tothom? Unes quantes! Per exemple, els fets de 1925 on es va arribar a proposar la dissolució del Barça quan l’assemblea de socis era considerada “el pitjor enemic del club”, la CNT durant 1937 i la comissió de treballadors amb el secretari Rossend Calvet, la gestió de la transició entre 1939 i 1946 o la creació d’un Club Estat per “interès polític” com el Reial Madrid a mans dels germans Padrós, de Mataró.
A la teranyina blaugrana hi tenim 384 pàgines i 125 anys d’història on la tradició i el relat no sempre quadren amb els documents. El periodista Ramon Besa recorda que “la història del Barça es mou entre dues ànimes” com són el blau i el grana, el seny i la rauxa o el mar i la muntanya. Objectivar el dualisme és molt complex i afegir-hi dialèctica encara més: tesi, antítesi i síntesi.
Potser a Can Barça ens falta precisament això: un bon xiulet de síntesi.
Segons Roger Vinton, els millors presidents del Barça són Joan Gamper, Gaspar Rosés, Montal pare i fill —el primer cotoner va fitxar Kubala i l’últim cotoner va fitxar Johan Cruyff—, Josep Sunyol —president l’any 1938 després de ser afusellat l’any 1936, sí ho han llegit bé— i Joan Laporta durant la seva primera etapa anys després de l’Elefant Blau. Des de llavors diuen que vivim encara en el règim del 2003, és a dir, el llegat de la fornada de directius que va acompanyar el jove Laporta en aquella lluita històrica amb el publicista Lluís Bassat per la presidència del club.
Tothom vol controlar el Barça i enfilar-se a la seva teranyina. Sembla que les elits el consideren seu i qui se’l fa seu passa a ser elit. Remata l’autor a boca de gol que el tipus d’elit que governa ara el club està formada per financers, executius i professionals liberals. Abans, eren els empresaris de pedra picada. És el reflex d’un canvi d’època a la societat. “Governa el club qui mana en l’economia”, conclou.
Alerta, però, que La Teranyina blaugrana no és un llibre de futbol.
És poder i cultura. Com el Barça.
I ara sí, ara volem la pilota.
En paraules del mateix David Carabén, el barcelonisme té una ferma voluntat de lideratge i d’assumir tota la responsabilitat sobre el seu destí, en què la manera de fer les coses és un factor diferencial: el procés, fins i tot per sobre del resultat final.
I en tot això, l’autor del manifest troba concomitàncies amb la manera de ser del poble català, una nació de comerciants refractària als autoritarismes. Joc de combinació, col·lectiu, amb precedents tant a l’Ars Magna de Ramon Llull com al trencadís d’Antoni Gaudí, i un reflex clar de tradicions com les sardanes i els castells.
Tant de bo siguem capaços entre tots de dotar el club dels instruments necessaris per assegurar-ne la supervivència, tal com el coneixem, durant cent vint-i-cinc anys més.
