En literatura, hi ha una pregunta que tot autor ha de fer als seus personatges: per què feu el que feu? La resposta no sempre és evident; sovint, nosaltres mateixos actuem sense tenir molt clar els motius que ens porten a perseverar o abandonar per sempre un projecte. En aquest món inundat d’scroll infinit i informació constant, sorprèn encara més que restaurants com El Racó d’en Binu segueixin obrint cada dia. I és que aquesta és la història d’una perseverança sense precedents.
Fem cinc cèntims del projecte: obert el 1970, El Racó d’en Binu va ser el primer restaurant català en aconseguir dues estrelles Michelin fora de Barcelona i el primer en abandonar la guia vermella per voluntat pròpia. Retirades les insígnies, també van perdre la majoria dels clients; no per la falta de categoria sinó, més aviat, per les males intencions d’un familiar del tot shakespearià.
De cop, tothom va creure que aquest local que pren el nom de l’avi Albino era tancat. Però la nostra parella protagonista, en Francesc Fortí i la Francina Suriñach, van seguir aixecant-se cada matinada per cuinar i parar una taula fantasmagòrica. Com van sobreviure a l’oblit? Doncs gràcies a xefs que els hi compraven torrons, pastes de full i uns suflés de taronja que ja són un símbol culinari contemporàni.
Curiosament, les xarxes socials a càrrec de la cosina d’en Francesc van ser el punt d’inflexió: el món digital va descobrir-los i estimar-los, fascinats per unes receptes que ja no es poden trobar enlloc més. El seu 50è aniversari, el 17 de febrer del 2020, vaticinava tot un èxit de comensals i reconeixement. Dues setmanes més tard, però, començava la pandèmia.
Un documental enigmàtic
La seva història ha estat documentada per Guillem Cabra i Marc Clapés, que han dirigit Binu, història de dues estrelles, amb la qual van gravar més de 100 hores del dia a dia d’aquest local crepuscular. Guanyador del premi Biznaga de Plata al Festival de Màlaga, i actualment disponible a Filmin, el llargmetratge vol donar veu a una parella que ha estat constantment silenciada.
Clapés i Cabra, a més, van decidir distanciar-se del llenguatge clàssic i seqüencial i potenciar certes dissonàncies entre text i imatge, evitant la correlació directa (a la televisió això té un nom ben gastronòmic: “de patata a patata” significa que es mostren imatges de patates mentre es parla d’aquest tubercle, evidència portada al màxim). La música inquietant, de vegades kubrickiana, acompanya aquesta parella que no surt mai del restaurant.
Aquest qüestionament a l’hora de muntar s’alinea amb el propi qüestionament d’El Racó d’en Binu, que posa en entredit la cuina actual defensant receptes com la llagosta a la cardinal, el filet Wellington o el llobarro a la papillota, a més de pròpies com la sopa del Maresme, el filet Francesc o les mítiques garotes que a tants polítics han enamorat.
La recepta més enigmàtica, però, és aquest suflé que imita el barret d’un cuiner i que més d’una persona s’ha ofert a comprar-ne la recepta. “A mi ja no em poden comprar, ja no estic a la venda”, exclama en Francesc des del menjador ideat per l’arquitecte Antoni de Moragas, sota unes il·lustracions originals dels llibres d’Ignasi Domènech i uns menús de seda natural. “Si jo pogués, li prendria foc a tot”.
Però, un moment: si la seva motivació final no és el reconeixement, els diners o la perpetuació d’un negoci o d’un estil, per què han aguantat tant de temps quan tot els hi ha anat en contra? Li preguntem i ens respon amb una de les seves frases críptiques: “No hem abandonat perquè massa persones haurien estat contentes. Al final, el que ha tingut raó he estat jo”.
Curiosament, o potser no tant, al documental apareix Sol davant el perill, el western en què, després de molta resistència i dubtes, Gary Cooper i Grace Kelly s’enfronten sols al malvat i maccarthista Ian MacDonald. D’alguna manera, aquesta lluita contra l’amenaça exterior també és present a la faula del Binu. Una història que recorda als gormands i llamencs del món una lliçó ben important: sí, estem sols davant l’adversitat, però cal lluitar fins al final.
