John Berger (Londres, 1946 – París, 2017) ocupa un espai de referència entre els autors que, a mitjan segle XX, van qüestionar les interpretacions formalistes sobre com havien de llegir-se les imatges des d’un punt de vista que avui diem modern.
Poeta, dramaturg, novel·lista, assagista i guionista de cinema i televisió, destaca una manera de narrar, de mirar, que restitueix les implicacions ideològiques, morals i estètiques de la imatge, allunyat, en la majoria dels casos, dels termes acadèmics i teòrics dominants en cadascuna de les dècades i corrents que li van ser contemporànies.
Permanent Red, és una exposició que pren el nom del seu llibre publicat l’any 1960, que recull crítiques d’art que Berger va escriure per a la revista marxista New Statesman, on va col·laborar més d’una dècada des de 1951. Els seus escrits, famosos en la seva època, oferien furibundes crítiques contra el gust burgès generalista. Es va caracteritzar per presentar a artistes desconeguts o molt minoritaris, sempre mogut per destacar obres fora del cànon i per les anàlisis que discrepaven del relat sempre conservador.
La mostra, una de les més completes realitzades fins avui, incideix especialment en el caràcter polític i revolucionari de Berger, així com en les seves col·laboracions amb fotògrafs com Jean Mohr, cineastes com Mike Dibb i Alain Tanner, el dramaturg Simon McBurney o el poeta Mahmud Darwish. S’exhibeixen, també, dibuixos i nombrós material documental, majoritàriament inèdit, i cedit pels hereus del crític i la British Library de Londres, on es troba la major part del seu arxiu personal. També aporten peces el Photo Elysée-Musée Cantonal pour la Photographie de Lausana i la BBC.
Berger defensa la dissidència enfront de l’adoctrinament capitalista i el mercantilisme de la cultura. Presenta una forta oposició contra les segregacions de classe i fa seves les paraules de la filòsofa alemanya Rosa Luxemburg: “La classe proletària moderna no desenvolupa la seva lluita d’acord amb el pla establert d’algun llibre o teoria; l’actual lluita dels treballadors és part de la història, és part del progrés social i és el centre de la història i del progrés, enmig de la lluita és on aprenem com hem de barallar”.
Berger defensa la dissidència enfront de l’adoctrinament capitalista i el mercantilisme de la cultura
Els seus dibuixos i collages són rellevants, sobretot, els que pertanyen als seus inicis, realitzats, la major part, en la postguerra. També s’exposa una antologia dels programes de la BBC, que Berger va presentar. Cal recordar, que per a la major part del públic britànic, John Berger és una figura televisiva rellevant.
A partir dels anys cinquanta, Berger es va convertir, mediàticament, en l’antagonista de Kenneth Clark, el popular historiador d’art creador de la sèrie Civilization (1966 – 69), que ratificava les interpretacions hegemòniques i formalistes sobre la pintura occidental amb un llarg sentit continuista, un caire gens renovador i ja allunyat dels corrents nous i les noves teories que validaven diferents contextos, apreciacions i consideracions crítiques, que valoraven altres conceptes que als termes acadèmics se’ls escapaven.
En la Virreina es projecten els films Pig Earth (1979), Parting Shots from Animals (1980) i Once Upon a Time (1985), fruit de la col·laboració de Berger amb el productor i director Mike Dibb; i, per descomptat, les cèlebres emissions del programa estrella Maneres de Veure (Ways of Seeing. 1972), que amb el temps s’han convertit en el gran referent de l’obra del seu autor i de l’inconscient col·lectiu.
A la sala Miserachs, es projecta Une Ville à Chandigarh (1966) d’Alain Tanner, amb guió de Berger, que tracta sobre el projecte urbà de Le Corbusier a l’Índia. La Salamandra (1974), El centre del món (1974) i Jonás, que complirà vint-i–cinc anys l’any 2000 (1976), en el que conforma el gruix de la col·laboració entre els dos artistes.
La mostra recull la fructífera relació entre Berger i el fotògraf Mohr al llarg de quatre dècades. El llibre Un setè home (1975) és un assaig visual que investiga la precarització dels treballadors migrants a Europa en els anys 60 i 70. Segueixen Un home afortunat (1967), sobre la vida d’un metge rural, i Una altra manera de comptar (1982), en el que és un relat fotogràfic i literari dels pagesos en primera persona.
L’any 1972, Berger publica G, novel·la experimental sobre la presa de consciència política del protagonista, després de la Primera Guerra Mundial. En paraules del mateix autor: un home que fa l’amor com una manera de destruir mentalment a la societat establerta. La novel·la va guanyar el James Tait Black Memorial Prize i el Booker Prize. En la cerimònia de lliurament del Booker, Berger va criticar amb duresa als patrocinadors per les seves explotacions comercials al Carib des del segle XIX, que incloïen el tràfic d’esclaus. Allí mateix va anunciar que donaria la meitat dels diners del premi als Black Panthers anglesos, mentre que amb l’altra meitat, finançaria una recerca sobre les terribles condicions de vida dels treballadors migrants en el nord d’Europa.
En la cerimònia de lliurament del Booker, Berger va criticar amb duresa als patrocinadors per les seves explotacions comercials al Carib des del segle XIX, que incloïen el tràfic d’esclaus
De fervents conviccions marxistes, en els anys cinquanta va col·laborar amb diferents revistes com New Statesman, Marxism Today, Modern Quarterly, Marxism Quaterly, Realism: The Journal of The Artist’s Group of The Comunist Party i World News, a més de la declarada socialista Tribune, editada pel mateix George Orwell. Malgrat no militar mai en el partit comunista (CPGB), sempre va estar prop dels seus membres. Influenciat per l’historiador Frederick Antal i el seu llibre La pintura florentina i el seu rerefons social (1948), els seus models teòrics van ser els crítics marxistes Ernst Fischer, Max Raphael i el per llavors desconegut Walter Benjamin. Va començar, així, a publicar en la Statesman en 1951, fixant la seva atenció en artistes sense repercussió pública, exiliats de la Segona Guerra Mundial, majoritàriament, i que vivien en la precarietat i l’anonimat més absolut.
Moltes de les seves crítiques es van enfocar sempre en el realisme socialista i a fer seguidisme del llegat d’Andréi Zohánov, comissari polític i censor estalinista. Va publicar sota aquest prisma: Ascens i caiguda de Picasso (The success and failure of Picasso, 1965) i el Permanet Red (1960) que ens ocupa, i que en la seva versió americana va veure suavitzat el seu títol per Cap a la realitat (Toward reality, 1962).
Els dibuixos de Berger retraten el proletariat industrial: operadors amuntegats en fàbriques. L’any 1983, Berger va arribar a gravar un programa en la comunitat minera de Creswell (Debyshire), en una clara analogia amb la novel·la Germinal (1885) d’Émile Zola i a l’època que Van Gogh va passar en similars condicions en la cerca de la seva vocació religiosa. Els seus referents en aquest camp són: El General Intellect narrat per Karl Marx en Grundisse (1939) i l “home robòtic” de Temps Moderns (1926) de Charles Chaplin. Berger ofereix sempre una perspectiva de l’obrer organitzant-se contra l’alienació de les subjectivitats i el segrest dels cossos.
La notorietat li va arribar de la mà dels llegendaris capítols, emesos tots els dissabtes de gener de 1972 en el canal BBC Two a les deu de la nit, del programa Maneres de veure. En aquells dies, Berger ja havia participat en altres programes com Is art necessary? Should every picture tell a story? (1958), parlant del Guernica de Picasso i oposant-se a les teories de Clark. Va participar, també en Picasso (David Jones, 1960), Fris Tingues Holt (1962), Drawn from life (Mike Wooller, 1962), Tomorrow couldn’t be worse (David Cunliffe, 1963), Why leger? (1965), 10.000 days, 93.000 hours, 33 years of effort (Michael Gill, 1965), Giacometti (Jonathan Miler, Michael Gill i Nancy Thomas, 1965), Nureyev’s Nutcracker / De Stijl (1968) i Ernst Neizvestny, an artist from Moscow (Robert Vas, 1969), tots ells, produïts per la BBC.
Els quatre episodis de Ways of seeing, dirigits i produïts per Mike Dibb, que duraven al voltant de trenta minuts, van transformar per complet no sols la mirada de l’art o la tradició pictòrica, sinó, sobretot, les maneres de descodificar uns certs missatges ideològics que, fins llavors, romanien ocults
Per a acabar, la mostra projecta l’interessantíssim programa Voices de Channel 4, dirigit per Mike Lloyd, amb el títol Knowledge in crisis. To tell a story (1983), en el qual conversen John Berger i l’autora nord-americana Susan Sontag. Els dos autors debaten sobre si contar històries ens redimeix de la realitat i el seu contrasentit, si d’alguna manera blanqueja aquelles parts fosques de la nostra societat i actua com a bàlsam, una idea pròxima a les crítiques, per exemple, a Walt Disney, per part dels corrents intel·lectuals contemporanis i sobre el seu impacte en els nens i en l’anestèsia generalitzada de la cultura de masses. Així doncs, moltes vegades, en fabular, validem uns certs formalismes de la realitat, alguna cosa que no aconseguiríem fer de forma tan eficient de cap altra manera. Al final, tots dos arriben a un acord: tot autor “mor” en trobar al seu lector, encara que morir signifiqui, aquí, tornar al principi, escriure de nou…
Permanent Red completa el tríptic expositiu, després de Sobre la Fotografia, de Susan Sontag i La Càmera Lúcida, de Roland Barthés, de La Virreina, Centre de la Imatge sobre els tres autors seminals per a comprendre una veritable reflexió visual. L’exposició, comissionada per Valentín Roma, estarà vigent fins al 15 d’octubre i és d’entrada gratuïta. Una oportunitat única de veure tan valuós material i d’aproximar-nos a una figura clau de la història de l’art contemporani a reivindicar, no sols pel seu pes i les seves revolucionàries idees, que encara avui, ressonen amb força, sinó pel necessari del seu discurs divulgatiu, per la lluita contra el mercantilisme i l’elitisme estructural en l’art, per acabar amb el classisme cultural i en pro d’una definició i defensa d’un art que és i ha de ser sempre polític, implicat, conscient i social.
