[dropcap letter=”L'”]
espècie humana”, escrivia Julian Huxley el 1957, “pot, si ho desitja, transcendir-se a si mateixa”. Aquesta és una definició del transhumanisme (TH) la concisió de la qual amaga una multiplicitat d’orígens. Avui, la promesa essencial del transhumanisme, anar més enllà de l’espècie humana, està recolzada per uns avenços científics inconcebibles fa un segle: la biomedicina, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia i la neurociència es combinen per presentar-nos l’emergència d’una humanitat superior com una mera qüestió de temps. El programa del TH compta entre els seus participants amb científics de talent més que provat; no obstant això, no tothom creu que aquest programa sigui possible, ni desitjable, i entre els crítics del TH hi ha científics i filòsofs igualment reconeguts. No es tracta aquí d’esbrinar qui té raó, sinó només de suggerir que tant les promeses que ofereix el TH com les objeccions que se li presenten ens obliguen a reflexionar sobre els fonaments mateixos de la nostra condició i sobre el nostre paper en el món.
TRANSHUMANISME I PROGRÉS TÈCNIC
Encara que el TH sembla vinculat indissolublement al progrés tècnic, no tots els avenços de la tecnologia estan orientats a l’objectiu del programa. Convé, doncs, distingir tres nivells de relació entre el progrés tècnic i el TH pròpiament dit: el de l’enginyeria mèdica i la biomedicina; el de la psicologia cognitiva i la neurociència, i un tercer nivell, més especulatiu, que es fixa com a meta una nova relació entre la màquina i l’home que dona lloc a una consciència superior. No cal destacar aquí els grans avenços aconseguits en el primer nivell, tant si es tracta de millorar diagnòstics mèdics, de tractar malalties o fins i tot de prevenir la seva aparició, com d’ampliar la percepció, la mobilitat o la facilitat d’interacció de persones tant considerades normals com discapacitades. L’objectiu d’aquests avenços és, com el de la medicina convencional, millorar la qualitat de vida i ampliar les capacitats de la humanitat actual més que transcendir-la; per això, la relació entre aquestes disciplines i el programa TH és tangencial, encara que sigui lícit pensar en relacions recíproques beneficioses. En cap cas sembla que es tracti “d’alteracions radicals en la natura i les possibilitats de les nostres vides” que definien, segons Max More, el nucli del programa TH.
Tenen una relació més estreta disciplines com la intel·ligència artificial (AI), la psicologia cognitiva o la neurociència. Per a aquestes disciplines, el que diferencia l’home de la resta de la creació és el seu cervell, considerat producte, com la creació sencera, d’un procés d’evolució que combina alteracions fortuïtes i adaptacions a circumstàncies canviants. D’aquesta consideració de l’home es dedueix que el coneixement del que és específicament humà s’aconsegueix mitjançant l’estudi del seu cervell. Un projecte colossal, el Brain Activity Map, que forma part del projecte Brain llançat per la Casa Blanca el 2013, pretén identificar, a escala neuronal, totes les activitats del cervell humà: percepció, acció, cognició. D’altra banda, el creixement exponencial de les tècniques de computació i de les possibilitats de connectar el cervell amb instruments de càlcul permet imaginar un superhome que se serveixi dels progressos de la biomedicina per mantenir el seu organisme en forma mentre el seu cervell disposa d’una capacitat mental —processament d’informació i càlcul— superior a la de Deep Blue, l’ordinador que va vèncer Kaspàrov jugant als escacs; superior, i en procés de constant millora. En el tercer nivell de relació entre tecnologia i la humanitat, hi ha el dibuixat per Raymond Kurzweil a The Age of Spiritual Machines (1998), computadora i cervell s’uneixen mitjançant implants cibernètics, home i màquina queden inextricablement units, i una nova intel·ligència pren el control de l’univers.
Els algoritmes s’encarregaran de dur a terme moltes de les nostres tasques, perquè fins i tot els treballs més creatius tenen molts elements de rutina i tot això pot fer-ho un ordinador millor que l’ésser humà
ALGORITMES EXPONENCIALS
És ociós especular sobre si les promeses del TH es poden arribar a materialitzar. És preferible que ens preguntem si aquest programa, si és factible, representaria transcendir la naturalesa humana tal com la coneixem. Què ofereix, en essència, el programa? Un extraordinari desenvolupament de la capacitat de càlcul. Ordinadors que no només són capaços d’assimilar enormes quantitats de dades de tota mena, i d’obeir conjunts d’instruccions cada vegada més complexos, sinó també de generar ells mateixos noves instruccions, allò que anomenem algoritmes, sense intervenció humana, de tal manera que les seves capacitats van creixent, com afirma Kurzweil, a ritme exponencial. No hi ha dubte que aquests algoritmes s’encarregaran de dur a terme moltes de les nostres tasques, perquè fins i tot els treballs més creatius tenen molts elements de rutina: cal revisar els textos un cop escrits; una demostració complexa ha de ser comprovada; els experiments científics segueixen protocols molt rígids que exigeixen una repetició exacta, i tot això pot fer-ho un ordinador millor que l’ésser humà que escriu, descobreix o experimenta. McKinsey estima que, tot i que menys de la meitat dels actuals llocs de treball poden ser ocupats per les màquines, un 95% de les tasques que defineixen un treball ho són. Un ordinador serà capaç de preveure què farem demà millor que nosaltres mateixos, perquè la nostra conducta ordinària està feta en gran part d’hàbits rutinaris, molts dels quals inconscients. Els campionats d’escacs deixaran d’existir, perquè seran competicions entre màquines: quan li van preguntar a un gran mestre holandès com s’enfrontaria a Deep Blue, aquest va contestar: “Amb un martell”.
CONEIXEMENT I NATURALESA HUMANA
Però tot això dona peu a pensar en un canvi en la naturalesa humana, o és només més, encara que sigui molt més, del mateix? Dit d’una altra manera: el TH ens ofereix, en essència, la possibilitat d’ampliar enormement la nostra capacitat de processament d’informació. Però estem segurs que la nostra ment és només una complexíssima arquitectura d’algoritmes, de programes d’ordinador? Estem segurs que conèixer és, en essència, calcular? Els defensors de l’AI en la seva versió més radical diuen que sí, però científics, filòsofs o artistes no menys solvents no hi estan d’acord. Les objeccions de Roger Scruton són molt sòlides. Si hi ha alguna cosa més que calcular en l’activitat de conèixer, què pot ser? Els antics parlaven de la intuïció intel·lectual, que es manifesta en aquest convenciment íntim que alguna vegada molts hauran sentit que alguna cosa és veritat abans que la raó —l’ordinador— l’hi confirmi; una intuïció que, per al pensament tradicional, era la manifestació d’un llaç directe entre la consciència humana i la realitat. Hi ha molts exemples coneguts d’aquesta intuïció: el del matemàtic Henri Poincaré, que, en el moment de pujar a un autobús, va creure haver trobat la solució d’un problema en què feia temps que hi treballava, certesa que va comprovar quan va tornar de la seva excursió; el testimoni de Mozart, que veia una de les seves obres com un tot, i no com una successió de partitures; en el camp del rigor per excel·lència, el de les matemàtiques, Hadamard afirma que la invenció està governada pel sentit de la bellesa científica, i el matemàtic Roger Penrose afirma que “un teorema, abans de poder-lo demostrar, cal haver-lo vist”.
Hi ha molts exemples que suggereixen que la nostra ment té una part no algorítmica, és a dir, inaprehensible per a qualsevol ordinador. No són més que exemples, i un seguidor del TH pot no concedir-los cap mena de validesa; a hores d’ara n’hi ha prou que aquells a qui no els agrada la perspectiva d’una transhumanitat sàpiguen que hi ha arguments seriosos per posar en dubte la seva possibilitat. “Soc un petit món, subtilment format / d’elements i d’un esperit angèlic”. Això permet pensar que aquest “esperit angèlic” no només és l’específicament humà, sinó que ha de quedar per sempre fora del programa TH.
LA NECESSITAT DE TRANSCENDIR
Tota activitat humana té un propòsit: res que sigui seriós no es fa perquè sí. La frase de Mallory quan li van preguntar per què volia escalar l’Everest: “Perquè és allà” és una forma enginyosa de no contestar. En observar el TH ens podem preguntar quin és el seu objectiu i especular, amb la deguda circumspecció, sobre quins poden ser els motius dels seus participants. A primera vista, l’objectiu declarat del TH, anar més enllà de l’espècie humana d’avui, sembla voler donar resposta a un desig tan antic com la humanitat mateixa: la recerca de la transcendència, d’alguna cosa, o d’algú, que està per sobre de l’home i l’atrau: per a alguns aquest desig s’expressa com la recerca de l’ésser, del que és “realment real” que s’oculta darrere el vel de les aparences; per a altres es tracta d’arribar a contemplar el rostre de la divinitat, de recrear-se en el seu amor, fins i tot de fondre’s amb ella. Per a altres, que es consideren exiliats en el nostre món, es tracta senzillament de trobar el camí que els portarà a la seva veritable llar. Formes diferents d’expressar alguna cosa que s’escapa al llenguatge, camins que surten de punts distants per arribar al mateix lloc. En la nostra cultura, la forma més corrent d’aquest anhel és el desig de salvació, i la religió el camí més familiar —però no l’únic— per aconseguir-la. Quantes de les nostres grans obres són històries de salvació! La Divina Comèdia, els actes sacramentals, les tragèdies de Shakespeare, el Faust de Goethe, fins i tot el nostre modestíssim Quixot: “Yo tengo ya juicio libre y claro, sin las sombras caliginosas de la ignorancia”, exclama en el llit de mort.
No obstant això, ja es pot veure que estem davant de conceptes diferents de la transcendència: el TH, amb la teoria de l’evolució com a base de partida, considera l’anhel d’alguna cosa transcendent a l’home i a la creació un residu de la ignorància primitiva de l’espècie; si bé admet que va complir una funció tranquil·litzant l’home i afavorint la cooperació social, el coneixement científic considera aquest anhel, no només és fals, sinó sobretot innecessari. Només és real el que és accessible al coneixement científic. Aquelles preguntes sobre el sentit de l’existència o el perquè de l’existència del món, preguntes que l’home s’obstina a plantejar-se, i que la ciència no pot contestar perquè no són al seu territori, molts científics solen considerar-les mancades de significat, “ídols de la superstició i la impostura” en frase de Francis Bacon. Altres ofereixen respostes circulars: “El significat de la nostra existència és l’èpica de l’espècie”, escriu el biòleg E.W. Wilson.
D’aquesta manera, el programa TH apareix com un transsumpte, una inversió, de la recerca de la veritable transcendència: la transhumanitat no és més que una etapa de l’evolució d’un univers determinat sempre per les mateixes lleis. No hi ha veritable transcendència perquè no hi ha solució de continuïtat: la natura no fa salts, deia Linné. Això sí, el programa del transhumanisme té un gran al·licient per als seus participants: no necessita l’ajuda de ningú. No ha d’esperar res, ni témer res de ningú, ni retre comptes a ningú. És l’home sol, amo del seu destí, que decideix anar més enllà de si mateix: “Estem en una posició suprema (exalted), hem arribat a ser la ment de la biosfera: els nostres esperits són capaços de fer salts d’imaginació cada vegada més impressionants (breathtaking)”, escriu Wilson. Manifestacions com aquesta fan sospitar de la presència, en la composició ideològica del TH, d’una mica d’aquesta substància que tant costa separar de la condició humana: l’orgull. Acabem, doncs: el transhumanisme és humà, sí; potser massa humà.
