Que un altíssim diplomàtic del món de la bimba visqui en escac perquè ha estampat un petó als llavis de forma no consentida a una campiona del món és un èxit incontestable del feminisme. El devem, sobretot i abans que res, a la tenacitat de les dones a l’hora de reivindicar el lliure albir (i el consentiment) en tot allò que afecta al seu cos. Ras i curt; aquesta transformació cultural no l’hauríem feta els homes qui, encara avui, despatxem massa sovint un contacte forçat al cos d’una senyora com Jenni Hermoso amb un “no n’hi ha per tant” o, pitjor, dient que la noia no semblava tan ofesa quan s’esdevingué. Molts diuen que aquesta és una notícia trista perquè ha posat ombra al triomf espanyol al mundial: doncs jo diria que l’esmena a Rubiales és un titular encara més important que la fita, car certifica que les dones es conformen amb l’excel·lència, sinó que exigiran poder decisori.
Com podreu imaginar, a mi no em reca gaire perdre de vista un responsable de l’esport que celebra una victòria tocant-se la pebrotera davant les autoritats del món. No obstant això, potser per una certa rèmora judeocristiana, tampoc soc amic de les lapidacions públiques i de tanta gent que assumeix d’una forma absolutament acrítica la condició d’assetjador del tal Rubiales amb l’argument cunyadista segons el qual, si fa aquest tipus de coses a vista de tothom, d’amagat deu ser un autèntic monstre. Ho sento; no compro l’esport addictiu de l’especulació, sobretot si aquesta implica el fet d’imputar crims amb altíssimes penes de presó d’una forma tan alegre. I, posats a estar passat de moda, aposto també per una cosa tan senzilla com perdonar; en un món on tothom sembla més virtuós que la Verge Maria, a mi m’agrada recordar la pudor general de la femta.
Que tots la caguem alguna vegada, vaja. Rubiales s’hi ha posat de ple, primer amb unes disculpes imperfectes i després amb un discurs exculpatori en el qual ha perpetrat allò tan masclista i tòtil de recordar a les dones què és el feminisme autèntic (que curiosa la gent per a qui tot allò “autèntic” o “de debò”, ja veus tu quines coses, només acostuma a coincidir amb el seu propi pensament). Però això tant li fot, perquè ara mana la híper-velocitat en els judicis sobre la notícia i, en definitiva, el tribunal popular viu en compulsió per dictar una sentència sobre qualsevulla cosa (fins i tot, com ha passat en aquest cas, abans de tenir el petit detall d’escoltar les parts afectades). Aquesta meva temença no excusa la gravetat de l’afer Rubiales ni com aquest delata la moral testosterònica del món futboler amb les dones. Però també m’espanta el poder omnívor del tribunal popular.
Per molt imperfecta que sigui la nostra justícia, sempre serà més benigna que la salivera de Twitter i de la xarxa en general. Sé que demanar que s’escolti a totes les parts i que s’investiguin els afers abans d’emetre un judici sobre un fet resulta, avui en dia, una temeritat tan agosarada com permetre que els ancians puguin ocupar els seients del metro destinats a llur condició fatigosa. La dictadura del tribunal popular és perversa (i mireu que, en aquest tema, jo coincideixo plenament en el retrat de l’individu en qüestió i amb les ganes de de perdre’l de vista), sobretot perquè en la temprança del judici públic hi veig la mateixa clarividència que en les aparicions dels sants. M’espanta un món on tothom té les coses tan clares que ja no paga la pena preguntar-se res de res i on tot déu caga perfum i dicta sentències morals amb immunitat papal com si l’opinió popular sempre fos la definitiva.
Espero que Rubiales marxi aviat, però temo igualment que l’omnipresència del tribunal popular sigui una norma que acceptem cada dia més i de manera absolutament acrítica. Sembla ser que vivim en un món ple d’àngels on mai es cometen errors i on tothom es creu el jutge perfecte. Caldrà recordar-ho també quan ens toqui la respectiva sentència.
