Som en plena temporada d’estiu i Barcelona va pel camí de batre el seu rècord històric de turistes. Malgrat que es folraran, els responsables del sector (hotelers, restauradors, transports…) no s’estan deixant emportar per l’eufòria. Com a mínim, en públic. Sospito que intueixen que la paciència dels barcelonins està a punt d’acabar-se i deuen témer que la turismofòbia deixi de patir-se en silenci, com les hemorroides, i acabi per arruïnar-los la festa. Per això, els grans empresaris del sector celebren amb la boca petita cada rècord polvoritzat (turistes per dia, creueristes, congressistes…) i es veuen obligats a admetre que caldrà planificar, gestionar, redistribuir i, fins i tot, limitar el turisme.
Turisme de Barcelona fa unes setmanes feia una crida a estar orgullosos del turisme i lamentava que se’l responsabilitzi de tots els mals de la ciutat. Que aquest consorci publicoprivat dedicat a promocionar la ciutat es reivindiqui té tot el sentit del món perquè compleix la seva missió a la perfecció: vendre els encants de la ciutat als de fora.
El problema, però, bé amb els de dins. I, als barcelonins, ja no ens venen la moto. Les manifestacions contra el turisme de masses són cada dia més habituals a la ciutat, l’opinió publicada també fa setmanes que s’ocupa del turisme com a problema i potser caldrà reeditar La sortida del laberint, el magnífic assaig que l’economista Miquel Puig va publicar fa uns anys, per rebatre els qui encara pretenen entabanar-nos amb l’argument trampós que el turisme genera riquesa per a tots.
Per tot plegat, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit prendre la iniciativa i anunciar que el 2028 prohibirà tots els pisos turístics de la ciutat. Són més de 10.100. És una mesura valenta que busca combatre els efectes perversos d’aquesta modalitat d’allotjament turístic en el mercat de l’habitatge: preus pels núvols, veïns expulsats de casa seva, però també greus problemes de convivència a les finques d’habitatges.
El turisme contamina. Segurament, part dels problemes que ara tenim venen de no haver-ho sabut veure o d’haver-ho volgut amagar. Que les fàbriques que omplien el Poblenou en aquella Barcelona industrial de la primera meitat del segle XX empudegaven l’aire era evident, només calia fixar-se en les llargues xemeneies que en configuraven la silueta urbana. Per no parlar de la contaminació dels rius Besòs i Llobregat, convertits en clavegueres putrefactes.
“El turisme contamina. Segurament, part dels problemes que ara tenim venen de no haver-ho sabut veure o d’haver-ho volgut amagar”
La contaminació que genera l’activitat turística és menys evident, però igualment nociva: gentrificació, destrucció del teixit social, desaparició del comerç tradicional, aglomeració a determinades zones, transport públic al llindar del col·lapse, retrocés del català, ocupació de baixa qualificació i, en bona part, temporal…
Hauríem de començar a dir les coses pel seu nom: el turisme no és un regal caigut del cel. És indústria i, com a tal, contamina. El problema és que no podem traslladar-la del centre de Barcelona a polígons industrials, tal com vam fer fa més de mig segle amb les indústries tradicionals. Pel turisme, Barcelona és la fàbrica i els barcelonins hem de mirar de viure entre la maquinària. Si no som capaços d’atenuar-ne els efectes adversos, correm el risc que la ciutat s’acabi convertit purament en un negoci. I, paradoxalment, això acabi amb el negoci.
