Entrevistes: Un Bitter Kas amb...

Elisabet Casanovas: “Sempre que estreno teatre li dedico una funció a la meva mare”

La sèrie ‘Merlí’ la va situar de molt jove al mapa de les actrius catalanes amb més projecció, i deu anys després acumula molt teatre, cinema i televisió a les espatlles, tot i que hi ha gent que pel carrer encara l’anomena Tània. En un món que lamenta que va massa ràpid, prefereix les coses cuinades a foc lent. És optimista pel que fa la presa de consciència social que cal canviar la visió masculina que ens ha venut el món del cinema i que el guions no siguin només per a dones guapes i joves. Durant la conversa, em descobreix que el meu nom és de color vermell i, el seu, de color salmó. Coses de la sinestèsia, que li permet posar color als números i les paraules. A l’espera que s’estreni la sèrie ‘El Centro’ ja prepara un nou projecte cinematogràfic.

— Què estaries fent a aquesta hora si no haguessis quedat amb mi?

— Segurament estaria fent alguna classe de dansa clàssica, d’aquestes que m’agrada fer quan tinc temps. Però com a hobby total, eh.

— Fa molts temps que ho fas?

— Sí, des dels 15 anys. M’allibera molt, perquè em fa estar concentrada durant una hora i mitja. La putada és no poder ser constant.

— I tu no ho ets?

— No. Tinc èpoques que potser hi vaig quatre o cinc dies a la setmana, i d’altres que només hi puc anar un cop cada dues setmanes, i això és molt frustrant.

— Encara t’aturen pel carrer per dir-te si ets la de Merlí?

— Doncs molt menys, però déu n’hi do. I és bastant flipant, perquè ja han passat deu anys.

— Una cosa bona de la popularitat?

— Que et permet portar gent al teatre.

— I alguna cosa que no t’agradi?

— Tenint en compte que el meu grau de popularitat és el que és i que hi ha gent que la pateix molt més que jo, potser et diria que et pot despistar moltíssim.

— En el sentit de no tocar de peus a terra?

— En el sentit que pot desenfocar moltíssim l’objectiu de la pròpia feina i et pot portar a una zona de zero contacte amb la teva pròpia essència.

— Què et diu la gent quan t’atura?

— Abans sí que tot era molt Merlí i ara és més: “Espera, què has fet?”. I a mi això em fa molta vergonya perquè penso: ara els he de dir tot el meu currículum? Sobretot perquè a una altra persona que fa una altra feina no li demanen d’aquesta manera, no?

— Què t’agrada fer quan no tens res a fer?

— M’agrada revisar la llista de coses que tinc per fer però que no faig mai per manca de temps.

— Quina mena de coses?

— Per exemple, aprendre a tocar bé un instrument, aprendre molt bé a parlar un idioma. Tot el que té a veure amb l’aprenentatge em motiva molt. I m’encanta quedar amb les meves amigues i convidar-les a casa.

— Què hi ha pendent en aquesta llista que ja hagis posat en marxa?

— Doncs mira, ara estem fent un grup de música amb una amiga, que és un hobby total.

— Les Grupis? Us vam veure actuant a la gala dels Premis Gaudí.

— Sí. Anem molt a foc lent que és com volem que vagi. Estem descobrint què és el que ens agrada fer i com ens agrada fer-ho, però tenim una butxaca plena d’idees i seria molt guai poder-les portar a terme.

“Puc enfadar-me molt ràpid amb mi mateixa, però estic aprenent a relativitzar-ho tot”

— És una afició que t’agradaria que anés a més?

— A mi la música em fascina. La meva mare era cantant d’òpera, mezzosoprano. O sigui que la música l’he tingut sempre molt a prop, però aquest projecte que tenim amb la Laia (Manzanares) sí que crec que té sentit que sigui un hobby.

— Quina música escoltes?

— Uff… és que m’agrada molt tot! Puc arribar a ser molt eclèctica. Aquesta setmana, per exemple, he escoltat molt Daft Punk, Valeria Castro, el nou disc de l’Amaia, Cala Vento i El Buen Hijo.

— Dius que la teva mare era mezzosoprano. T’agrada l’òpera a tu?

— Sí. I li tinc molt respecte a totes les disciplines clàssiques. La meva mare va morir fa uns anys i recordo que ella vivia per la música clàssica. Que el seu instrument fos la veu va ser un condicionant, perquè estudiava cada dia, escalfava cada dia, tenia una constància molt forta en el seu treball vocal.

— Molt exigent amb el seu ofici.

— Molt. Poques vegades la meva mare bevia alcohol o prenia un gelat. Però això, que potser pot semblar anecdòtic, feia que visqués la seva professió com una constant feina d’investigació.

— Has heretat alguna cosa d’ella en aquest sentit?

— Tant de bo! Perquè m’interessa molt la gent que té un univers propi i no dona per fet a on pot arribar o què pot saber. Estem en un món on tot va molt ràpid i crec que és bo permetre’s un espai de calma i escolta. Fer alguna cosa que valgui la pena té a veure amb haver escoltat molt abans.

— I tu t’ho apliques?

— Ho intento (riu), però tinc un caràcter impacient moltes vegades i això és una qualitat de mi que no m’agrada.

— Impacient en tot o en qüestions de feina?

— Uau… doncs et diria que amb les feines, perquè al mateix temps soc molt de foc lent, per exemple, en les relacions. O a l’hora de prendre decisions, li puc donar moltes voltes a tot. No sé per què t’he dit que soc impacient (riu). Potser et diria que em dono poca treva quan les coses no surten com jo vull.

— Et castigues molt?

— Una mica, i de vegades això és molt gratuït. Em puc enfadar molt ràpid amb mi mateixa, però estic aprenent a relativitzar-ho tot.

— Del teu entorn proper, hi ha algú a qui t’agradi ensenyar la feina que fas perquè la seva opinió és molt important per a tu?

— Els meus amics. La seva opinió m’importa molt més del que crec que els faig saber.

— Què t’hauria agradat ser si no haguessis triat el camí de la interpretació?

— Sempre he volgut ser actriu. Des dels deu anys.

“La música és el canal més directe cap als mons relacionats amb l’emoció”

— I mai has pensat que t’hauria agradat fer alguna altra cosa? No sé, jo sempre dic que a mi m’hauria agradat ser Madonna.

— És que ser Madonna ha de ser molt divertit! T’agradaria ser Madonna per un dia? Només per un dia, eh.

— I per sempre potser tampoc estaria malament no? (Riem).

— Pensant en això que em preguntes, potser et diria que la psicologia em pot arribar a interessar moltíssim. M’interessen molt els mons interns de les persones i tot el que està relacionat amb els oficis. Matemàtiques segur que no. Ni tampoc comptable!

— A casa sempre han vist bé que et dediquessis a fer d’actriu?

— La meva mare ho va entendre de seguida, però al meu pare li va costar una mica més. Suposo que perquè també havia vist la mare tenint els seu moments d’incertesa, perquè són feines molt poc estables. Però vaja, em sento molt afortunada, perquè els meus pares m’han ajudat molt en aquest sentit.

— M’has dit abans que la teva mare va morir.

— Sí, quan jo tenia 19 anys. Ella no ha pogut viure mai la meva carrera d’actriu.

— No deu haver estat gens fàcil de gestionar emocionalment.

— És una gestió constant. No és una feina feta. Sí que és cert que ara que ja han passat deu anys des que va morir, no només hi ha la part d’acompanyament en el terreny professional, sinó que tampoc s’estan generant records nous. I no se’n generaran. Saps el que et vull dir?

— Totalment.

— Per part meva hi ha com un esforç d’imaginar-me-la moltes vegades. Sempre que estreno teatre li dedico una funció a la meva mare i recordo quan em parlava de coses que avui puc entendre des de l’adulta que soc ara. Coses que m’hagués agradat molt poder compartir amb ella. És una absència que de vegades s’ha fet molt present, però alhora també he tingut molta sort de tenir-la com a mare, per haver-me obert moltes portes a coses que a dia d’avui recordo.

— En vols compartir alguna?

— Doncs el món de la música, per exemple. A mi m’ha costat molt… (s’emociona). Ostres, no tenia previst emocionar-me avui! A mi m’ha costat molt tornar a escoltar música clàssica, perquè per mi és un canal directe a un idioma que reconec molt fàcilment, i la meva pell també, saps? I jo que toco el violoncel, m’ha costat uns anys poder tornar-lo a tocar, perquè la meva mare també el tocava i perquè el tocàvem juntes. La música és el canal més directe cap als mons que tenen a veure amb l’emoció.

— Tot et recorda a ella.

— He tingut somnis molt potents en aquest sentit. L’he somiat molt, la meva mare, sobretot fent teatre. Als meus somnis em diu que ha vingut a la funció i me la comenta. I jo li dic: “Però per què no em vas avisar, i hauríem anat a sopar”.

— Terrible despertar-se.

— Ja…

— Aquest cop tan dur a una edat tan jove, et va fer agafar-te la vida d’una altra manera?

— Quan va passar tot, perquè va ser molt imprevist i molt fulminant, sí que em vaig dir: “Estàs vivint un llindar del dolor tan gran que després d’això no podrà passar res tan fort”. Però la vida segueix, i jo he plorat molt per amor i desamor, i el que fa mal segueix fent mal, encara que no en faci tant com la mort d’una mare.

— Als 19 anys també vas marxar de casa.

— Vaig venir a Barcelona a estudiar a l’Institut del Teatre.

— Com recordes aquell primer dia allà?

— Recordo molt el procés de les proves i de trobar molta gent que tenia el mateix bitxo que jo, saps? Em fa ràbia no haver-lo pogut acabar.

— Encara et truquen per fer càstings, o ja t’ofereixen el paper directament?

— Totes dues coses. Mai res està tot fet, tot és més vulnerable del que sembla. Des de fora, pot semblar que les coses van increïbles, i tot és molt més fràgil.

— Què és el pitjor d’un càsting?

— Els càstings me’ls prenc com un espai de treball, perquè, si no, et pots posar molta pressió de més, i no cal. S’ha d’entendre que qui hi ha a l’altra banda també està nerviós i volent que allò funcioni. Crec que la imatge d’un càsting amb una figura súper tirana al darrere és una cosa que s’està treballant molt perquè deixi de ser així. M’ho prenc com si em convidessin a fer un assaig. I si els encaixes, doncs bé i, si no, hauràs treballat fins on has pogut.

— Conserves amics de la infància?

— Sí, i els veig molt menys del que m’agradaria.

— Eres bona estudiant?

— D’aprovat. Treia sisos (riu).

— Com ets quan t’enfades?

— Em costa molt enfadar-me, però quan ho faig és perquè m’he decebut de veritat. En general soc bastant dialogant i m’agrada molt entendre els arguments de l’altre, per on ha anat el seu cervell per arribar a que passés allò.

— Quan vas saber que tenies sinestèsia?

— En un listen and write.

— …

— Saps aquests exercicis d’anglès de l’ESO? Doncs en un d’aquests exercicis d’anglès parlaven de la sinestèsia, i jo vaig dir: “Però això no és sinestèsia, si això li passa a tothom”. I tota la classe es va girar i em va mirar a mi.

“Per mi, les vocals tenen un color”

— Què nota una persona amb sinestèsia?

— És com una imatge de l’imaginari, com si jo et dic taula i tu veus una taula rodona o quadrada, però veus una taula, i jo també la veig, però a més li poso un color al concepte. No sé com dir-ho… Per mi, les vocals tenen un color. El teu nom, per exemple, és absolutament vermell, perquè té moltes is, i la síl·laba tònica està a la i. Sobretot el que determina el color d’una paraula és la seva síl·laba tònica.

— I el teu nom, de quin color és?

— El meu nom és salmó.

— Això és un do!

— Trobes? Jo trobo que no és ni bo ni dolent. Em passa amb els colors i els números, i amb la música també. Però encara no li he trobat cap utilitat. Hi ha molta teoria, però tot això viu en el meu cervell i prou.

— Jo ho trobo fascinant. Si la i és vermella, la resta de vocals de quin color són?

— La a és blanca, però com en el teu nom està en una posició àtona, esdevé grisa. La e oberta és salmó, la e tancada és lila i la neutra, gris perla. La o, si és oberta és ocre, i si és tancada és marró, però si està en posició àtona és com una u, i llavors és negra total. Per això el castellà té menys colors. I al francès hi ha una barreja de liles brutals.

— Per tant, tu quan quedes amb la gent i dius els seus noms, veus el color?

— Cent per cent.

— I pot passar que si hi ha una persona que té un nom que genera un color que no t’agrada, hi hagi mal rotllo?

— I tant! No tant que em generi mal rotllo, però penso: “Quin greu que et diguis així!” (riu).

— Has conegut a algú més que li passi?

— Sí, al meu amic Quim Àvila, que és actor, també li passa. Coincidim amb la i, una vocal que fa somriure.

— Pot passar que tu la vegis vermella i ell d’un altre color?

— I tant! Hi ha hagut discussions pels colors de l’estil: “Això és verd fosc”, i per mi el verd fosc no entra en cap vocal.

— Ets supersticiosa?

— Una mica. No tant amb la sal, passar per sota una escala o els gats negres, però si que m’agrada seguir certs rituals. Si trenco hàbits abans d’una funció, penso que no anirà bé. Els actors som uns pesats!

— Llegeixes l’horòscop?

— No, no m’interessa especialment. Tu sí?

— Si me’l trobo, el llegeixo.

— Em genera molt interès l’astronomia, i la gent que en sap d’astrologia, també, tot i que m’agrada més parlar de responsabilitat afectiva que de zodíac. De vegades ens podem quedar massa en nosaltres mateixos, i de vegades és més interessant el que estàs fent en el present per al futur que no el futur i prou. M’explico?

— A tu t’agradaria saber què t’ha de passar en el futur?

— Jo no ho vull saber. T’imagines poder prémer un botó i saber què et passarà els pròxims cinc anys? A mi m’agafaria ansietat només de saber-ho.

— Jo porto fatal la incertesa.

— No podries ser actriu, llavors.

— El periodisme tampoc és el paradigma de la seguretat, eh…

— Tens raó. Per això jo sempre intento fer un exercici de present. Em preocupa el futur pel fet de ser actriu.

— En el sentit de ser dona?

— Espero que canviï i que la gent que escriu històries les pensi perquè no només els passin a les dones joves i guapes. Que bé que la Vilarasau i la Clara Segura estiguin recollint tants premis. Les adoro! Per mi el pas del temps té una cosa boníssima, que és el saber més i més, i crec que és quan les actrius haurien de tenir més feina. Les actrius i qualsevol sector.

“Si avui es veu més el cos de la dona que el de l’home en una escena, que sigui perquè forma part del relat i perquè suma, no perquè es doni per fet que la dona ha d’estar sexualitzada”

— Hi penses, en això?

— M’inquieta i tinc moltes ganes que això canviï. I tinc moltes ganes de fer-me gran, saps? En el bon sentit ho dic. És a dir, em faré gran i ho vull ser amb tot el que això comporti. És molt bo que en parlem i que la gent tingui ganes de canviar les coses, aquesta visió masculina del cinema amb què ens hem educat. Jo soc molt positiva en aquest sentit, i crec que el simple fet de ser-ne conscients ja ens fa replantejar les coses. Jo fa tres setmanes havia de rodar en una banyera i em van posar coordinació d’intimitat.

— I com va anar?

— Doncs vaig flipar. Perquè al començament pensava: “Però si és només una banyera”, però llavors veus que t’expliquen com serà el pla, si et sembla bé, què es veurà i què no. O sigui, hi ha una garantia de qui hi haurà dins del set de rodatge. Durant anys ens hem menjat moltes coses gratuïtes a les escenes que no sumaven a la història. Si avui es veu més el cos de la dona que el de l’home en una escena, que sigui perquè forma part del relat i perquè suma, no perquè es doni per fet que la dona ha d’estar sexualitzada.

— Si ara poguessis tornar enrere i anar a l’Elisabet del primer dia que va entrar a l’Institut del Teatre, li donaries algun consell?

— Crec que no. Perquè tot el que m’ha passat m’ha servit per aprendre moltíssim, i no li evitaria que ho visqués. M’he trobat amb molts bons ambients i molts bons mestres pel camí.

— T’agrada la política?

— M’interessa la política. Si la pregunta és si em ficaria en política, la resposta és clarament no. Per mi hi ha moltes maneres de fer política que no tenen a veure amb entrar a fer-ne.

— Què estàs fent ara? En quin projecte estàs ficada?

— Estic començant a assajar una pel·lícula.

— Em pots explicar alguna cosa?

— Crec que no.

— T’agrada el personatge que fas?

— Sí, és un repte en tots els sentits. Em sap greu perquè sembla que m’estigui fent la interessant, però és que no puc dir res…

— Com et veus d’aquí deu anys?

— Com em veig, o com m’agradaria veure’m?

— Totes dues.

— M’agradaria veure’m súper tranquil·la, prenent decisions amb calma i amb la capacitat de relativitzar-ho tot.

— Amb qui et prendries un Bitter KAS?

— Amb tu.

— Moltes gràcies. I amb algú més?

— Amb una amiga que ha estat mare fa poc.

Compartir
Publicado por
Cristina Puig

Artículos recientes

  • El Bar del Post

Glòria Sabaté: Pura màgia

Somriu, els ulls grans, d'un expressiu verd maragda, molt oberts. “Des de petita que m'entenc…

22 de febrer de 2025
  • Trencadís

Les galeries catalanes viatgen cap a Arco

La fira d'art contemporani madrilenya també comptarà amb projectes d'artistes catalans

21 de febrer de 2025
  • Opinió

Gaudir Ildefons Cerdà

A pesar dels recents homenatges al nostre llegendari urbanista, la figura d’Ildefons Cerdà encara resta…

21 de febrer de 2025
  • Good News Barcelona

El Parc Científic de Barcelona s’acomiada de la seva acceleradora després de captar 107 milions

No s'ha posat sobre la taula cap continuació d'aquest programa per donar suport a 'startups'…

21 de febrer de 2025
  • Good News Barcelona

Mango torna a apostar per la Diagonal amb la primera botiga de la seva línia de llar

La cadena de moda suma un nou local a l'avinguda, on acaba d'inaugurar una 'flagship'

21 de febrer de 2025
  • Good News Barcelona

La multinacional Foundever obre un laboratori de IA global a Barcelona

La companyia especialitzada en atenció i experiència del client aposta per la ciutat com a…

21 de febrer de 2025