Elogi de la mona

Durant molts anys, la cosa dolça em provocava un cert tedi. Quan era un infant, no podia entendre com els adults, després d’una ingesta digna d’una manada, encara tenien estómac per cascar-se un d’aquells postres horripilants d’antany (com ara el pijama, una de les combinacions estètiques més nauseabundes que ha imaginat mai l’ésser humà). Pel que fa els dolços que abellien els infants com jo, encara comprenia menys l’entusiasme dels nanos per artefactes vomitius com el Bollycao o una fastigosa bomba de rellotgeria que s’anomenava Pantera Rosa i que et deixava les dent com si haguessis xuclat el fal·lus d’un elefant. Amb això de la mona de Pasqua em passava quelcom semblant i m’era difícil escatir perquè els coetanis podien emocionar-se amb aquella estampa delirant d’ous de xocolata i d’aquells sinistres pollets i plomes de vedet que coronaven un pastís tan xaró com català.

Però, quan s’albira la senectut, hom experimenta una estranya reconciliació amb les coses que li havien semblat absurdes i és així com —de fa pocs dies— he notat una misteriosa frisança per menjar-me la mona aquest cap de setmana allargassat. No només s’ha esdevingut això sinó que, a manca de padrins (perquè vaig créixer quan els progenitors passaven per una època progre i em vaig quedar sense bateig, per fortuna meva), he demanat a la que em va parir que comprés una mona per celebrar aquests pocs dies de recés. Mentre ho deia, jo mateix em sorprenia, m’esparverava sobre com una persona com jo, a qui li havia repugnat per sistema aquest pastís tan clerical, de tieta coixa i d’enfarfegadora massa de sucre, ara experimentant unes ganes boges per poder-lo menjar; també em preguntava com podia ser que, després d’odiar-la amb tot el cor, ara no pogués passar el sojorn sense el caprici.

Molt sovint detestem profundament una persona, un objecte o, en aquest cas, una menja particular sense cap motiu aparent. Jo odiava les pobres mones segurament perquè m’obligaven a seure encara més a taula durant els interminables dinars de festa, uns àpats on la gent parlava pels descosits i —per norma general— jo vagava perdut en els meus pensaments sense interessar-me res del que deien. La mona, per aquell jo que ara ja no és jo, era només aquella espantosa consuetud d’allargar els dinars que tenim a la mediterrània, aquest costum inframental de jalar durant tres o quatre hores com si fóssim neandertals que han de complementar un pica-pica i un bistec encara amb un pastís, com si fóssim un aplec de porcs que mai no en tenen prou fins que surten de la taula amb grua. Per si fora poc, també cobríem el pastís en qüestió amb aquella decoració espantosa, digna d’éssers troglodites.

Però ara, qui sap si degut a la meva escassa esperança per la vida i pel món en general, soc la mateixa persona però —misteriosament, per efectes psicològics que se m’escapen— he demanat a la mare que, sobretot (i vaig emprar el mot “sobretot”) no s’oblidi de comprar la mona d’enguany a can Moner de Palamós. Una petició que fa temps em semblaria absolutament impossible, un desig que fa només un parell de lustres m’hauria fet riure, ara és la cosa que desitjo més del món. M’abelleix la finor que el brioix em regala a la llengua, aquella fina capa de xocolata i, el que més delit em provoca, la gràcia de poder complementar el cafè amb aquells ous que fa dècades m’havien semblat un producte digne de subnormals. És així com ben aviat seré jo mateix qui agafi l’ou i l’esberli sorollosament en trossets, provocant les rialles dels comensals i també agafant-lo compulsivament per dur-me’ls a la boca.

La perspectiva de la vellesa ens empeny a la sordidesa embafadora del dolç; i no només això, sinó que el delit per aquest pastís en concret és el recordatori que ja no som aquella persona més o menys original, ni més ni menys estrafolària que sentia una autèntica repulsió visual per aquella amanida d’ous, figures absurdes de xocolata i tota quanta mandanga; sinó que ens hem tornat, justament perquè ara adorem moltes coses que havíem avorrit, en algú que es conforma amb seguir la norma de la mona sense fotre tanta tabarra antisistema. Al final, em cruspiré la mona i no n’hi ha per tant, i qui sap si faig broma amb els comensals fotent-me un d’aquells insofribles pollets al cap, com un pallasso de fira. Realment, és una derrota extraordinària veure com tot allò que havíem repudiat ara ho necessitem, fins i tot un objecte tan qüestionable com una mona, per fer la tarda més dolça.