¿M’equivoco si dic que fa uns anys a cap barceloní se li hauria acudit posar els peus a un hotel de la ciutat? Diguem-ho clarament i a risc de caure en un cert cunyadisme: el barceloní només anava a un hotel de la seva pròpia ciutat si tenia una aventura extramatrimonial o si la seva parella l’havia enxampat in fraganti, l’havia fet fora de casa i acabava, per força, en una solitària habitació d’hotel on es dedicava a buidar el minibar per ofegar les penes. Potser exagero una mica, d’acord, però m’admetreu que fins no fa pas massa el gruix dels barcelonins passàvem per davant d’aquests establiments sense gosar entrar-hi ni, per suposat, quedar-nos-hi a sopar perquè, a sobre, el tòpic deia que als restaurants dels hotels s’hi menjava fatal.
Sortosament i de la mateixa manera que els barcelonins a primers dels noranta van redescobrir el mar arran de la transformació olímpica de la ciutat, un bon dia també vam deixar de viure d’esquena als hotels, com si allò no anés amb nosaltres, i ens en vam enamorar. Bé, potser és més precís dir que va ser un enamorament mutu, ja que els hotelers també van començar a pensar en els locals com a potencials clients.
En el meu cas, aquest idil·li amb els hotels de la ciutat va començar a l’icònic l’hotel Omm –l’actual Sir Victor Hotel–, un projecte innovador i amb vocació de fer ciutat creat per un dels grans noms del negoci de la restauració al nostre país, Rosa Esteva, cofundadora del Grupo Tragaluz. Inaugurat el 2003, l’Omm de seguida va conquistar no només hostes d’arreu del món –com, per altra part, ja feien amb encert molts hotels de la ciutat en ple boom turístic– sinó també i en això crec que va ser pioner, barcelonins que, de seguida, van convertir el seu lobby elegant i confortable en allò que en diem the place to be. Però és que, a més, a l’Omm s’hi menjava de meravella! El Roca Moo, un restaurant amb estrella Michelin assessorat pels germans Roca, va agafar igualment fama entre els locals ràpidament.
Per ser justos, he de dir que uns anys abans, concretament el 1999, el Majestic ja havia obert camí en això de dotar els establiments hotelers de la ciutat d’una oferta gastronòmica de primer nivell amb l’obertura del mític Drolma de Fermí Puig. Després n’han vingut molts d’altres com el Lasarte de Martin Berasategui al Condes de Barcelona –actualment, Monument Hotel– o el Moments de Carme Ruscalleda i Raül Balam al Mandarin Oriental, tots també amb estrelles Michelin.
Per tant, primer vam començar pels lobbies, després vam seguir pels restaurants i, finalment, els barcelonins també ens vam fer nostres les terrasses dels hotels, convertides en uns espais sofisticats que posaven a l’abast dels locals vistes fins llavors desconegudes de la ciutat, on prendre una copa o sopar, sovint, acompanyats de música en directe. Crec que un dels primers establiments a obrir la seva terrassa al públic en general va ser precisament el Condes, n’hi va dir Terraza Alaire. Entre les meves preferides figura també la terrassa del Marquesa de Cardona, molt més íntima; La Isabela del 1898 és un oasi de calma en plena Rambla i, per descomptat, no em puc oblidar de la roftop del Claris, tot un clàssic. També vull citar, especialment, el jardí de l’Hotel Alma, un espai recollit i assossegat a tocar del Passeig de Gràcia, i la magnífica terrassa de l’Hotel Casa Fuster, entre altres raons, perquè cada any, per Sant Jordi, acullen sengles festes que han esdevingut un clàssic per a la gent del sector del llibre. Tant de bo que l’any que ve es puguin tornar a celebrar amb normalitat.
Escric aquestes línies quan fa mesos que gran part dels hotels de la ciutat estan tancats pels efectes de la pandèmia de la Covid-19 i ho faig precisament perquè és després d’haver viscut un estiu sense hotels que m’he adonat de fins a quin punt aquests establiments també s’han convertit en espais indispensables per a l’oci i la vida social, en general, però també econòmica i cultural dels barcelonins. Per tant, no caiguem en el parany de pensar que l’oferta hotelera va únicament dirigida als de fora, reivindiquem els hotels de la ciutat també com a propis perquè, amb els anys, els barcelonins ens els hem fet nostres.
