– Quina és la ‘joia de la corona’ de la programació d’enguany?
–  L’espectacle Al este del cante, a càrrec amb el cantaor Arcángel i Les Noves Veus Búlgares [23 de maig, sala BARTS]. El coproduïm des del Taller, i després de la seva estrena a Barcelona farà quatre o cinc dates més a diversos punts de l’Estat espanyol. Per a nosaltres és molt especial, perquè en certa mesura rememorem el concert d’Enrique Morente i Les Veus Búlgares a la plaça de la Catedral ara farà justament vint anys, la Mercè de 1998.

– El festival va començar al Jazzsí, el club del Taller de Músics al carrer Requesens, però en aquest quart de segle ha anat canviant d’ubicació i fins i tot de nom…
– Sí, és cert. Vam començar com a Festival de Flamenc de Ciutat Vella al Jazzsí, per on a banda de Morente, el nostre gran aliat, van passar Juan Habichuela, Esperanza Fernández, Mayte Martín, Miguel Poveda…. Després ho vam fer a la plaça dels Àngels, però a l’aire lliure era un guirigall, fins que ens va acolli el CCCB, on van actuar tots els grans de l’època: El Lebrijano, Chocolate, Paquera de Jerez, Agujetas… L’any 2012 ens vam traslladar al Mercat de les Flors i va ser quan vam adoptar el nom de Ciutat Flamenco. Flamenco amb “o”, perquè creiem que s’ha de dir així: oi que no diem “tang” ni “boler” quan parlem del tango i el bolero? Al Mercat hi vam ser fins l’any passat. En aquesta edició, ens despleguem per tota la ciutat, amb nou ubicacions diferents, des del Palau de la Música fins a l’Auditori de Sant Martí.

– Quin perfil de públic té el festival?
– Classe mitja-alta, la mena de gent il·lustrada, amb interessos culturals, que pots trobar als concerts de jazz, al teatre… Sempre ha estat així. Si tu portes a artistes com Chicuelo o La Tana a llocs com el Centre Cívic de Trinitat Vella, et vindrà public de classe obrera, però el fet és que a aquest públic de l’àrea metropolitana li costa molt desplaçar-se al centre de la ciutat. Per això aquest any hem procurat descentralitzar-nos. Jo penso que els festivals que rebem ajuts públics ens devem a la ciutat, i per això ens hem volgut acostar els concerts a més sectors socials.

– Catalunya és la terra de Carmen Amaya, i sempre ha tingut una escena flamenca viva. Amb tot, és veritat que a finals dels vuitanta i principis dels noranta, aquesta música va assolir una projecció pública més potent que en anys anteriors…
– Certament, i això va ser sobretot gràcies a la figura de Mayte Martín. Però no va sorgir com un bolet, eh? Si tu parles amb la Mayte, estic segur que et dirà que un dels seus referents és Faraón, un bailaor d’aquí que també sabia molt de cant i de guitarra de la generació anterior, poc conegut pel gran públic. En el període 1965-1985, hi ha tota una generació perduda d’artistes, tot i que molts d’ells no es van arribar a professionalitzar. Et parlo de cantaores com Diego Garrido, Jiménez Rejano –que sí que es va poder fer professional, però va morir molt jove–, o d’El Nene de Graná, que cantant per seguiriyas ningú el guanyava. Eren gent que havien vingut a viure a Catalunya de petits. També el Chiqui de la Línea, que faria classes de cant flamenc al Taller i a l’ESMUC, i que ha estat decisiu per a tota la generació de novíssims que hi ha ara: Rosalía, Paula Domínguez, Mariola Membrives, Pere Martínez…

– Però en aquesta revifalla del prestigi del flamenc que comentàvem abans, ¿també podem parlar d’un canvi de mentalitat per part del públic?
– També, és clar que sí. Durant molt temps, una part de la societat catalana rebutjava el flamenc perquè el veia com una cosa aliena. Es pensava que era una música, una dansa i un cant imposat pel franquisme. La qual cosa és una absurditat perquè, entre d’altres coses, el flamenc és anterior al franquisme, ah, ah, ah! Això comença a perdre sentit als vuitanta, d’una banda perquè apareix una generació que ja no du a sobre aquesta càrrega de la Guerra Civil, i de l’altra perquè apareixen gent com Faustino Núñez, José Luis Ortiz Nuevo o José Manuel Gamboa, que comencen a estudiar el flamenc des d’una perspectiva diferent, i en donen una visió no lligada al nacional-catolicisme…

– Així doncs, ¿podem donar per mort i enterrat aquest recel?
– En molt bona mesura, però no totalment. Hi ha una part de la nostra societat que sempre el rebutjarà, però ara ja no és per una qüestió política, ni perquè Franco va perseguir la llengua catalana. És simplement perquè hi ha una part de la societat catalana que és lànguida, que no s’emociona per res.. i el flamenc és tan passional!