Els herois de la carxofa

Si fem un repàs històric a la cartografia del Delta del Llobregat, podrem constatar com l’espai agrícola s’ha anat encongint. El sòl cultivable ha anat desapareixent devorat per l’asfalt. Avui els pagesos que resisteixen en l’espai que delimiten el Parc agrari del Llobregat i els verals del mateix riu són els darrers mohicans del que un dia fou l’horta que alimentava mitja Catalunya. Uns aborígens que es veuen sistemàticament assetjats per la pressió urbanística, que sortosament en els darrers anys a cop de crisi ha afluixat un xic, pel creixement de les infraestructures que comuniquen Barcelona cap al sud i ponent i per les inundacions que aquesta excessiva urbanització del medi provoquen. L’aigua no es filtra, literalment llisca i agafa embranzida cap al mar anegant els camps del que s’anomena la marina.

Així i tot, prop d’un centenar de pagesos segueixen produint-hi unes de les millors hortalisses, verdures i fruites de Catalunya. En els darrers anys la pagesia ha vist com les millores en la capacitat de transport logístic han fet que aflori una competència salvatge provinent de tercers països que amb preus molt baixos han fet inviables els models d’explotació agrària d’antany. Sortosament, cada cop són més els pagesos que van entenent que l’agricultura tradicional cal complementar-la amb comercialització directa, i això moltes vegades implica la distribució i la seva logística, i afegeix valor al producte. La pagesia que no assumeixi aquests canvis morirà a  mans d’uns  preus irrisoris fixats pels agents intermediaris envalentits pels productes que venen de tercers països, especialment de països empobrits.

Cada cop són més els pagesos que van entenent que l’agricultura tradicional cal complementar-la amb comercialització directa

A tots aquests problemes, que en són prou perquè potser el més fàcil a priori fora vendre’s les quatre quarteres i malviure de renda, s’hi afegeix la falta de comprensió per part d’algunes institucions públiques i l’opinió publicada del que representa el Delta del Llobregat.   La postura tradicional ha estat considerar que tot plegat és un anacronisme que cal asfaltar i edificar de dalt a  baix. “Que venen els tractors!”, bramava un alt càrrec polític de l’ajuntament de Barcelona com a sinònim de barbàrie. A l’altre extrem hi ha els que consideren que el Delta del Llobregat és un espai natural en el qual l’homo sapiens hauria de desaparèixer sense deixar rastre. Però la racionalitat ens hauria de dur a pensar i actuar en i per un espai intermedi en el qual la pagesia pogués desenvolupar-se amb normalitat. Les institucions han de comprendre i donar suport al fet que la pagesia pugui crear els seus mitjans i equipaments de transformació alimentària, logística i si cal comercialització directa a tocar del tros. Un excés de proteccionisme porta inexorablement a impedir la millora de la competitivitat de les explotacions agràries i la seva supervivència.

Un excés de proteccionisme porta inexorablement a impedir la millora de la competitivitat de les explotacions agràries i la seva supervivència

La paradoxa de tot plegat és que cada cop hi ha més públic que reclama producte alimentari de qualitat i molts d’aquests exigeixen productes de kilòmetre 0 i al mateix temps anem asfixiant l’espai agrícola més important que té Barcelona i la seva regió metropolitana. La nova generació de pagesos del Delta del Llobregat, els que malden per fer-se un forat entre les andanades salvatges a les quals la competència forana els sotmet, tenen clar que el present i futur passa per productes de qualitat i recuperació de varietats tradicionals. Així ho han entès prestigiosos  xefs que han fet del producte de qualitat del Delta del Llobregat la seva ensenya culinària, com és el cas de Xavier Pellicer, del restaurant que duu el seu nom; Jordi Vilà, de l’Alkimia; Albert Ventura, d’El Coure; Fabio Gambirasi, de l’Agreste; David Andrés, del Vía Veneto; o Jaime Pérez, de Les 7 Portes, per citar-ne només alguns.

Potser és hora que fixem el focus en aquests tresors en forma de carxofa, espàrrec, escarola o cireres  que es fan ben a prop de la nostra ciutat i que afloren en els plats dels millors restaurants. Ho tenim aquí al costat i creieu-me, és un privilegi del qual massa sovint no estem a l’altura. Al nostre país i especialment a Barcelona, en l’excel·lència culinària, al costat de la cuina anomenada tecno-emocional que va inventar  i impulsar Ferran Adrià hi conviu la cuina de producte, el producte  de proximitat.  Però aquest producte només és possible si queden pagesos. I avui al Delta del Llobregat, com a molts d’altres indrets, viure de la terra és una epopeia, una cursa de supervivència contra molts obstacles. Així que quan mossegueu i assaboriu una carxofa del Parc agrari del Baix Llobregat en tot el seu sabor penseu que darrere  hi ha un home o una dona que contra tots els elements ha optat per fer un miracle que ens alegra el paladar, i qui diu el paladar diu la vida. I tot això passa a pocs minuts de l’Eixample, Gràcia o el Born.