Els llibres difícils de Flâneur

Que s’adjectivi un llibre com a “difícil” en un article o en una ressenya és el malson de la majoria d’editors de la catalana tribu i, per desgràcia, d’una gran part dels seus acomodaticis lectors. No és d’estranyar si pensem que a les nostres llibreries hi conviuen la tasca editorial d’iniciatives magnífiques com Adesiara, Club, Fragmenta, laBreu, Viena i tants d’altres catàlegs de literatura marcada per la voluntat d’adreçar-se a lector inquiet i poc complaent, amb l’espantosa parsimònia d’altres empreses fast-book sobre el procés independentista i d’un tipus de narrativa que ja fa massa temps que confon la prosa comercial amb la brossa. Pels editors de la barcelonina Flâneur la dificultat és un elogi, i així ho certifica un camí que s’inicià el 2017 amb La Passejada de Robert Walser i que fa ben poc acaba d’afegir al seu cànon l’enorme novel·la Els anells de Saturn de W. G. Sebald.

Seria ben senzill catalogar de contracorrent o d’anacrònica la filosofia dels editors David Cuscó, Enric Rebordosa i Albert Aixalà, però diria que el catàleg de Flâneur va més enllà d’un cànon literari cantellut i barrinador: editant Bernhard, Blanchot, Jabès o el mateix Sebald, els flâneuristes ens han abocat a enfrontar-nos a llibres incòmodes que demanen una relectura quasi immediata al girar l’últim full, resistint al seu torn qualsevol definició de gènere. Així s’esdevé als Anells (que, com l’anterior novel·la de l’autor, Austerlitz, ha traduït impecablement l’Anna Soler Horta), un llibre desconcertant per la naturalesa d’un narrador que se’ns fa escàpol, per la inexistència de qualsevol cosa semblant a un argument narratiu, i per configurar-se en un continu de paisatges derrocats i ruïnosos, receptacles d’antigues batalles des d’on Sebald hi fa parlar la veu eixordadora dels morts.

Ara que passejar de nit per la nostra ciutat s’assembla a una experiència quasi fantasmagòrica i que les parets d’alguns edificis de Barcelona, lliures de les mirades del turisme massificat i dels insofribles flaixos dels japonesos, tornen a escopir-nos algun secret, val la pena abocar-se a aquests Anells i els passejos del seu protagonista pels volts de Suffolk, trescades sense rumb on la curiositat infinita de l’autor pot relligar el marge d’un riu o d’un poble semiabandonat amb la història de la pesca de l’areng, la poesia de Hölderlin, la història colonial del Congo explicada en la mirada de Joseph Conrad a través del cavaller irlandès Roger Casement, les intrigues maquiavèl·liques de l’Emperadriu Tzu-shi per presidir la Xina durant 47 anys des de l’ombra del poder… i altres històries que el lector mai no acaba sabent si corresponen als fets o brollen de la fantasia del seu cronista

Però Sebald no seria un grandíssim autor si només fos un col·leccionista de papallones que es guareix la ferida (la mateixa cicatriu d’autors com Handke o Fassbiner, fills d’una civilització de pares assassins que agitaren Europa durant la Segona Guerra Mundial) recol·lectant postals. La gràcia de Sebald, la seva difícil estratègia literària, consisteix en extreure les veus del passat dels prats per on hom passeja en aparent calma de la mateixa forma que ho feia Benjamin (un dels altres autors predilectes dels flâneuristes): “Vet aquí, pensa un tot caminant en cercle, l’art de la representació de la història. Es basa en una falsificació de la perspectiva. Nosaltres, els supervivents, ho veiem tot des de dalt, ho veiem tot alhora, i tanmateix no sabem com va ser. Al nostre voltant s’estén la plana erma on un dia cinquanta mil soldats i deu mil cavalls van perdre la vida en poques hores.”

Aquesta és la incomoditat sebaldiana, la impossibilitat de caminar per un paisatge sense història, l’esperit de qui s’obliga a voltar per uns marges on encara se sent la cridòria d’homes acarnissant-se i de cavalls desbocats. Ara que podem tornar a fer d’arqueòlegs a la nostra ciutat, insisteixo, hauríem de tenir l’obligació de disfressar-nos amb la mirada sebaldiana i acariciar les pedres del Gòtic o els portals de l’Eixample amb el mateix esperit de nostàlgia i igual estranyesa: “Però com més m’apropava a les ruïnes, més s’esvaïa la imatge d’una illa misteriosa dels morts i més convençut estava que allò eren les restes de la nostra pròpia civilització, devastada per una catàstrofe futura”. Passegeu així pels racons de la ciutat, us ho prego, i no caigueu en la temptació d’imitar la prosa de Sebald: no hi ha res de més plom i cursi que els fills bastards catalans i espanyols de l’autor.

Diuen els creadors de Flâneur que el seu catàleg el formen llibres atemporals, perquè la seva lectura resulta eterna. És així, però també és cert que cada autor és fill del seu temps, i Sebald és un home culte i turmentat que intenta fugir contínuament de la seva condició de fill de l’Alemanya nazi. En aquest sentit, i potser en contraposició a la resta d’autors de Flâneur, Sebald és un conservacionista antimodern que lluita contra la pulsió destructiva dels humans. Ho explica, disfressat a la seva manera, en un dels fragments més bells i enigmàtics del llibre: “Les màquines que hem ideat, com el nostre cos i els nostres anhels tenen un cor que s’ofega a poc a poc. Des del principi, tota la civilització humana no ha estat més que una brasa incandescent que cada hora crema amb més intensitat i de la qual ningú no sap si arribarà a flamejar ni quan començarà a extingir-se.”

Sebald és un home culte i turmentat que intenta fugir contínuament de la seva condició de fill de l’Alemanya nazi; és un conservacionista antimodern que lluita contra la pulsió destructiva dels humans

Res seria més dolorós que convertir Sebald i la majoria d’autors de Flâneur en un catàleg de llibres d’allò que per desídia anomenem “de culte”. En efecte, deia abans, l’ambició de l’obra sebaldiana ha derivat en una secta d’autors de tesis doctorals il·legibles, de congressos abstrusos que s’endinsen en cada un dels paisatges que va visitar i d’imitadors maldestres que confonen l’evocació amb el copy-paste de la Viquipèdia al full en blanc. El millor que podem fer després de llegir Els anells de Saturn no és pas copiar la prosa de l’autor, que com tots els grans és inimitable, sinó esforçar-nos en l’art de retornar als paisatges abandonats i afinar el timpà per tal de veure si els objectes morts aconsegueixen explicar-nos alguna cosa. Per caminar d’aquesta faisó primer cal acostumar-se a llegir, a rellegir Sebald i fer que la incomoditat del llibre difícil ens obligui a pensar i trescar d’una altra forma.

Els autors sempre escriuen des del seu ara, deia, i la ferida de Sebald és la d’un autor que vol guarir-se els traumes ressuscitant el passat a través d’excavar-lo, però nosaltres el llegim des d’aquest temps abjecte de confinaments i Covid en què el poder i els seus mecanismes ens volen fer creure que després de la vacuna tornarem al somni d’una societat perfecta. A Els anells de Saturn també s’hi troba una advertència premonitòria sobre tots aquells qui malden per un esdevenir immaculat en què s’oblidi el passat de la immediatesa. Ho diu l’autor, en una cita que caldria tatuar-se als ulls, en aquest inici d’any en què el cientifisme i l’optimisme ja tornen a fer-nos creure que vivim en el millor dels mons possibles: “Sempre que un s’imagina un futur perfecte, el desastre ja és a tocar”.  Aquesta advertència de Sebald, també difícil, ens obliga a mantenir-nos sempre en guàrdia.

Us recomanaria que llegiu Els anells de saturn i tot el meravellós catàleg de Flâneur, però si m’ho permeteu faré una cosa millor: demanar-vos que el rellegiu, que us prepareu per aquests deliciosos llibres tan difícils i que abraceu la incomoditat d’afrontar una pàgina incòmoda com un des actes més revolucionaris que ens exigeix un present on tothom vol jugar sempre a la banal facilitat. Sebald va per una altra banda; ens exigeix la dificultat, l’atordiment, i jo agraeixo als temeraris de Flâneur que m’hagin regalat la seva lectura. No convertiu aquest llibre i aquesta iniciativa editorial en un afer de quatre lletraferits. Intentem que la dificultat, per una vegada, sigui també part de la norma. Intenteu-ho. És difícil. Però quan t’abandones al passeig, el gaudi d’aquest dolor és una cosa orgiàstica.