El dia que Enric Garcia, director del Museu Marítim, va anar al seu periòdic despatx a la Diputació de Barcelona i va explicar que tenia previst organitzar una exposició sobre l’esclavisme, més d’un de l’àrea de presidència gairebé cau de la cadira. Temien la incomoditat i el malestar que el tema generaria entre els descendents de notables famílies catalanes que s’havien enriquit amb aquest negoci. Però Garcia, un historiador rigorós, es va mantenir i finalment, el mes de febrer passat, va aconseguir inaugurar la mostra, encara que més tard del que havia previst. Sosté, i no li falta raó, que l’origen de moltes fortunes amb l’esclavisme és un tabú que cal superar i acceptar com ha passat a altres països. “No es tracta d’auto flagel·lar-se”, afirma.
La infàmia era una exposició pendent amb la participació catalana al tràfic d’esclaus. Això és també memòria històrica. Es podrà visitar fins el proper 5 d’octubre. L’exposició arrenca amb una recreació del Gran Teatre del Liceu, una de les obres finançades per la burgesia de Barcelona amb diners procedents en part de l’economia de l’esclavisme. També hi ha referències a la industrialització i a l’Exposició Universal del 1888, el primer gran aparador internacional d’una Barcelona que per fi havia pogut enderrocar les muralles i construir l’Eixample.
Durant el recorregut de la mostra, es poden observar diversos objectes i documents relacionats. Així, l’espectador veurà grillons, fuets i altres elements utilitzats amb els esclaus, maquetes dels vaixells propietat d’armadors catalans, mapes i esquemes de com eren els ingenios, les hisendes cubanes on es processava la canya per obtenir sucre i aiguardents i on es feia servir mà d’obra forçada. Algunes d’aquestes plantacions pertanyien a propietaris catalans, com ara Josep Carbó Martinell, Josep Antoni Marquès i Torrents, Salvador Samà Martí, Teresa Sicart Soler, Pau Soler Morell, Tomàs i Pau Lluís Ribalta Serra i Josep Riera Romeu, entre d’altres.
Això era una part del negoci. L’altre el feien els armadors i capitans dels vaixells negrers que es dedicaven al transport d’africans a l’illa del Carib. Entre els primers, hi ha noms com Josep Canela Raventós, Isidre Inglada, Jaume Tintó Miralles, Jaume Torrents Serramalera, Jaume Vilardebó i Antonio López, marquès de Comillas, que al final ha estat el que ha pagat el pato per tothom. La seva estàtua va ser retirada com a gran escarment als esclavistes pel govern municipal d’Ada Colau de la plaça que portava el seu nom entre la Via Laietana i la Llotja. Tot i això, encara queda dret el pedestal amb el seu nom inscrit.
Avui, l’esclavisme, sortosament, ens repugna, però hem d’admetre que durant el segle XIX va ser generalment acceptat per la societat del moment. Anglaterra va ser el primer país a il·legalitzar l’esclavitud el 1807, després d’haver dominat aquest tràfic. Va ser el moment d’oportunitat que van trobar comerciants catalans, bascos i de la resta d’Espanya per ocupar el lloc. Espanya no la va abolir fins al 1837, però la va seguir permetent a les colònies de Puerto Rico i Cuba, fins que el 1886 es va erradicar totalment.
Durant dècades, els empresaris catalans dedicats a l’economia de l’esclavitud van formar un influent lobby que fins i tot va intentar, a la dècada de 1860, durant la guerra de Secessió als Estats Units, que el Govern espanyol del moment reconegués la confederació dels estats esclavistes del sud. Fins i tot els van finançar. Va impedir aquest reconeixement el general Joan Prim. Aquest es trobava a Veracruz amb un contingent militar espanyol, juntament amb França i Anglaterra. Les tres potències europees es van aliar per ocupar el port mexicà de Veracruz i forçar el Govern revolucionari a continuar pagant el deute exterior que havia decidit suspendre.
El racisme és una de les herències que ens han quedat d’aquella època infame
Finalment, els espanyols van abandonar Mèxic, i Prim va decidir passar per Washington en el viatge de tornada a Espanya. A la capital nord-americana va aconseguir entrevistar-se amb el president Abraham Lincoln. Sembla que en aquella reunió van pactar que Espanya no reconeixeria la confederació. Pocs anys després, tots dos van ser víctimes de dos magnicidis, i alguns investigadors sostenen que la seva oposició a l’esclavitud va poder tenir alguna cosa a veure.
L’exposició acaba amb un vídeo i una instal·lació artística que parla de reconciliació, encara que també adverteix que el racisme és una de les herències que ens han quedat d’aquella època infame. La mostra també inclou una referència a la Casa dels Esclaus, a l’illa senegalesa de Gorée, on s’agrupaven els africans capturats per embarcar-los ràpidament als vaixells que els traslladarien a Amèrica. És un edifici que estremeix, sobretot una porta estreta que dona a l’oceà Atlàntic. És la porta per la qual aquelles persones abandonaven per sempre Àfrica.
Per tot això, no només és necessari, sinó també convenient, revisar aquesta part fosca de la nostra història. I em quedo amb una frase d’Enric Garcia que és una gran declaració d’intencions: “S’ha acabat l’època en què els museus havien de ser neutrals. Nosaltres prenem partit. Contra l’esclavatge, l’explotació de persones i el racisme”.
