Quan un amic estranger arriba a Barcelona per primera vegada, o si es dóna el cas que em vaga de passejar sol per un indret sense gent ni cridòria, fujo de la temptació de l’Eixample o el Gòtic i me l’enduc a Horta, i més en concret a la seva Illa de les Bugaderes (pels mancats d’orientació i addictes al Maps com servidora; el rectangle delimitat pels carrers Granollers, Baixada de can Mateu, Llobregós i que té el centre neuràlgic al carrer Aiguafreda).
La teòrica més o menys se la sap tothom: com diu el mestre Alexandre Cirici a Barcelona pam a pam (reeditat el 2012 per Comanegra amb aportacions francament mediocres i ensopides de l’arquitecta Itziar González Virós), Horta “és una població senzilla i de costums tradicionals”, un indret on, com dirien els articulistes cursis, “sembla que s’hi aturi el temps”, i més encara si tafaneges aquest carrer d’inigualada dignitat, enmig d’una tirallonga de bellíssimes casetes on fa més d’un segle s’hi feia safareig amb vistes a la muntanya pelada, unes edificacions i pous que han romàs intactes i que ara són un petit oasi de jardins on donaries la vida per passar-hi anys de lectura i sesta.
La commonplace és tan certa com perillosa, perquè si continuem amb el diccionari xaró caldria dir allò de “quan ets aquí sembla que no siguis a Barcelona”. La cosa té part de veritat, és cert, perquè Horta conserva l’ànima d’un barri de petit comerç autòcton, on la gent se saluda més enllà del protocol de fer copets de cap, i en què el turisme és un mot aliè al diccionari quotidià. Però cal rebel·lar-se contra la desmemòria i la macdonalització dels nostres carrers, perquè aquest racó de les Bugaderes no és un museu, sinó una part viva de la ciutat que parla amb la veu pròpia de la seva història, així com un patrimoni vital del país que ens hem d’obligar a conjugar en present sinó volem emmalaltir de sentimentalisme.
Si aquest amic de fora (o el company imaginari amb el que parlo sol quan tresco) em pregunta quina mena de gent som, no tinc millor resposta que les poc més de cent passes que demana el carrer d’Aiguafreda, una suma d’habitatges que estima la pedra antiga i la racionalització, però on cap façana és igual que l’altra, en què l’univers de la gent el marca la finestra de casa i el jardí hi és l’únic espai follia.
Ara feia massa temps que no pujava a Horta i quan surto de la plaça Eivissa retrobo la calma d’unes terrasses de debò, les del Frankfurt Júlia i el Bar Petit a una banda, i el magnífic racó de La Fonda a l’altra. Els degans la Bodega Massana i del Quimet es fan els estupendos i tanquen durant l’agost seguint aquesta nefasta consuetud de fer vacances. Val la pena enllaçar aquests dos establiments des de l’inici del carrer Horta fins a Campoamor i fer un Pare Nostre a l’església de Sant Joan d’Horta.
El barri neix de la dialèctica entre el centre, modestíssim com una casa de mitges (a vegades en excés; valdria la pena que algun crani privilegiat de l’Ajuntament rescatés el seu bonic Ateneu de la decrepitud per fer-ne algun projecte cultural digne) i la ruta fins als carrers de ponent, on hi ha cases de quan la burgesia barcelonina tenia més d’una neurona i sabia diferenciar un acord wagnerià d’un de Mozart. Si no teniu pasta per anar fer el turista i el mec per Europa, deixeu-vos de mandangues i seguiu la ruta que va de l’Avinguda de l’Estatut fins el Parc del Laberint d’Horta i musculeu la bessonada fins arribar a la finca de Can Gallart.
A Horta hi ha cases de quan la burgesia barcelonina tenia més d’una neurona i sabia diferenciar un acord wagnerià d’un de Mozart
Alguns dels edificis d’Horta són de titularitat pública (ara us en citava un, conegut com El Palau de les Heures, que va restaurar la Diputació de Barcelona cedint-lo a la Fundació Bosch i Gimpera de la UB), i valdria la pena que alguna ànima creativa del nostre consistori en replantegés l’ús de cara a la ciutadania, la qual cosa, al seu torn, podria fer que els conciutadans barcelonins comencessin a moure el cul del seu barri per visitar un paratge únic de la ciutat.
Els capitalins blasmem, i amb raó, la desertització dels barris per l’efecte del turisme de masses, però com deia la setmana passada referint-me al Barri Gòtic, som molt menys amatents a la nostra pròpia responsabilitat a l’hora d’abandonar alguns dels barris més bells de la nostra ciutat. Així ha passat amb aquesta magnífica vil·la d’Horta, un barri que aquest autor de La Punyalada adora pel seu silenci sepulcral i aquella cara tan catalana d’antipatia que fan els seus indígenes quan els toques la pera visitant els seus carrers. Barcelona necessita d’una ànima genial que sigui capaç d’imaginar barris de tradició que siguin patrimoni modern i paisatge de tots els barcelonins.
Esperant aquesta gràcia, durant aquest mateix any hem sabut que l’Ajuntament i el grup immobiliari Vertix pretenien l’enderrocament de part de les construccions que hi ha a la Baixa de Sant Mateu i molts veïns han d’advertit de la intenció de carregar-se les cases i els horts del carrer Llobregós per fer-hi uns jardins d’una nova promoció d’habitatges que mutilaria la unitat estètica d’aquest meu i nostre bellíssim indret. Només cal treure el cap a l’Illa de les Bugaderes per veure que l’indret, més enllà de preservar-se i de no construir-hi mones de pasqua al costat, caldria que s’obrís al veïnat; si alguna cosa cal enderrocar són les tàpies que l’isolen, la qual cosa podria aprofitar-se per pacificar el carrer Llobregós i ampliar els jardins naturals de les antigues bugaderes per fer-hi una plaça oberta a tothom.
Barcelona necessita d’una ànima genial que sigui capaç d’imaginar barris de tradició que siguin patrimoni modern i paisatge de tots els barcelonins
A la nostra ciutat hi sobren les ganes de pacificar carrers (alguns d’ells sense cap mena de necessitat, una prèvia previsió de l’impacte en el trànsit o en l’accés dels veïns a l’indret), i sembla mentida que un indret tan fàcilment millorable pugui acabar al nodridíssim catàleg dels despropòsits urbanístics de Barcelona.
El carrer Aiguafreda és un dels indrets més bonics de la ciutat. A qui tingui la sola idea de carregar-se’l, només faltaria, li caurà tota la força del meu punyal. Veïns d’Horta, si necessiteu un soldat per salvar-lo, ja sabeu on sóc. Hi pujo de tant en tant, sense molestar gaire, insisteixo, només quan vull robar-vos una mica de silenci i em vaga d’ensenyar-li a un amic de fora que visc a una ciutat de masies, pous, pedra mil·lenària i gent civilitzada.
