[dropcap letter=”E”]
ls carrers de Londres, com les de moltes ciutats europees, atresoren als seus noms i distribució traces i pistes de la seva dilatada història. Baixant per Fleet Street, on abans es concentraven les grans capçaleres de la premsa londinenca, a l’altura de Chancery Lane, al terme mateix de la City, es troba una curiosa capella circular, la Temple Church, consagrada el 1185 per l’orde dels templers, però també el primer banc de Londres. Explorar els orígens dels templers és també explorar els orígens de la Banca.
En el seu origen els templers, els mateixos que surten a la fantasiosa novel·la de Dan Brown El Codi Da Vinci, van ser un orde religiós que sorgí després de la primera croada (1099) per a protegir els pelegrins que llavors van començar a anar a visitar-la des de totes les parts d’Europa. Es tractava d’un pelegrinatge substancial que exigia no poc finançament i que implicava no pocs riscos. Per mitigar aquests riscos, els templers van anar desenvolupant una potent xarxa de, diguem-ne, sucursals per Europa, –per exemple, a Londres, la Temple Church–, on els pelegrins podien dipositar els fons per a la seva aventura a canvi d’una carta de crèdit que els permetia el corresponent desemborsament dels mateixos en qualsevol de les altres, diguem-ne, oficines.
Es tractava d’un sistema de diners volants que ja s’havia desenvolupat abans a les dinasties xineses, tot i que allà sota tutela estatal. El corporate governance de l’Orde del Temple era molt més complex: es tractava d’un banc privat, propietat del Papa, llavors en permanents lluites i aliances amb els altres poders terrenals d’Europa, i gestionat per una ordre que havia fet vot de pobresa. Una mena de Goldman Sachs de l’època medieval, però gestionat com si fos un Mont de Pietat.
Els serveis financers oferts pels templers no quedaran allà. Sent dipositaris d’ingents quantitats d’estalvi en custòdia, només va ser qüestió de temps que es llancessin a l’empresa del crèdit i la gestió del risc, una activitat que els va atorgar un gran poder. Fins a la seva dissolució el 1312, Jerusalem havia caigut una mica abans, el 1244, l’Ordre del Temple era la principal entitat financera del món, una gran multinacional que va concentrar moltíssima i valuosíssima informació de reis, prínceps, aristòcrates i membres rics del clergat.
La seva desaparició, no exempta com se sap de teories conspiratives diverses, va deixar un gran buit a Europa per a un servei que començava a ser imprescindible, ja no tant per a assegurar l’efectiu a grans viatges, que també, sinó per a facilitar el pagament a transaccions internacionals. Aquest buit es va cobrir en clau local, amb entitats que donaven crèdit a les seves respectives àrees d’influència.
La següent innovació que va assentar les bases del sistema bancari internacional seria l’aparició i consolidació de la Lletra de Canvi. La lletra de canvi, de la qual es té documentació de la seva consolidació per tot Europa ja al segle XVI, era un pagaré estandarditzat amb valor davant de qualsevol entitat bancària. Fins llavors, cada banc emetia els seus propis pagarés que només es podien desemborsar en les seves sucursals, o bancs, on s’operaven aquest tipus d’operacions canviàries (d’aquí també el nom). No obstant això, la lletra de canvi, emesa en ecu de marc, permetia als comerciants ser posseïdors d’un segell de solvència amb el que podien comerciar per una àmplia xarxa d’entitats financeres. D’aquesta manera, un comerciant de Barcelona podia obtenir finançament a Florència descomptant les seves lletres.
Tal i com succeïa a l’època dels templers, la clau en el valor de l’activitat bancària era la informació: saber identificar els comerciants solvents i compartir de manera segura aquesta informació permetia extreure economies de xarxa a cadascun dels nodes de la mateixa manera que succeeix amb les targetes de crèdit, el valor rau en què siguin acceptades en un major nombre d’establiments.
Els orígens de la banca van ser també una època de major ortodòxia i ordre moral a l’hora de saldar els deutes. Il·lustratiu és el cas del rei Felip IV de França, que li devia enormes quantitats de diners a l’Orde del Temple, uns deutes que aquesta es va negar a condonar. Enfadat, el Rei va conspirar amb el Papa, també recelós del poder que havien acumulat els templers, que va dissoldre l’ordre, deixant als que en altre temps foren protectors de la Ciutat Santa a la seva sort. Els templers van ser arrestats i obligats a declarar qualsevol pecat que els condemnés davant de la Inquisició mentre el seu Gran Mestre (i antic CEO), Jacques de Molay, va ser cremat en públic a Paris, al costat, precisament, de la qual és avui la parada de metro Temple de París.
La banca en temps dels templers, que no van comptar mai amb un prestador d’última instància, es va caracteritzar per la seva estabilitat i solvència, mantenint sempre una sana distància amb el poder polític, lluny del pacte tàcit de socors mutus inevitable en el model actual de banca apalancada sobre un sistema de diners fiduciari. I potser la gran lliçó històrica de la seva trajectòria és la de no tenir mai grans deutors en el balanç, encara menys si són poderosos.
Imatges destacades:
1. Temple Church, Londres. Foto de John McKenna / Alamy Stock Photo.
2. Jacques de Molay anunciant la seva innocència, prop del 1500. Autor desconegut.
