El ritme suau, quasi de constants vitals mínimes, un xiuxiueig constant i quasi molest. Lluna plena és l’adaptació teatral que ha fet Àlex Rigola de la novel·la homònima d’Aki Shimazaki. Hom diria (i es diu) que la cadència és de haiku, però un haiku és menys mundà: el to, això sí, el volum i la delicadesa, com les flors rosades d’un sakura (el majestuós cirerer que acompanya tota l’obra, deixant la resta d’escenografia a la imaginació). La sala és petita, com ja se sap, Heartbreak Hotel, teatre i companyia creats per Rigola i que lluita una mena de resistència escènica heroica (abans havia estat magatzem i taller) a la frontera entre Sants i L’Hospitalet. Teatre “de proximitat” seria poc: els actors, a tocar. Els xiuxiuejos, quasi inevitables.
La memòria i l’amnèsia, i el problema que es crea quan d’un matrimoni ingressat en una residència l’un (Andreu Benito) conserva força la memòria i l’altra (Lluïsa Castell) es pensa que parla amb el seu jove promès. Podria ser un argument més lliurat a la poesia, a les emocions en vena, però aquesta exasperant serenitat japonesa transforma aquest potencial en un plantejament, al meu gust, massa pla i racional. No puc fer espòilers, ni els pretenc fer: sí que puc parlar d’un prisma del relat un pèl massa fred atesa la càrrega emocional de la situació. No xiuxiueges quan se t’esberla el món, no et mantens hieràtic com una figura de porcellana quan se’t trenca el cor i a la companya se li fon la memòria… i encara menys quan, entre records i oblits, apareixen pistes sobre infidelitats i fills que són de qui no han de ser.
Dit això: si la intenció era aquesta, fer un passeig serè pels drames del final de la vida, Benito està d’una serenor exquisida i Castell està una mica més commoguda, més expressiva, malgrat ser ella qui pateix de la ment (o potser precisament per això se li infantilitza l’ànima). Pep Munné, el tercer en discòrdia, està per la seva banda ombrívola com un investigador privat i carregat d’una tendresa inquietant, l’home que sí que pot recordar-ho tot, però que no té per què explicar res. Miranda Gas, per la seva banda, fa la funció entre narradora omniscient i crossa en forma de personatges auxiliars que completen el quadre. La traducció de Mercè Ubach és directa i crua ja no com un haiku, sinó com la cònica d’uns fets que se’ns van desfullant com capes de ceba. Un espectacle recollit i ple de confessions en la intimitat que fa que oblidis que ets en un teatre, més aviat et sembla estar en un confessionari o en la sala d’espera d’un hospital on pots sentir la història (el culebrot) de cada família.
Si alguna cosa em sap greu del text (que no de la seva adaptació ni de la direcció ni de la interpretació) és que una situació amb tant de joc com és la reconstrucció dels camins de la vida, que permet considerar l’Alzheimer alguna cosa més que un drama, sinó una possible llum en un camí de reconstrucció, un final obert que pogués estar ple de “i si…?”, un esborrar i tornar a començar, en canvi, desemboqui en una mena de teatre d’embolics on pren massa protagonisme (insisteixo, la culpa és del text) coses com qui és el pare o quant em vas estimar. M’interessaria més veure com m’estimes ara, com et puc enamorar de nou encara que no em recordis del tot: furgar en el que va passar, per important que sigui, no ho és tant com la misteriosa llum en els ulls de la jove/vella Fujiko. Allí hi és tot.
