Els veïns (i les veïnes) marxen

Els veïns i les veïnes de Barcelona no saben com fer-s’ho per quedar-se a Barcelona. Si el gran reclam d’aquesta legislatura són les Superilles i els tramvies, no és estrany que bona part de la ciutadania es trobi òrfena de solucions efectives als seus problemes (que, podem convenir entre tots, no tenen res a veure ni amb Superilles ni amb tramvies). Possiblement s’ha creat un ordre de prioritats anestestiant per manca de força, o de capacitat, per abordar els drames veritables i creixents, que crec que són quatre: el preu de l’habitatge, els salaris, la seguretat i l’accessibilitat. Trobo de sentit comú que la decisió sobre el vot en aquestes properes municipals giri al voltant d’aquells conceptes que, en resum, “em facin decidir (i em facin possible) quedar-me a Barcelona”. Això. I res més que això.

Sobre el preu dels habitatges ja és sabut que existeixen canvis legals a nivell estatal, però al mateix temps tothom admet que això no revertirà en el preu fins que es promoguin immenses inversions en habitatge social (i això ja no depèn només de l’estat). En tot cas, la política de pacificació dels carrers i de transformació de vies urbanes claus (com la Via Laietana, com Consell de Cent) en bulevards el que és segur és que incrementa el preu dels habitatges de la zona i de la ciutat en general. No es tracta d’estar-hi en contra, sinó de saber si és un luxe que ens podem permetre en les zones centrals de Barcelona.

Dit d’una altra manera: pacificar tots els carrers que envolten la Sagrada Família o el barri Gòtic tindria molt més sentit, tant pels barcelonins com pels visitants, que assenyalar arbitràriament un carrer del mig de l’Eixample i decidir que allí hi passejarem a peu. La pacificació pot dur a una pau dels cementiris gens desitjable en allò que és el cor econòmic de la ciutat, en el centre del seu dinamisme social. Expulsar locals comercials, despatxos d’advocats o consultes de metges per manca d’accessibilitat còmoda a la zona és un luxe que, com deia, no sé si ens podem permetre. Les idees que semblen bones perquè el concepte és bonic no sempre són les millors idees en la seva aplicació. Els comunistes en saben un niu, d’això.

Sobre els salaris, ja se senten propostes sobre salaris mínims a la ciutat però resulta que això és competencialment impossible. També és cert que, tant si són salaris de 1.200 euros com de 3.000 euros, els preus d’absolutament tot s’han fet irrespirables de forma molt sobtada. La fórmula que es podria buscar, respectant les actuals competències de tothom, és fer que l’Ajuntament no contracti cap empresa per a cap servei que no compleixi amb les mínimes retribucions legals per a tots els seus treballadors i, de passada, fer que tinguin més punts aquelles que superen determinats trams de retribució per als seus empleats.

Es podria fer el mateix per aquelles que no fan servir el català amb la mínima normalitat legal, en lloc de plegar-se a les exigències lingüístiques del Círculo Ecuestre. Tot i que aquest és un altre tema, la praxi de l’incentiu és una via immensa per al municipi per amotllar la vida ciutadana a una idea més justa i això pot incloure també els salaris. De fet pot incloure tot allò que faci que els barcelonins no tinguin ganes de fugir de Barcelona cames ajudeu-me.

La praxi de l’incentiu és una via immensa per al municipi per amotllar la vida ciutadana a una idea més justa i això pot incloure també els salaris

Viure en una ciutat és viure en una ciutat, i no en un poble ni en un balneari. “Pretend it’s a city”, benvolguts polítics, i no proveu de fer de Barcelona una cosa que no és ni pot ser. Fins i tot la ciutat utòpica de Cerdà tenia les seves concessions a la realitat, a les necessitats, molt més que als luxes. Tenir seguretat no és un luxe, és una necessitat, com ho és poder tenir una xarxa de transport que et permeti oferir una ciutat accessible a la resta de ciutadans del país. Tenir turisme de qualitat és un luxe, tenir ciutadans que vinguin a treballar a Barcelona és una necessitat. Mútua.

Ens hem distret, per tant, en debats que ens empobreixen tant mentalment com econòmicament i que només fan que provar d’embellir-nos les pupil·les. Aquest mes de maig va sobre aquestes coses, i només això cal escoltar dels qui faran tantes propostes. Només això. Exclusivament això: “Com penseu fer que em quedi?”.