El darwinisme (injust) de la història literària relega massa autors rellevants a l’oceà de l’oblit. Això s’esdevé en casos d’extrema radicalitat com el d’Ignasi Iglésias, el poeta i dramaturg modernista idolatrat per les classes populars durant el tombant del segle XIX al XX, i ara desterrat a la paperera de la història amb una presència nul·la als nostres escenaris (l’última producció de La barca nova al TNC data del 1999). La cosa ve a tomb perquè la benemèrita editorial Adesiara (comandada per Jordi Raventós, un home de l’escola Jaume Vallcorba que situa els textos de la nostra tradició en consonància amb el bo i millor de la literatura universal) acaba de recuperar l’obra Els vells amb un pròleg esplèndid i aclaridor de la filòloga i musiquera Gemma Bartolí, on s’explica molt bé la rellevància d’una peça estrenada al Romea (1903) amb alguns aspectes ben candents de l’esperit del nostre temps.
Seria ben fàcil connectar l’obra d’Iglésias i els desvaris dels seus sofertíssims obrers a l’edatisme i a la depredació econòmica d’un present en què la nova tecnocràcia mundial amenaça amb acumular tota la riquesa del planeta i limitar els drets de l’extinta classe mitjana. En efecte, Els vells conta la història de Joan i Valeri, dos treballadors acomiadats de l’empresa on treballen a causa de llur senectut; a través d’aquests éssers dissortats, Iglésias conta molt finament l’estat de vergonya i desesperació d’uns homes que malden per subsistir. Però diria que la connexió encara es fa més evident en el predir aquest estat perpetu d’angoixa on els joves, al seu torn, veuen la decadència dels ancians sota la paüra constant del no future. Parlo de personatges com ara l’Agustí, per a qui el futur precari del seu estament se li apareix com una espècie de fantasma paralitzador de qualsevol redempció.
S’entén molt bé que aquest fos un dels textos més populars d’Iglésias, i no només per l’alçària del seu eix temàtic, sinó pel pessimisme general del seu autor, que també albira el fracàs de la lluita pels drets col·lectius a causa d’un futur on cada individu es regeix per l’egoisme.
Si el teatre públic no s’hi atansa, recomano vivament a les companyies joves que es precipitin a l’obra i procedeixin a muntar-la ben aviat
Servidor ha de reconèixer amb certa vergonya que no havia llegit cap obra d’aquest il·lustre andreuenc, i afirmo que cal recuperar l’obra d’Iglésias no només apel·lant al seu sentit patrimonial (únicament pel que fa la nostra tradició de teatre obrer), sinó també per valorar un model de llengua oral gentilment acurat i a fi que els nostres presents i futurs dramaturgs apreciïn la traça del mestre a l’hora de crear ambients d’angúnia existencial mitjançant poques rèpliques, a la manera d’Ibsen. Si el teatre públic no s’hi atansa, recomano vivament a les companyies joves que es precipitin a l’obra i procedeixin a muntar-la ben aviat.
Després de veure l’escàs impacte que ha tingut la commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà al país, i essent aquest un dramaturg de molta més anomenada (tot i que amb una obra encara per revisar temàticament, com expliquen molt rebé Xavier Albertí i Albert Arribas a Guimerà: home símbol), el futur de l’obra iglésiana encara suscita més dubtes. Tot i la mala ventura del nostre patrimoni teatral, jo recomanaria als herois d’Adesiara que complementin aviat aquesta joia de llibre amb un volum de diverses obres de l’autor, que potser podria incloure Foc follet, Les garses i L’home de palla.
Mentre els teatres públics no compleixin amb el seu deure, ai las, ens haurem de conformar amb aquesta perla que pot llegir-se en una tarda, però que us farà rumiar setmanes, d’aquell teatre incòmode que ens plau a casa, justament perquè parla del que no volem veure.
