“Elsa Peretti connecta amb l’essència de la societat barcelonina”

Stefano Palumbo és un italià vitalista i inquiet membre del consell d’administració de la Fundació Nando i Elsa Peretti, juntament amb Peter Schwendinger i Kurt Moosmann, fundada l’any 2000 per la mateixa model-joiera-artista que va entusiasmar Tiffany’s i va revolucionar l’estètica femenina als anys 70.

Estretament vinculada a Barcelona i a Catalunya, la fundació col·labora amb una gran quantitat de projectes culturals i socials seguint la forta implicació i estimació de Peretti cap a la nostra ciutat i aquesta terra. A Barcelona hi va haver una època en què els expats s’implicaven, i arrelaven. Aquesta entrevista vol reivindicar aquesta manera d’obrir la ciutat i d’obrir a les persones en comptes de treure’ls la personalitat.

— Quantes Elsa Peretti hi ha?

— N’hi ha moltes, igual que hi ha moltes missions a la nostra fundació. Hi ha la Peretti la dissenyadora, la de la Gauche Divine, la de Studio 54, la filàntropa, la joiera… Parlem del model icònic de dona artística dels anys 70 i que era eclèctica, pluridisciplinar, curiosa. Per això mateix vam voler fer uns estatuts de la fundació que fossin prou oberts, prou amplis perquè la seva activitat no es veiés limitada. Les demandes de la gent són molt diverses i calia una finestra oberta a les màximes necessitats. El medi ambient, la dona, la causa gitana, el teatre, les persones amb necessitats especials… Si fos adreçada a una sola cosa, no seria la Fundació d’Elsa Peretti!

— Una fundació oberta, doncs.

— A la cultura gitana, amb què col·laborem a través de la fundació Pere Closa, saben que les dones ballen amb les cames obertes. Com en un part.

— I els homes…

— Els homes, com uns estaquirots. Ja ho saps.

— I tot comença als anys 70.

— Els 70 encara es poden veure a cada joia d’Elsa que es ven a Tiffany’s, a cada objecte de producció pròpia, i són uns anys que encara pesen a la societat catalana. L’essència d’una persona es forja durant la infància, tots som artistes aleshores, fem el nostre univers. Però després, quan arriba la joventut, aquest univers es materialitza i s’expandeix: imagina’t l’any 66, quan l’Elsa coneix Oriol Maspons (que la té a la seva agència de model, a Milà) i aquest l’envia a Portlligat a fer-ne una sessió. Ella no sabia on anava, encara que l’entesa amb Maspons va ser immediata. La vesteix de Paco Rabanne, la treu d’un ou de la casa Dalí, Dalí li parla… Ella només tenia 26 anys!

— ¿I després?

— Després arriba a Barcelona, ​​i el seu pare demana al seu amic Albert Puig Palau que en tingui cura. La porta al teatre, on coneixeria Serena Vergano, on aquesta actriu interpretava el paper de Gala Dalí a l’obra Vador. Dalí de Gala. Amb Vergano coneix una altra italiana, Anna Maio, en una situació semblant a la seva. El cas és que es va anar fent un grup amb Bofill, amb Corberó… Descobreix un petit món i comença a fer de model a Barcelona. Amb moltes dificultats, ja que aleshores es buscava més aviat la imatge de Barbie, i no una figura moderna com la seva. Però llavors se li acudeix comprar-se una perruca rossa, per poder treballar, i es fa una sèrie de fotos (que avui es troben al MNAC) amb Oriol Maspons i Colita. Li serveixen per fer el seu book. No la reconeixes, però funciona!

— I amb aquest book se’n va a Nova York.

— Amb la mateixa agència de models, sí. I llavors és una altra Elsa. Som a l’any 70 o 71, i l’èxit és tan gran que podries pensar, “i per què va tornar a Barcelona? Per què no tornava a Roma?”.

— ¿I per què va tornar a Barcelona? I per què no tornava a Roma?

— Considerava Barcelona casa seva, el punt de tornada. Nova York era per lluir i per posar en pràctica, però Barcelona era per pensar i crear!

— Bruc 14.

— Bruc 14, i després la casa de Sant Martí Vell.

— Que es va ampliar a bona part del poble.

— Sí, al llarg de la seva vida la voluntat era “que el món vingui aquí”.

— I va venir l’amor amb Corberó.

— L’amor amb Corberó va florir immeditament. És ell qui l’ensenya a elaborar el metall. De fet, ella no comença com a joiera sinó com a escultora. Si t’hi fixes, gairebé sempre podem parlar d’escultures, no només de joies. I comença a treballar en un taller de Gràcia, amb el senyor Costes i el senyor Abad, i a Tiffany’s estan tan interessats que arriben a venir fins al taller per assegurar-se que les obres són seves. El metall ho finançava ella, i utilitzava gairebé sempre la plata. Ho feia quan ningú la feia servir en joieria. Una plata que es fon, que brolla, com els somnis de Dalí o les pedres de Gaudí.

— I aleshores esclata l’èxit.

— Fa joies per a Giorgio di Sant’Angelo i per a Halston, signades com Elsa Peretti. Halston va ser qui va decidir portar-la ell mateix a Tiffany’s per explicar-los que necessitaven fer un pas endavant artísticament, buscar clients diferents, entendre que les dones havíen canviat. Halston i Elsa tenien estils molt semblants, molt complementaris. I llavors la gent es reunia en fileres llarguíssimes davant de la botiga de Tiffany’s a la Cinquena Avinguda, i és quan Andy Warhol s’hi acosta per dir “és la primera vegada que veig gent fent filera per comprar brillants”.

—La dona dels 70 ja no volia ser una princeseta.

— L’Elsa mai va ser explícitament feminista com Colita, encara que fossin com germanes. El seu feminisme és més subtil, més limitat a ensenyar una obra i un estil. Una actitud. De fet, l’Elsa Peretti estava profundament preocupada per no ser entesa com a artista i com a dona. La família la jutjava per ser una dona soltera, artista, sense amics de tota la vida… I tampoc no era tan fàcil imposar la nova tendència a una casa tan clàssica com Tiffany’s! Però l’Elsa es va imposar, triomfa i va fer entendre la seva estètica. Es va fer entendre a si mateixa.

— Però qui dirigeix ​​la fundació Nando i Elsa Peretti ets tu. Parla’ns de com veus tu Barcelona i Catalunya.

— La fundació neix l’any 2000, afegint el nom del seu pare, Nando. Aquesta fundació concreta s’ocupa del que té a veure amb relació a l’Elsa amb Barcelona i Catalunya. Personalment, quan vaig arribar a Barcelona anava perdut. He de dir que Catalunya, al primer cop d’ull, no t’abraça. Gràcies a Elsa Peretti en cert sentit, he pogut descobrir la meravella que és. Any 2001, ronda de Sant Pere, sense conèixer ningú. Els amics d’ella em van acompanyar a entendre el sentit de tot, cada cosa que feia tenia alguna connexió amb Catalunya. Sempre hi ha un hardcore barceloní: els terres hidràulics de l’Eixample, la bellesa arquitectònica, el refinament d’aquella burgesia, l’essència catalana, aquest sentit artesanal en tot plegat… Pensa que la majoria d’artesania darrere les obres de Peretti és artesania catalana! Molts artesans hi han treballat sense saber-ho.

— ¿I en què esteu ara?

— Ens centrem molt en activitat filantròpica: col·laborem amb el Palau de la Música, amb la fundació Aura per a la inclusió laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, ara també estem implicats amb el mil·lenari de Montserrat…

— ¿El mil·lenari? També?

— Sí. Ja saps l’obsessió d’Elsa pel “blau Montserrat”, aquell de les portes de les masies, fet a partir de guix escalfat. Era el color principal de la verge, i l’Elsa buscava diverses versions a través de la fusió entre el guix i la calç. I quan m’assabento del mil·lenari decideixo que hi hem de ser, parlem amb el pare abat i contribuïm. Concretament, a la reparació de part de l’abadia. També estem valorant un projecte amb la Sagrada Família, pel centenari de la mort de Gaudí.

— I els gitanos, deies.

— És curiós que aquí es parla de gitanos, a la resta del món (o almenys a Itàlia) en diem romanís. Quan vaig ser per primera vegada a La Mina, vaig veure una situació molt diferent de la resta de comunitats gitanes a Europa: aquí estan molt més integrats i dignificats. La fundació Pere Closa treballa aspectes com el fracàs escolar, el risc d’exclusió social… Hi col·laborem perquè l’Elsa sempre va admirar el model de vida dels gitanos, mig llibertària, mig nòmada. I també estava enamorada de Carmen Amaya (que deia “sóc gitana i també catalana”), com també ho estava Colita. Per altra banda, volem treballar amb la comunitat gitana albanesa, que és un cas molt diferent.

— Tu ets ambaixador de l’Ordre de Malta a Albània.

— Exacte, sí. Cap a finals del segle XV, George Castriota Skanderbeg, heroi nacional albanès, va demanar ajuda al rei Alfons V, de la corona aragonesa, per a la seva lluita contra l’imperi otomà. Tant és així que la família de Skanderberg, a la seva mort, va ser acollida al Regne de Nàpols, on encara avui hi ha comunitats albaneses de la primera diàspora.

— No en tenia ni idea. Ni del cas dels gitanos albanesos.

— Ser ambaixador de l’Ordre de Malta a Albània em permet conèixer aquest cas de prop. Després de l’imperi otomà, els gitanos albanesos van quedar afectats pel sistema comunista com tots els albanesos, i després del comunisme, la crisi econòmica del país els va tocar durament. Com apuntava, són situacions molt diferents.

— I ho afrontem encara de manera diferent, vull pensar.

— Aquí afronteu el tema dels moviments migratoris de manera diferent que a Itàlia. De fet col·laborem també amb l’Associació Intercultural Diàlegs de Dona, del Raval, que ara s’ha fet de les més grans d’Espanya i que ofereix cursos de català, cursos de lectura i escriptura, llocs segurs per fer que les dones es puguin desenvolupar amb seguretat i sense patir violència masclista.

— I com deies també Aura, el Palau, el teatre Akadèmia…

— Busquem projectes vinculats a la ciutat. Pràctics, com sou els catalans. Teniu un idioma molt pràctic, molt directe, molt al gra. Com l’anglès.

— Ah.

— I pel que fa al teatre Akademia, va ser una idea de sempre d’Elsa. L’expressió lliure, la llibertat del moviment. Abans era un pàrquing. Ara volem fer un pas endavant, amb un projecte que segueix respectant escrupolosament la identitat catalana. Et recordo que l’Elsa va ajudar a traduir obres teatrals al català que, sense elles, mai no haurien estat traduïdes. Com a Full Gallop, el famós one woman show de Broadway, que es va traduir com Al Galop i que l’Elsa va promoure sota l’actuació de Carme Elias i direcció de Guido Torlonia. Va ser un èxit!

— ¿Tot això ja se li ha reconegut, a Elsa Peretti?

— El Premi Nacional de Cultura, sí; la Creu de Sant Jordi, encara no.

— Van tard. Anem tard.

— Ara mateix estem, amb la professora Laura Cornejo, ideant un documental anomenat Elsa i Catalunya, partint d’una conversa que vam mantenir Colita i jo. La Fundació Peretti vol deixar un document així i estic convençut que l’Elsa ho hauria somiat.