En un dels episodis més cèlebres de la primera temporada de Sex and the City (Valley of the Twenty-Something Guys), Charlotte York truca a la seva amiga Carrie Bradshaw contrariada perquè un aspirant a marit perfecte (“He had her big three; looks, manners, money”, diu la mítica veu en off de Sarah Jessica Parker) li ha demanat practicar sexe anal. Carrie havia quedat per fer un còctel amb Mr. Big, però modifica ràpidament els plans amb tal de pescar l’amiga en taxi i, en una escena meravellosament ideada, Darren Star i el guionista Michael Patrick King van afegint les dones del mític quartet en un debat a l’interior del vehicle. Charlotte York fa de foucaultiana per recordar-li que si cedeix hi haurà un abans i un després (“If he goes up, there’s gonna be a shift in power”), i la gran Samantha Jones tanca la qüestió apel·lant a la crua biologia: “Front, back, who cares? A hole is a hole”.
El 1998, quan HBO va estrenar l’episodi i la sèrie encara no era un fenomen de masses, el fet que quatre dones parlessin obertament del sexe anal no era un tabú en l’imaginari cinematogràfic occidental. Sí que ho era, no obstant, que un grup de femelles poguessin atorgar-se el poder (i la pasta) per parar el temps de la ciutat més vertiginosa amb l’objectiu d’organitzar un simpòsium improvisat de com una polla els podia afectar la corporalitat. Sex and the City fundava la seva narrativa en tòpics idealitzats de la vida a Manhattan, començant per una protagonista que vivia com una reina amb el sou d’una simple columna a la premsa i un grup d’amigues amb arquetipus molt forçats. Però Star tingué la gràcia d’explicar-hi que una ciutat també és la idealització que hom en fa i que l’alliberament femení, lluny d’aniquilar el prejudici, l’havia d’abraçar per modificar-lo i divertir-s’hi amb cert enginy.
Com passa quasi sempre, Star no inventà la roda; la seva superba creació regurgitava la novel·lística de Jane Austen, per la qual la llibertat és una equació aparentment contradictòria entre la més alta naïvetat idealista i l’adequació a les convencions i els tòpics de cada època. Per molt que Sex and the City acabés provocant molta tonteria i tones de pijes intentant imitar Carrie Bradshaw sense tenir la seva gràcia, la sèrie va normalitzar el tabú sobre certes perversions sexuals alliberant-les en la boca d’un quartet protagonista que ajudà a mantenir intactes els tòpics de felicitat novaiorquesa abans que uns guionistes alternatius els fessin esclatar esborrant les Torres Bessones del seu horitzó. Quan vaig aterrar a Nova York, l’any 2004, ja no hi havia espai per les Manolo perquè la meva conciutadania assistia amb addicció els desvaris d’un grup de supervivents en una estranya illa.
En efecte, Lost va explicar perfectament l’emergència d’un món en què fins i tot a les contrades més paradisíaques hi ha enemics, on l’alteritat és sospitosa i, en definitiva, on les coses no estan com per passar el temps parlant de la penetració anal en un taxi camí de Madison Avenue. Tota la narrativa televisiva posterior ha intentat entomar aquest trauma de l’inici del segle XXI als atemptats de Nova York, i és per això que resulta encara més interessant que Star hagi doblat la seva aposta amb una sèrie d’esperit infantil i positiu com Emily in Paris. Si pregunteu a qualsevol cultureta, la resposta protocol·lària sobre aquest nou producte televisiu que conta l’arribada d’una jove ianqui a la capital francesa i els seus problemes per importar les tècniques de màrqueting i xarxes socials de Chicago a l’empresa Savoir és la mateixa: “és tan dolenta que no pots parar de veure-la d’una tirada.”
Com sempre, els esnobs erren el tret, perquè Star és més puta que les gallines i ha tornat a entendre molt bé el punt on som i com ha de traduir el zeitgeist del món post-pandèmic. És cert, Emily in Paris es rabeja en els tòpics sobre la cultura ianqui (espontaneïtat, optimisme antropològic, pudor, etc.) d’una forma molt infantil i el seu retrat postalista de la ciutat i dels personatges parisencs prototípics, des de l’antipàtica venedora de croissants al tronadament seductor ordidor de perfums, produeix una certa vergonya aliena. Però el productor sap molt bé el que es fa i retrata amb molta mala llet l’agonia dels tòpics i usos socials dels francesos i com una jove d’esperit capitalista pot acabar reformant-los fent-se la bleda però, al límit, imposant la seva forma de veure el món. Emily és una petita supervivent en una ciutat de mòmies, en efecte; però d’això va, ara per ara, la nostra llibertat.
La tria encara té més mala llet si pensem que Star ha escollit com a nova diva de l’Apocalipsi l’esplèndida Lily Collins, una actriu que ha tastat a la pròpia pell els excessos i els deliris de la societat de consum. El seu alliberament no té gaire cosa de sexual (s’acaba fotent al llit de qui vol, per molt que la cosa no rutlli del tot), perquè Star capta molt bé que la lluita subjectiva de la seva heroïna es basa en sobreviure a la ciutat de cartó-pedra que va caient poc a poc, en no acabar perdent de tot el somriure i, finalment, en la tasca de sortir-se’n. Si jo fos guionista d’una televisió nostrada no dubtaria en furtar-li la idea a Star i inventar una Emily in Barcelona. La cosa no només normalitzaria els tòpics amb els què Catalunya i Barcelona es ven al món (si pot ser, millor que Woody Allen), sinó que donaria pistes a les nostres joves sobre com poder sobreviure a la nostra tediosa ciutat.
Sé que el meu prec resulta infantil i poc realista. De fa temps, els responsables de les nostres televisions, i dels òrgans governamentals que les auditen, no només no tenen ni punyetera idea de com funciona la narrativa televisiva, sinó que tampoc miren la televisió. Continuarem amb Netflix, doncs; quin remei.
