GOOD NEWS | TRUE STORIES
SUBSCRIU-TE
ES | CAT
Emmanuel Guigon, Director del Museu Picasso

El més llegit

Emmanuel Guigon: maneres de veure Picasso

Dirigir el Museu Picasso podria semblar, de pura pensa, una tasca fàcil. El malagueny universal és un imant. Cues de turistes al gòtic i obac carrer Montcada. Immediat ressò mediàtic de cada exposició temporal. Al conductor d’aquesta nau plena d’obres genials se li demanen més coses que mantenir el pilot automàtic. Què més es pot exposar, explicar, aportar sobre Picasso? Aquí en teniu el detall.

[dropcap letter=”E”]

mmanuel Guigon (Besançon, 1959) va assumir la direcció del Museu Picasso el febrer del 2017 i al cap de pocs mesos va aplicar la seva manera de veure la gestió cultural. Prim, dinàmic i conversador amè, aquest doctor en Història de l’Art Contemporani per la Sorbona ha canviat el pilot automàtic pels cops de timó que amplien les geografies picassianes. “Cal posar fi a la idea que aquest és un museu per a turistes, hem d’atreure també la gent d’aquí. I això s’aconsegueix amb exposicions temporals atractives i transversals”. La primera decisió: ampliar horaris i obrir els dilluns dels mesos d’estiu. Resultat: dues mil cinc-centes persones més cada dilluns. L’obertu­ra dels dilluns s’aplicarà definitivament entre l’1 de març i el 30 de setembre del 2018, compassada amb un palpitant ritme expositiu.

Recentment, el museu del carrer Montcada ha superat en 100.000 els visitants respecte del 2016, amb quatre exposicions temporals simultànies: “1917. Picasso a Barcelona”; “El taller compartit de Picasso, Fín, Vilató i Xavier”; “Lucien Clergue: vint-i-set encontres amb Picasso” i “Arthur Cravan. Main­tenant?”.

El 1917, Barcelona s’enriquia gràcies a la neutra­litat espanyola en la Primera Guerra Mundial. Els mecenes brindaven amb xampany. I Picasso va venir cap aquí amb la seva primera esposa, Olga Koklova. Va estar-hi sis mesos, de juny a novembre, va acompanyar el debut dels ballets russos de Diaghilev i va gaudir del bullici escumós. Guigon ens mostra les fotos que van immortalitzar el retrobament del malagueny amb la seva ciutat adoptiva: al Tibidabo, a la Rambla, abocat al passeig de Colom. Una factura de l’hotel Balne­ari Oriental de Coma-ruga evoca una escapada a la platja el 14 de juliol de fa un segle. Són 25,75 pessetes desglossades en els conceptes següents: 5 pel trasllat amb tartana, 12 per l’allotjament d’aquell dia a l’hotel i 8,75 per despeses extraordinàries.

Després de passejar la mirada pels llenços barce­lonins d’aquell 1917 —el passeig de Colom des del balcó amb la bandera espanyola, l’Olga amb mantellina a la seva butaca i el conegut Arlequí— constatem la filo­sofia “guigoniana” sobre el que ha de ser un museu en el segle XXI: “A més de conservar el patrimoni, restaurar i incorporar obra, ha de potenciar la seva funció científica: col·laborar amb les universitats en tesis doctorals i estudis, reforçar el centre d’inves­tigació. Treballar mitjançant programes de creació pròpia: el 2018 llançarem els Quaderns Picasso. Plan­tejar un diàleg radical amb la cultura del segle XXI a propòsit de Picasso: sobre ell o contra ell”. I tot això sense oblidar l’obertura a nous segments de públic: “El museu ha d’esdevenir un actor cultural local, i no només un lloc que es visita”, insisteix el director.

Guigon ve d’una família culta, a cavall de França i Suïssa. A casa hi havia una bona biblioteca i mentre s’aficionava a l’art, la literatura i la poesia, el seu pare posava discos de Charlie Parker i Thelonious Monk. El primer quadre de Picasso el va admirar amb no­més deu anys a l’exposició del Palau dels Papes d’Avi­nyó. Tres lustres més tard —cap al 1985, ja doctorat—, va viure un any i mig a Barcelona i va recórrer més d’una vegada el carrer Montcada i combinava la passió per les avantguardes artístiques amb les sàvies aco­tacions de Rafael Santos Torroella i J.V. Foix o la im­mersió en l’obra de Torres García. Més que picassià, Guigon es confessa bretonià: “Arran dels meus estu­dis sobre l’art de l’acoblament i el collage, la trobada amb Picasso era inevitable: vaig escriure una història del collage a Espanya i, és clar, aquí es trobava ell”, comenta.

Guigon s’acomoda amb aire pensatiu en una ca­dira de vímet davant Las Meninas cubistes. Un altre aniversari: es compleixen seixanta anys de la fasci­nant exploració de Velázquez desplegada en 58 pe­ces: “Després de la mort del seu amic Sabartés, Picas­so la va donar a Barcelona per al seu propi museu”, apunta. Ens plantegem una pregunta punyetera. A la memòria, el despietat comentari de John Berger a Fama y soledad de Picasso sobre el quadre: “El buida del seu propi contingut i després és incapaç de tro­bar-ne cap altre per al seu. Queda en un exercici tèc­nic. Si hi ha alguna fúria o passió implícites, és la de l’artista condemnat a pintar sense tenir res a dir…”. Més que les visions subjectives i estanques, el director del Picasso s’interessa per totes les maneres de mirar l’art: la transversalitat, les noves tecnologies i el diàleg permanent amb altres disciplines creatives.

A Picasso el fascinava la boxa: ho demostren les seves postures pugilístiques en algunes fotos i les entrades de combats que s’han conservat.

Com a teoria programàtica sempre queda bé, però algun exemple pràctic? El 2018 serà el primer any cent per cent Guigon en la direcció del museu. Per exemple, una exposició sobre Picasso i la cuina amb vocació multidisciplinària: “Mai s’ha abordat la relació del pintor amb la gastronomia, un tema que recorre tota la seva obra des que va compondre el menú d’Els Quatre Gats. Picasso menjava poc i tre­ballava molt. La cuina li interessava com a espai. Va pintar bodegons cubistes com Le Bouilloncube, estris de cuina; va parlar del menjar en textos que es van anticipar a Ionesco o Beckett; va il·lustrar els Alcools d’Apollinaire; va plasmar una relació eròtica amb els aliments; va participar de sopars d’homenatge als seus amics; va dibuixar sobre cartes a la brasserie Le Catalan”.

Amb quina peça es quedaria si hagués de sortir a cuitacorrents del museu? Guigon esbossa el gest de qui no se sorprèn. “Si no es destrueixen, que això no té remei, les obres d’art mai desapareixen, sempre acaben en algun lloc perquè tenen valor econòmic”, avisa. “Jo em quedaria amb una pintura de formació, Ciència i caritat; l’oli barceloní del 1897 serà restau­rat a París l’any que ve i anirà acompanyat amb un estudi, els esbossos de l’obra i les fotografies que va publicar Paris Match a finals dels seixanta”.

En una altra de les sales del museu, ens trobarem amb Arthur Cravan, aquell poeta i boxejador que bus­cava l’aventura al ring i assegurava ser el nebot d’Os­car Wilde. Cravan va combatre contra Jack Johnson el 23 d’abril del 1916 i va caure a la lona en el sisè assalt. A Picasso el fascinava la boxa: ho demostren les seves postures pugilístiques en algunes fotos i les entrades de combats que s’han conservat. Guigon va comissariar aquesta exposició per dir-nos que la boxa, amb les seves dosis de lluita, espectacle, força i valentia constituïa per a Picasso una “metàfora de la creació”. Segons fora! Imaginem el pintor en calça curta; el taller a manera de ring: cada pinzellada, un assalt, cada obra un combat. “Que la inspiració ens sorprengui treballant”, diuen que va afirmar.

Emmanuel Guigon, Director del Museu Picasso

Emmanuel Guigon: maneres de veure Picasso

Dirigir el Museu Picasso podria semblar, de pura pensa, una tasca fàcil. El malagueny universal és un imant. Cues de turistes al gòtic i obac carrer Montcada. Immediat ressò mediàtic de cada exposició temporal. Al conductor d’aquesta nau plena d’obres genials se li demanen més coses que mantenir el pilot automàtic. Què més es pot exposar, explicar, aportar sobre Picasso? Aquí en teniu el detall.

[dropcap letter=”E”]

mmanuel Guigon (Besançon, 1959) va assumir la direcció del Museu Picasso el febrer del 2017 i al cap de pocs mesos va aplicar la seva manera de veure la gestió cultural. Prim, dinàmic i conversador amè, aquest doctor en Història de l’Art Contemporani per la Sorbona ha canviat el pilot automàtic pels cops de timó que amplien les geografies picassianes. “Cal posar fi a la idea que aquest és un museu per a turistes, hem d’atreure també la gent d’aquí. I això s’aconsegueix amb exposicions temporals atractives i transversals”. La primera decisió: ampliar horaris i obrir els dilluns dels mesos d’estiu. Resultat: dues mil cinc-centes persones més cada dilluns. L’obertu­ra dels dilluns s’aplicarà definitivament entre l’1 de març i el 30 de setembre del 2018, compassada amb un palpitant ritme expositiu.

Recentment, el museu del carrer Montcada ha superat en 100.000 els visitants respecte del 2016, amb quatre exposicions temporals simultànies: “1917. Picasso a Barcelona”; “El taller compartit de Picasso, Fín, Vilató i Xavier”; “Lucien Clergue: vint-i-set encontres amb Picasso” i “Arthur Cravan. Main­tenant?”.

El 1917, Barcelona s’enriquia gràcies a la neutra­litat espanyola en la Primera Guerra Mundial. Els mecenes brindaven amb xampany. I Picasso va venir cap aquí amb la seva primera esposa, Olga Koklova. Va estar-hi sis mesos, de juny a novembre, va acompanyar el debut dels ballets russos de Diaghilev i va gaudir del bullici escumós. Guigon ens mostra les fotos que van immortalitzar el retrobament del malagueny amb la seva ciutat adoptiva: al Tibidabo, a la Rambla, abocat al passeig de Colom. Una factura de l’hotel Balne­ari Oriental de Coma-ruga evoca una escapada a la platja el 14 de juliol de fa un segle. Són 25,75 pessetes desglossades en els conceptes següents: 5 pel trasllat amb tartana, 12 per l’allotjament d’aquell dia a l’hotel i 8,75 per despeses extraordinàries.

Després de passejar la mirada pels llenços barce­lonins d’aquell 1917 —el passeig de Colom des del balcó amb la bandera espanyola, l’Olga amb mantellina a la seva butaca i el conegut Arlequí— constatem la filo­sofia “guigoniana” sobre el que ha de ser un museu en el segle XXI: “A més de conservar el patrimoni, restaurar i incorporar obra, ha de potenciar la seva funció científica: col·laborar amb les universitats en tesis doctorals i estudis, reforçar el centre d’inves­tigació. Treballar mitjançant programes de creació pròpia: el 2018 llançarem els Quaderns Picasso. Plan­tejar un diàleg radical amb la cultura del segle XXI a propòsit de Picasso: sobre ell o contra ell”. I tot això sense oblidar l’obertura a nous segments de públic: “El museu ha d’esdevenir un actor cultural local, i no només un lloc que es visita”, insisteix el director.

Guigon ve d’una família culta, a cavall de França i Suïssa. A casa hi havia una bona biblioteca i mentre s’aficionava a l’art, la literatura i la poesia, el seu pare posava discos de Charlie Parker i Thelonious Monk. El primer quadre de Picasso el va admirar amb no­més deu anys a l’exposició del Palau dels Papes d’Avi­nyó. Tres lustres més tard —cap al 1985, ja doctorat—, va viure un any i mig a Barcelona i va recórrer més d’una vegada el carrer Montcada i combinava la passió per les avantguardes artístiques amb les sàvies aco­tacions de Rafael Santos Torroella i J.V. Foix o la im­mersió en l’obra de Torres García. Més que picassià, Guigon es confessa bretonià: “Arran dels meus estu­dis sobre l’art de l’acoblament i el collage, la trobada amb Picasso era inevitable: vaig escriure una història del collage a Espanya i, és clar, aquí es trobava ell”, comenta.

Guigon s’acomoda amb aire pensatiu en una ca­dira de vímet davant Las Meninas cubistes. Un altre aniversari: es compleixen seixanta anys de la fasci­nant exploració de Velázquez desplegada en 58 pe­ces: “Després de la mort del seu amic Sabartés, Picas­so la va donar a Barcelona per al seu propi museu”, apunta. Ens plantegem una pregunta punyetera. A la memòria, el despietat comentari de John Berger a Fama y soledad de Picasso sobre el quadre: “El buida del seu propi contingut i després és incapaç de tro­bar-ne cap altre per al seu. Queda en un exercici tèc­nic. Si hi ha alguna fúria o passió implícites, és la de l’artista condemnat a pintar sense tenir res a dir…”. Més que les visions subjectives i estanques, el director del Picasso s’interessa per totes les maneres de mirar l’art: la transversalitat, les noves tecnologies i el diàleg permanent amb altres disciplines creatives.

A Picasso el fascinava la boxa: ho demostren les seves postures pugilístiques en algunes fotos i les entrades de combats que s’han conservat.

Com a teoria programàtica sempre queda bé, però algun exemple pràctic? El 2018 serà el primer any cent per cent Guigon en la direcció del museu. Per exemple, una exposició sobre Picasso i la cuina amb vocació multidisciplinària: “Mai s’ha abordat la relació del pintor amb la gastronomia, un tema que recorre tota la seva obra des que va compondre el menú d’Els Quatre Gats. Picasso menjava poc i tre­ballava molt. La cuina li interessava com a espai. Va pintar bodegons cubistes com Le Bouilloncube, estris de cuina; va parlar del menjar en textos que es van anticipar a Ionesco o Beckett; va il·lustrar els Alcools d’Apollinaire; va plasmar una relació eròtica amb els aliments; va participar de sopars d’homenatge als seus amics; va dibuixar sobre cartes a la brasserie Le Catalan”.

Amb quina peça es quedaria si hagués de sortir a cuitacorrents del museu? Guigon esbossa el gest de qui no se sorprèn. “Si no es destrueixen, que això no té remei, les obres d’art mai desapareixen, sempre acaben en algun lloc perquè tenen valor econòmic”, avisa. “Jo em quedaria amb una pintura de formació, Ciència i caritat; l’oli barceloní del 1897 serà restau­rat a París l’any que ve i anirà acompanyat amb un estudi, els esbossos de l’obra i les fotografies que va publicar Paris Match a finals dels seixanta”.

En una altra de les sales del museu, ens trobarem amb Arthur Cravan, aquell poeta i boxejador que bus­cava l’aventura al ring i assegurava ser el nebot d’Os­car Wilde. Cravan va combatre contra Jack Johnson el 23 d’abril del 1916 i va caure a la lona en el sisè assalt. A Picasso el fascinava la boxa: ho demostren les seves postures pugilístiques en algunes fotos i les entrades de combats que s’han conservat. Guigon va comissariar aquesta exposició per dir-nos que la boxa, amb les seves dosis de lluita, espectacle, força i valentia constituïa per a Picasso una “metàfora de la creació”. Segons fora! Imaginem el pintor en calça curta; el taller a manera de ring: cada pinzellada, un assalt, cada obra un combat. “Que la inspiració ens sorprengui treballant”, diuen que va afirmar.