Encants i Miralls de Barcelona: S’ha perdut la pols, però no pas l’ànima

Aquell matí càlid, que anticipava el tòrrid estiu imminent, el senyor Ramon va anar a treballar amb una sensació estranya, la de la fi d’un llarg cicle a punt d’acabar. La seva última subhasta. Era l’últim dia en què agarrava el petit mall i la llibreta i, situat a l’epicentre d’aquella, la seva segona casa, ara en demolició, coordinaria i prendria nota de les licitacions pels lots que es vendrien allà durant la resta del dia.

La seva vida laboral acabava al mateix temps que aquests Encants, aquesta Fira de Bellcaire, situada des de 1928 a la foradada entre els carrers de Castillejos i Dos de Maig, en el sòcol central del qual tants anys havia estat dirigint les licitacions. La següent subhasta la faria un altre, a l’altre costat de la plaça de les Glòries, a aquella estructura nova, coberta per una àmplia teulada de miralls.

El senyor Ramon sempre havia prohibit que es prenguessin fotografies de les licitacions. Cada cop que algú s’atrevia a apuntar una càmera, o el mòbil, i ell ho detectava, tot es parava. Però aquest dia era l’últim i ja res seria igual. A partir d’aquell moment no tornarien a estar-hi ell ni aquell lloc. Així que es va dir a si mateix “què dimonis!” i, aleshores sí, va permetre que, per primer cop, es prengués constància fotogràfica de la subhasta dels Encants.

Una marea de mòbils es va amuntegar al seu voltant, captant l’instant històric i, enmig de tots ells, un fotògraf equipat professionalment, amb la vista entrenada per a captar els millors angles i moments, un coneixement profund de les tirades i defectes de cada lent i, sobretot, paciència perquè tot això vingués abrigallat per la llum perfecta.

Una de les fotografies decisives que va capturar aquell matí en què les subhastes dels Encants no tornarien a ser el mateix, apareix a la pàgina 10 del recentment publicat llibre Encants i Miralls de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), i el seu autor, el fotògraf Rafael Vargas, comenta aquest suculent projecte editorial.

A vista d’Agbar

“L’origen del llibre es remunta a quan coincidim amb Fermín Vázquez com a coautor de la Torre Agbar. Jo vaig documentar fotogràficament la construcció de la torre i això fa que les fotos més antigues que apareixen al llibre les prengués des d’allà a l’esplanada dels Encants Vells, quan encara ni tan sols existia el Museu del Disseny”, explica el veterà fotògraf, conegut sobretot per la seva feina en arquitectura, disseny i retrat. “Quan li van encarregar el Nou Mercat dels Encants, el Fermín em va proposar documentar-ho i vaig acceptar“.

“La veritat és que mai m’havia cridat l’atenció fer fotos dels Encants Vells, encara que el meu estudi està prop de Glòries. Jo hi anava com a comprador, a buscar inspiració a vegades, però com a tema per retratar sempre m’havia semblat molt trillat, gens original”.

Tot i això, el fet de fotografiar els nous encants li va fer canviar de perspectiva.

“Després de creuar molts cops els vells per a fotografiar la construcció dels nous, em vaig adonar que ningú coneixia l’arquitectura d’aquests Encants als quals els quedava poc més d’un any d’existència. D’aquella foradada enfonsada entre dos carrers. Aleshores em va entrar la urgència de registrar com eren amb gent, en activitat, i com, buits, es replicaven en algunes zones dels nous i, ja que estava involucrat en el projecte documental dels nous, no em va ser difícil aconseguir els permisos”, prossegueix.

El resultat és un llibre que conjuga una visió emocional i una visió documental. “Les fotografies que vaig prendre d’Encants Vells són més emotives, evocadores, mentre que les imatges de la nova construcció són més racionals, d’acord amb el projecte arquitectònic del Fermín Vázquez”.

Ànima vella, en cos nou

“Des d’un punt de vista funcional, el Nou Mercat dels Encants segueix la pauta dels vells Encants, només que ocupant una superfície molt menor i amb més serveis”, aclareix Vargas.

–I com veus tu aquests nous Encants, com a usuari i com a fotògraf?

–Els veig més asèptics, cosa que en aquests temps de Covid també cal dir que s’agraeix. Suposo que forma part d’aquesta transició cap a una societat més asèptica que afecta tots els aspectes de la vida. Però sí, s’ha perdut la pols, la pàtina, que cobria els vells Encants.

Per sort, si bé s’ha perdut la pols, s’ha aconseguit conservar l’ànima del mercat, almenys en part: “Acabat el projecte, a petició de Mercats de Barcelona vaig integrar algunes de les imatges dels Encants Vells que havia pres abans de la seva desaparició definitiva, en diversos laterals de les casetes dels nous Encants. Es tracta de vint murals que el mateix ús del mercat ha anat transformant i alterant. Ho han anat personalitzant, però no deixa d’haver-hi un rastre de l’ànima dels vells Encants, en forma de fotografies, en les parets dels nous“.

La materialització del llibre, que no ha vist la llum fins a gener d’enguany, va ser un procés una mica més laboriós.

“Des d’un punt de vista funcional, el Nou Mercat dels Encants segueix la pauta dels vells Encants, només que ocupant una superfície molt menor i amb més serveis”, Rafael Vargas.

“He comptat amb un equip de primera per a aquest projecte. El catàleg per a una exposició a la galeria b720 a Berlín va servir de primer esborrany. Però, per a armar el llibre definitiu, vaig contactar amb Victoria Bermejo, que va escriure els microrelats dedicats que hi apareixen; vaig demanar a Óscar Guayabero que s’ocupés de la coordinació editorial, va escriure la presentació i va proposar a la Laura Meseguer com a dissenyadora; l’historiador Enrich H. March i Josep Bohigas, arquitecte, col·laboren amb un article i l’epíleg, respectivament. I no puc deixar de citar a la Silvia Omedes, de Photographic Social Vision, amb la qual vam replantejar el llibre, pel que fa a guió visual i selecció d’imatges”.

Encants i Miralls de Barcelona hauria d’haver sortit al març 2020, però la Covid va retardar la seva publicació fins a gener de 2021. L’espera ha valgut la pena per a aquesta obra que, sobre el fil conductor de les fotografies de Vargas, amalgama arquitectura, història i literatura, en castellà i català.

La qüestió és “vestir” l’acte

Quan se li demana a Rafael Vargas que es defineixi com a professional, no ho dubta, i parla de la llum: “té una importància fonamental en la meva fotografia. La llum vesteix, defineix, l’acció o objecte capturat. Hi ha una doble responsabilitat per a mi com a fotògraf: capturar l’instant i que aquest es vegi ben vestit, ben abrigallat per la llum. Pels meus treballs de fotografia d’arquitectura estic molt acostumat a esperar a la llum decisiva. De fet, per a mi es tracta de trobar primer la llum decisiva i, amb ella, el moment decisiu”.

Els últims dies dels Encants vells i els primers dels nous, han quedat registrats per Vargas i, ja siguin fotografies de tall més emocional i artístic, o altres de caràcter més documental i arquitectònic, el que tenen en comú és una refulgència que empolaina perfectament cada imatge.

Del mercat es té la primera constància escrita en el segle XIV, quan estava situat entre els porxos del l’església de Sant Jaume i la porta del call jueu, on avui es troba la plaça Sant Jaume. Però segur que, en tots aquests segles d’història, mai es va veure acariciat per una llum tan atractiva com a les fotografies d’Encants i Miralls de Barcelona.