Ja sé que mirar enrere, ara que hem entrat a l’estiu i que la majoria de barcelonins somien àvidament amb encastar la tovallola a primera hora del matí en la seva cala empordanesa predilecta per torrar-s’hi al sol fins l’hora de la paietlla, fot una mandra descomunal. Però valdria la pena realitzar un petit exercici de memòria i recordar com, durant l’esclat de la Covid-19 anterior a l’aparició de les vacunes, mentre la majoria de científics del món esprintaven per aconseguir el líquid miraculós que ens permetés conviure amb el bitxet groc de Wuhan, la majoria dels epidemiòlegs de la tribu ens deien que la vacunació seria essencial de cara a reduir la mortalitat en els grups de risc (principalment, els ancians que havien mort en massa a residències i hospitals per falta de les infraestructures exigides pel primer món, d’on resulta que no som), i que, a manca de poder carregar-se el virus com si fos un animaló de fira o un jihadista desbocat, l’ideal s’assoliria quan conviuríem amb altes dosis de contagi però amb una escassa mortalitat, perquè el que calia evitar és aquesta cosa tan molesta i poc reversible d’acabar soterrat a la tomba.
Doncs bé, aquesta és exactament la situació en la que ens trobem, un entorn on l’activitat econòmica s’ha desvetllat amb penes i treballs —especialment la turística i l’hotelera— amb un auge lògic i normalíssim dels contagis entre els joves, car quan envies els nanos a Mallorca a celebrar la selectivitat… doncs no cal ser el doctor i violinista Sherlock Holmes per endevinar que molts d’ells acabaran compartint saliva i d’altres líquids (després d’un any tancats, han fet santament!), és dir que, com ja van advertir els epidemiòlegs, ens trobaríem en la situació controlada de convivència amb el virus sense que aquest tingués la mala costum de cardar-nos la vida enlaire.
Tot i això, que és prou objectivable, resulta notori com la majoria de mass media i també la classe política, acostumada al fatalisme i amb una certa obsessió pel control social, s’han passat setmanes especulant amb noves restriccions i utilitzant la joventut com a boc expiatori de la irresponsabilitat en el contagi, com si els nostres púbers (que han respost massivament a la campanya de vacunació) tinguessin especials ganes de viure amb el bitxo campant a la sang.
Diu Peter Sloterdijk a Estrès i llibertat (un llibre publicat a Arcàdia i que aquesta setmana d’histèria col·lectiva ens mana a rellegir urgentment) que el nostre present col·lectiu es pot descriure en termes d’al·lèrgia a la calma. Llegim-ho en la bella traducció de l’alemany de l’amic Raül Garrigasait: “Cal concebre els macrocosmos polítics que anomenem societats, en primer lloc, com a camps de forces integrats per l’estrès (…). Des d’aquest punt de vista, una nació és una col·lectivitat que aconsegueix conservar en comú l’absència de calma. Un flux constant, més o menys intens, de temes estressants ha d’encarregar-se de sincronitzar les consciències per integrar la població en una comunitat de preocupacions que es regeneri dia rere dia”.
Si repasseu les portades dels diaris de la tribu d’aquesta setmana, sembla que tot s’adapti als mots que el filòsof alemany explica amb tanta traça. Tot hi haver arribat a una situació controlada del virus, els periodistes i la política s’han encarregat diàriament d’allunyar-nos de la calma amb allò que Sloterdijk anomena genialment “noves propostes d’excitació”.
Una vegada controlat el virus, insisteixo, la societat addicta a l’alarma s’havia d’obligar a experimentar un nou estrès per exaltar-se. Calia, en definitiva, torturar els ciutadans amb la matraca diària segons la qual els joves catalans es troben dues, tres o qui sap si vint-i-cinc vegades més contagiats que la resta de bípedes semblants de l’Europa civilitzada. De fet, aquesta mateixa darrera setmana hem pogut veure a la xarxa l’experiència delirant de llegir nombroses piulades a Twitter escrites per pares que, durant una setmana, han sotmès els seus fills a quatre o cinc tests d’antígens consecutius en pocs dies de diferència, unes proves constants que no han satisfet l’esperit dels progenitors fins que, a base d’una insistència militar, els nanos s’han acabat contagiant. De fet, una situació de normalitat vírica (torno a dir-ho, amb el virus campant, però amb escassa incidència) ha derivat en una delirant cursa per veure qui tenia més contagis a casa. “Encara no t’has contagiat?”, semblaven dir-nos els aparells ideològics i comunicatius de la nostra pseudo-autonomia: “Doncs anima’t que, si t’esforces, ho acabaràs aconseguint!”.
Una vegada controlat el virus, insisteixo, la societat addicta a l’alarma s’havia d’obligar a experimentar un nou estrès per exaltar-se
Això que us explico no és només un exercici de filosofia social perquè, després d’haver vist com una administració autonòmica segrestava uns joves en un hotel de Mallorca contra el criteri de la mateixa fiscalia de la comunitat, el Gobierno més progressista de la història i de l’univers ha aprofitat l’estrès del moment i la dispersió informativa de la ciutadania (la cagalera que ens ha agafat a tots era prou evident fent un cop d’ull al carrer, on la gent s’ha tornat a posar la mascareta de forma aparentment espontània) per aprovar una llei pràcticament estalinista on es facilita que l’administració pugui requisar bens personals als ciutadans, obligar-los a realitzar prestacions socials en casos d’emergència i fins i tot a regular la producció industrial en situacions de crisis.
El deliri del control cesarista de l’administració ha arribat també a la secta filo-comunista barcelonina, que ha anunciat la noble intenció de ruixar places i platges de la ciutat per evitar-hi aglomeracions, tractant els ciutadans com un ramat que cal remullar de tant en tant perquè tingui la gosadia d’abandonar el carrer quan no és procedent.
Primer s’estressa el conjunt social creant una alarma fictícia que abans s’havia descrit com l’ideal de normalitat a assolir. Aprofitant la histèria artificial, hom aprofita per infantilitzar de nou els ciutadans i aprofitant, com qui no vol la cosa, per impulsar unes regulacions amb les què l’administració li diu tan campant al ciutadà que, vist que és un irresponsable, serà ella qui es farà càrrec de la seva llibertat. La Covid-19 ha fomentat aquest tipus de conducta intolerable del poder i la més que possible aparició de noves crisis víriques té tota la pinta de facilitar un entorn polític on la nostra llibertat individual es veurà seriosament atacada.
Sé que el leitmotiv de la nostra publicació, i lloada sigui en el seu optimisme antropològic, és Good News, True Stories. Malauradament, aquestes notícies vertaderes que us conto són molt plausibles, però tenen pinta d’ésser molt més dolentes que l’efecte d’un virus. Preparem-nos.
