Enrique Tomás: “La intel·ligència emocional és el botiguer de tota la vida”

— Què estaries fent un divendres a aquesta hora si no haguessis quedat per prendre alguna cosa amb mi?

— Estaria amb el meu fill Èric. El recullo sempre a dos quarts de cinc i fins a dos quarts de set estic sempre al parc amb ell.

— Quants anys té l’Èric?

— Vuit.

— I ja tens temps per fer de pare?

— La gent com jo ha d’anar amb molt de compte, perquè quan a l’agenda hi tenim un forat, hi posem els temes professionals, i hauríem de fer-ho a l’inrevés. Primer sempre allò personal, i després el que és professional. Avui, però, per venir-te a veure, hi ha anat la meva dona, i després ens trobarem a Montjuic perquè vull anar-hi caminant a veure els Estopa.

— Som a Gràcia. Aniràs caminant a veure els Estopa?

— Necessito caminar!

— A quants concerts dels Estopa has anat?

— Potser a dos-cents. Però aniré a cinc-cents si fa falta.

— T’ho demanen ells que hi vagis?

— En aquest cas, sí, perquè som patrocinadors d’aquesta gira d’aniversari dels 25 anys, i encara no he pogut anar-hi. El dia del concert màgic de l’Estadi Olímpic jo estava obrint quatre botigues a la Xina. Em va saber molt greu no ser-hi. Els estimo.

— Has arribat repartint entrades dels Estopa per telèfon. Sembles el seu mànager.

— Jo sempre dic que soc el tercer germà Muñoz. Els estimo des del primer dia, als seus pares i als seus fans. Jo em sento molt Estopa, per això té tant de sentit que aquesta gira d’aniversari la patrocini Enrique Tomás.

— On els vas conèixer?

— A Ràdio Teletaxi.

— Allà venies pernils al programa del Justo Molinero.

— Jo allà hi vaig conèixer tantíssima gent! A Jennifer López, Chayanne, Luis Fonsi, Alejandro Sanz… i al meu ídol, Manolo Garcia.

— És el teu ídol?

— Tu només em veuràs a tres concerts: Estopa, Manolo Garcia i David Bisbal. Ah! I als Mojinos Escozíos!

— No t’imagino en un concert dels Mojinos.

— Doncs mira, aquest dissabte vaig en avió a Orihuela (Alacant) i torno en autobús amb els Mojinos. Rock and roll a tope! Sortirem a les quatre de la matinada per arribar a temps, perquè a les 10h pujo a un vaixell amb l’Albiol (alcalde de Badalona) per anar a veure les regates.

— Com aguantes?

— Perquè he après a menjar de forma conscient.

— …

— Vull intentar prodigar-ho a tot el món. L’alimentació conscient parla de diverses potes: la del menjar, la de l’esport, la psicologia i psiquiatria, la de cuidar-se. I després hi ha la pota en la qual jo soc un mestre! Ara n’hi diuen intel·ligència emocional! Però què collons! Si això és el botiguer de tota la vida!

— No sé si t’acabo d’entendre.

— Doncs que això de la intel·ligència emocional és mentida! És el botiguer! El mal botiguer és aquell que només et ven allò que a ell l’interessa perquè creu que guanyarà més. El bon botiguer és aquell que et diu: “No mengis més del compte, perquè et farà mal”.

— Això és l’alimentació conscient?

— “Però si tu vens pernil!”, em diràs. Sí, però el venc a persones que vull que estiguin sanes i confiïn en mi. I ara al botiguer de tota la vida de confiança se li diu intel·ligència emocional. Toca’t els nassos, Pedrín!

— Els caps de setmana també treballes?

— Quan tu ets emprenedor no hi ha un sol moment en què deixis de pensar en el teu negoci. A la vida hi ha moments per treballar i moments per gaudir. Jo ara parlant amb tu, creus que estic treballant?

— En aquesta conversa, vols dir?

— Jo he vingut aquí i ara vull centrar-me en les teves preguntes, en aquest bar, i gaudir i relaxar-me.

“A mi m’encanta fer negocis; és l’únic talent que tinc”

— Tu com et relaxes?

— Caminant. I tu no saps com va de bé! Jo en dic meditació en moviment. Cada dia faig moltes reunions a les set del matí caminant pel litoral de Badalona. Vaig fins Alella i me’n torno. És meravellós i t’ho recomano. És com el Malecón de l’Havana i resulta que el tenim al Maresme. Quan camino, sempre vull veure sortir el sol.

— Cada matí?

— Cada matí! Miro al mòbil l’hora de sortida del sol i ho calculo.

— Deus matinar.

— Em llevo cada dia a les cinc del matí. Faig les meves coses, entreno de sis a set a casa amb l’Adolfo, el meu entrenador personal, i surto a caminar.

— Quan camines és quan et venen les idees?

— No. Les idees venen a totes hores. Tinc moltes llibretes amb idees apuntades i cada dia les reviso. Si passen els dies i la idea encara hi és i me la crec, la tiro endavant. Jo tinc una targeta de visita on no hi posa que soc perniler, sinó hacedor de negocios. A mi m’encanta fer negocis. És l’únic talent que tinc.

— No en tens cap altre?

— Jo estava frustrat. Em deia: “No sé jugar a futbol, no sé cantar, no em veig actuant”. Tots els homes volem ser el cantant del grup, perquè és qui més lliga. Però si tu no pots ser el cantant, has de pensar en quin talent tens. I un dia em vaig adonar que el meu talent consisteix a agafar un pensament i convertir-lo en alguna cosa física. En un projecte.

— Però només amb el pernil?

— Perdona? Jo tinc lío per totes bandes, amb coses que no tenen res a veure amb el pernil.

“Et recomano que si tens secrets no els expliquis a ningú perquè son l’única cosa que realment és teva”

— Has vingut amb les teves pedres de la sort?

— Sempre. Això és molt important. Sempre, sempre, vagi on vagi, tot això (es treu de butxaca unes pedres, una clau i un rosari) va amb mi. I si me n’he oblidat torno a casa a buscar-les.

— M’expliques tot això que portes a la butxaca?

— Aquesta pedra blanca em recorda que soc molt afortunat. Aquesta pedra verda és la més important de totes, perquè em recorda la salut i com d’important és cuidar-se. Si no et cuides, no hi ha salut. I aquesta d’aquí és la pedra de la família.

— També portes una clau.

— Aquesta clau és el secret que tots tenim i que no t’explicaré. No li he explicat a ningú. És la clau de la caixa.

— Guardes el teu secret en una caixa?

— És en sentit figurat. I el secret me l’emportaré a la tomba. Et recomano que si tens secrets no els expliquis a ningú, perquè són l’única cosa que realment és teva. No s’han d’explicar mai.

— Veig que ets molt de rituals. És per superstició?

— No soc gens supersticiós. Fixa’t que tot el que t’explico és sempre en positiu. Sí que em senyo cada dia tres vegades.

— Per algun motiu?

— Cada vegada que veig una matrícula cap i cua. Cada vegada que tinc un mal pensament i quan agafo un avió, tant si vaig de passatger en avió comercial com si piloto jo.

— Tu ets pilot d’avió?

— Sí. Des de fa vint anys. Estic muntant una companyia aèria que, a més, es diu JamonAir, perquè està pensada sobretot per als fabricants de pernil que tenen molts problemes de distribució, com la gent de Guijuelo, Huelva, Extremadura… Jo podria quedar-me tot el dia mirant com s’enlairen i aterren els avions.

— Ets una capsa de sorpreses! I aquest rosari?

— Aquest rosari beneït serveix per controlar l’ego. Mira, jo l’any que ve només penso fer deu conferències. I de vegades poso un preu que crec que no pagaran, i el paguen!

“L’ego és necessari, però en la mesura exacta”

— Què busca la gent de tu?

— La gent creu que jo he tingut èxit i és cert. Però el que jo els explico és que el meu èxit no es calcula amb el nombre de botigues que tinc. La primera pregunta que em fan sempre és: “Quant factures? Quantes botigues tens? Quants pernils vens?” I de veritat no em preguntareu pel meu èxit?

— Quin és el teu èxit?

— Estar aquí en aquest moment gaudint del que estic fent. I això no passa sempre. Jo sempre dic que fins el dia que et mors no saps quin és el teu èxit real, perquè potser passa el darrer dia abans de morir. Per tant, si em preguntes quin és el meu èxit sense haver-me mort, et diré que seguir en el partit amb il·lusió.

— Tornem al rosari per controlar l’ego. Ens tens molt?

— Jo tinc l’ego que tinc des que vaig néixer, igual que tu, però si el regues se te’n pot anar de les mans. L’ego és necessari, però en la mesura exacta. Si tu vols conèixer a algú li has de donar èxit i diners. Només llavors sabràs quin tipus de gent és. Tothom que no té èxit ni diners sembla bona gent. (Silenci)

— I vols dir que quan fan diners deixen de ser-ho?

— …

— T’hi has trobat?

— …

— M’ho vols explicar?

— Mira, jo tinc deu germans. Quan tens deu germans passen coses lletges quan algun aconsegueix l’èxit.

— L’èxit no es perdona?

— Et vaig a fer un regal i serà el regal més gran que et faran en molt de temps, així que regala-ho a la gent que estimis. (M’ensenya el seu mòbil i em fa llegir una cita de Confuci): “No facis el bé si no tens la força per suportar la ingratitud”. No ho diu Enrique Tomás, eh! Ho diu Confuci. Tornant a l’ego. Si tothom t’està dient cada dia que ets guapo, si hi ha gent que fins i tot seria capaç de dir que canto bé quan a l’escola no em deixaven ni acabar les nadales…imagina’t. Per tant, l’ego sempre sota control.

— Però llavors m’estàs dient que molta gent se t’acosta perquè has fet diners.

— No, jo això no ho he dit. Jo t’he dit que com que tothom es passa el dia dient-me que soc un crack, t’ho pots arribar a creure. Per sort tinc molta gent a prop que m’avisa i em diu: “Vigila que aquests son palmeros”. També et dic que els pitjors son els del “no, perquè no”.

“Si jo volia aconseguir l’amor del meu pare, havia de vendre”

— Veig que t’has treballat molt interiorment.

— És que jo soc el menor d’onze germans i vaig aprendre a desenvolupar una autosuficiència terrible per sobreviure. Si jo no m’aixecava per anar a escola, no hi anava perquè ningú venia a despertar-me. Si no menjava, ningú em deia que ho fes. I no és culpa de ningú.

— Onze germans, els pares i l’àvia vivint en un pis de 50 metres quadrats. Com era viure allà dins?

— Meravellós! Perquè jo era un nen i només veia el que m’interessava veure. I em sentia ric, perquè tot i que a casa no hi havia luxes, els pares tenien botiga i menjar no en faltava. Els meus amics portaven sempre entrepà de foie-gras i jo el portava de xoriç, encara que no fos la millor part. Sempre em vaig sentir ric.

— On vivíeu?

— Al barri de la Salut de Badalona. I recordo veure estesos tots els pantalons dels meus germans i pensar: “Hòstia! Soc ric”.

“Jo soc una persona molt tímida però m’he hagut de menjar la timidesa amb patates, vestint-me d’Enrique Tomás”

— Com es crida l’atenció d’uns pares que tenen onze fills?

— En el meu cas, venent. Si jo volia aconseguir l’amor del meu pare, havia de vendre. És fort però és la crua realitat. Pensa que jo soc l’únic dels germans que va estudiar, fins els dotze anys. La resta no van acabar l’EGB. Tots veníem i per qui més venia, més somriures i amor. Però no tinc res que perdonar al meu pare. No ho va saber fer millor. No era una mala persona, era una persona de l’època.

— Deu n’hi do…

— Jo soc una persona molt tímida però m’he hagut de menjar la timidesa amb patates, vestint-me d’Enrique Tomás. El dia que quedis amb l’Enrique li costarà més deixar anar alguna paraula, però jo ara estic fent d’Enrique Tomás.

— I és molt diferent el teu personatge de la persona de veritat?

— Tot el que té de bo l’Enrique Tomás, ho té l’Enrique, però l’Enrique, gràcies a Déu, no necessita l’atenció que necessita l’Enrique Tomás, perquè si l’Enrique Tomás no ven, l’empresa es mor.

— En aquell pis de cinquanta metres del barri de la Salut, es deia molt t’estimo?

— T’estimo, que es una paraula preciosa, no es deia mai i Te quiero —si em permets fer la broma—, jo ho vaig escoltar molt poques vegades.

— I tu ets de dir t’estimo?

— Contínuament, cada dia. Però a veure… És que em preguntes cada cosa! Què és estimar?

— Estimar és estimar.

— La majoria de la gent creu que estimar és: “T’estimo si tu m’estimes”. I això no és estimar, això és un negoci. Quan tu estimes algú només estàs pensant tota l’estona amb què li pots donar a aquella persona sense esperar res a canvi. Jo estimo molta gent i no em plantejo si aquesta gent m’estima a mi.

— És una bona filosofia de vida.

— Sempre que se m’acut alguna cosa veig que Marc Aureli ja l’havia dit.

— Marc Aureli?

— És el meu ídol. Qualsevol cosa que se t’acudeixi, ell ja l’havia dit fa dos mil anys. Era l’home més poderós del món, una barreja del Papa i Obama junts. Ell diu: “L’única riquesa que t’emportaràs és aquella que has donat i compartit”.

— Però tu llegeixes Marc Aureli?

— Contínuament, i a Jesús encara més. De Jesús, m’ho sé tot. Li pots preguntar al David dels Estopa.

“Conèixer el Papa ha estat una de les experiències més grans de la meva vida”

— Preguntar-li si saps coses de Jesús?

— Ens passem nits senceres sense dormir parlant de Jesús. Tots dos som uns apassionats de la la seva vida.

— Pagaria per veure-us a tu i al David Muñoz parlant de Jesús. I de què parleu?

— Mare meva!! La vida de Jesús dona per parlar-ne hores i hores. Pensa que si jo he quedat amb tu i a la tele estan fent Ben-Hur et trucaré i et diré: “Ho sento, però no vinc”. I la tinc en vídeo i la puc veure en una plataforma, però si la fan em quedo a veure-la.

— Què se li diu al Papa quan el tens davant?

— Crec que ha estat una de les experiències més grans de la meva vida. Jo he estat davant de dos papes. Joan Pau II, que per mi va ser com un altre Jesús, perquè desprenia llum. Hi vaig anar l’any 2002 i li vaig regalar un pernil. Ell em va donar la seva benedicció. També m’he vist amb el Papa Francesc, a qui li tinc una admiració enorme. Vaig estar xerrant amb ell una hora i deu minuts. Li vaig regalar un llibre sobre alimentació conscient. Et diria que som com amics…

“Els polítics son molt necessaris però l’única bandera és la del pernil”

— Ets amic del Papa Francesc?

— Sempre a través de Sor Lucia Caram, amb qui són íntims amics. El Papa Francesc té a Lucia Caram per saber què passa al món de veritat.

— Tens el telèfon de molts polítics?

— En tinc molts. Els polítics son molt necessaris.

— I t’han vingut a buscar per fer campanya alguna vegada?

— Moltíssimes vegades. Però jo no faig campanya perquè jo vull vendre als del Barça i als del Madrid. Oi que m’entens? L’única bandera és la del pernil.

— Durant un temps vas tenir de gendre el Gerard Piqué. Teníeu bona relació?

— I la tinc! És un tio maquíssim. Ell sempre hi ha estat quan l’he necessitat i a mi em tindrà quan em necessiti. L’han xiulat per dir el que pensava i a sobre es va embolicar amb la Shakira. Està pagant ser guapo. Penso en la meva filla, que ara té dos problemes: ser la filla de i l’ex de, quan realment ella és una lleona que caça.

— Ets aficionat a mirar sèries?

— He vist vuit vegades les 14 temporades senceres de 24 capítols de The Big Bang Theory. És la sèrie més meravellosa de tots els temps. Em sé els capítols de memòria, però encara em sorprenen. Si podem escoltar una cançó que ens agrada mil vegades, per què no podem fer-ho amb una sèrie o una pel·lícula? Jo cada any veig com a mínim dues vegades El padrino, Love actually, Jerry Maguire i Rocky.

— I les mires senceres?

— Sí, perquè és una mena d’autocontrol. Abans començava les coses i no les acabava mai. Ara, si començo un llibre, per dolent que sigui, me l’he d’acabar. M’ho autoimposo.

— Del porc s’aprofita tot?

Absolutament! T’has fixat que la manera com camina un porc és molt sexi? Si mires un porc per darrera veuràs que el seu cul te forma de cor.

— Ho vas arriscar tot a la carta del pernil, un producte car. No tothom se’l pot permetre.

— No estic d’acord que el pernil sigui car. Un plat de pernil en un restaurant és molt més barat que un llobarro. I ara si vols ho discutim.

— Necessitaríem una altra entrevista. Com ets quan t’enfades?

— Soc excessiu en tot. Però com també soc reflexiu, cada vegada em dura menys. En això m’està ajudant molt la meva dona. No sóc ni pesat ni intens. Soc perseverant. No soc convencional en res.

— No hem parlat del pernil!

— Jo el pernil necessito vendre’l, no parlar-ne (riu).

— Amb qui et prendries un Bitter Kas?

— Amb algú que em recordés la meva família, perquè per a mi el Bitter Kas és el record d’un moment familiar, íntim i bo. Un caprici. L’avantsala que alguna cosa bona passarà.