Vila-Matas s’allibera intentant trobar la seva “habitació autèntica” a ‘Montevideo’

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) no volia entregar el seu últim llibre a Seix Barral perquè s’ho estava passant molt bé. “L’he gaudit molt”, explica l’escriptor sobre Montevideo, novel·la definida com “una ficció veritable, un gran tractat sobre l’ambigüitat del món”. No és fàcil explicar l’argument, una característica molt vilamatiana, però el que cal saber és que hi ha un escriptor que no pot fugir de la literatura i que s’embarca en un viatge circular a través de portes i habitacions contigües que comuniquen París amb Cascais, Montevideo, Reykjavík, St. Gallen i Bogotà.

La llavor d’aquesta història es troba en el conte La puerta condenada de Julio Cortázar. En ell, el protagonista, “particularment gris” segons Vila-Matas, arriba a l’hotel Cervantes de Montevideo recomanat per un amic. A l’habitació del costat, li diu el gerent, hi viu una dona sola que treballa i torna tard a les nits. El problema ve quan, arribada la nit, el protagonista escolta a l’habitació contigua el plor d’un bebè i una dona consolant-lo.

Al conte de Cortázar, cal afegir-li un altre per entendre l’última novel·la de l’escriptor barceloní, en aquest cas, escrit per Adolfo Bioy Casares. En Un viaje o El mago inmortal, se succeeix una trama similar i sospitosament coincident. El protagonista també volia allotjar-se a l’hotel Cervantes de Montevideo, però el taxista s’equivoca i el porta a un altre. En el seu cas, a l’habitació del costat, no se sentia el plor d’un bebè, sinó a una parella estimant-se.

Tots dos escriptors van escriure una història similar, amb l’hotel Cervantes com a nucli central, i, quan li van explicar la coincidència, a Vila-Matas li va cridar l’atenció. I va començar a investigar. Un dia va buscar si existia aquest hotel tan literari i va veure que es trobava en un estat decadent, utilitzat fins i tot per fer intercanvi de parelles. Quan la seva editorial el va convidar a fer una gira per Xile, va demanar que inclogués l’Uruguai i així pogués anar a Montevideo. Òbviament, se’n va anar a veure l’hotel Cervantes. Va preguntar per l’habitació de la qual parla Cortázar, la 205, i a l’establiment no sabien que havia passat per aquí l’escriptor argentí, però sí el seu compatriota, el cantant Carlos Gardel.

Va ser en aquest moment quan Vila-Matas va decidir començar una investigació, transformada avui en Montevideo. “Pretenia allò de sempre, saber si realitat i ficció són el mateix o gairebé el mateix”, sosté l’autor. A ell no li van deixar entrar a l’habitació de Cortázar, però al seu personatge sí. “Vaig entrar en el registre fantàstic sense adonar-me’n i aquí vaig començar a tenir por. M’ho estava passant molt bé”, relata. Tot amb l’ambigüitat sobrevolant en cada pàgina, tant que va patir pel final, entre narradors i personatges que no són el que semblen.

Amb constants dubtes i jocs de miralls, intentant buscar “l’habitació autèntica”, com Virginia Woolf, Vila-Matas ha aconseguit “ser completament lliure”, sense fer concessions a ningú. Si a algú li pogués semblar poc el viatge per portes i ciutats del protagonista de Montevideo, convertit en escriptor, però anteriorment delinqüent, l’autor barceloní adverteix que continua escrivint-lo, encara que s’hagi publicat aquest dimecres. “Ara sempre que llegeixo alguna cosa que m’agrada ho escric en un Word perquè està relacionat amb el llibre”, avança crípticament.

Amb Montevideo, Vila-Matas “pretenia allò de sempre, saber si realitat i ficció són el mateix o gairebé el mateix”

“Han passat tres anys des de la seva última novel·la, una pandèmia i circumstàncies personals transformadores, vitalment i literàriament”, assenyala la seva editora, Elena Ramírez. La primera redacció del llibre li va suposar un any i després va entrar a l’hospital per ser trasplantat del ronyó, donat per la seva dona, Paula de Palma, a qui li dedica la novel·la amb un “tremola la meva ànima enamorada”. Sense entrar en detalls, ha agraït la feina de l’Hospital Clínic, volent recordar que el percentatge d’èxit dels trasplantaments de donants vius és molt superior al de donants morts.

A mesura que es va anar recuperant, “després d’una experiència extrema”, va tornar al text i el va revisar amb profunditat, escrivint “amb tota la intensitat del món”. Un procés que s’ha acompanyat de l’eufòria que ha sentit després de l’operació, començant “un nou món”, en el qual, no obstant això, continua declamant contra els que busquen autoficció o personatges sempre bons, contra aquells que posen un “Preferia no fer-ho” en parets d’oficines. I avisa: “Si et prens de debò la literatura, estàs perdut”. Per a aquells que no s’ho creguin, que pensin en l’habitació 205 de l’Hotel Cervantes de Montevideo, ara transformada en una atracció turística de la qual Vila-Matas se sent responsable.