“Jo combinava els meus estudis de Periodisme amb els de Dret, tot i que no volia ser advocat. Un dia vaig acompanyar a una amiga de la facultat a una entrevista per a una feina a la revista Garbo, i allà hi vaig conèixer a l’Elisenda Nadal, directora de Fotogramas. Temps després, a l’estiu, em vaig trobar l’Elisenda a unes galeries de Platja d’Aro i em va comentar que buscava algú que substituís l’Olga Spiegel i que si m’interessava entrar a la revista de cinema. Així és com vaig començar a dedicar-me professionalment al periodisme i allò em va salvar de ser advocat”. L’escriptor Enrique Vila-Matas explica aquesta anècdota de quan tenia 18 anys, i una concatenació de petites casualitats el va fer encetar un camí que l’ha portat a ser un dels autors més llegits, aplaudits, premiats i traduïts (37 idiomes, ni més ni menys) del nostre entorn literari.
“Si l’Elisenda arriba a passar per aquella galeria de Platja d’Aro cinc minuts més tard, tot hagués estat diferent”, raona, degustant un cafè amb llet i un got d’aigua després d’haver-se ventat un plat combinat, gust reminiscent de les seves freqüentacions dels primers cafès americans de la ciutat, com ara el mític Kansas.
“La desaparició sempre és present en tot allò que escric perquè equival al fet de no estar, o deixar d’estar, però també a la possibilitat de poder aparèixer en qualsevol moment”, una visió que apuntala la timidesa que envolta la seva persona. El desig de poder desaparèixer, esdevenir invisible quan la tessitura o les pors així ho requereixin, ser i no ser, deixant que les situacions travessin una ànima i cos capaços de volatilitzar-se i tornar-se a materialitzar en el moment oportú. Si arriba.
La mateixa timidesa per la qual va beure durant molts anys en la seva “temptativa d’esgotar la nit de Barcelona” fins que, el 2006, “després d’haver-la esgotat àmpliament”, va bandejar els espirituosos del seu dia a dia. I cita al Francis Scott Fitzgerald, “que quan va deixar de beure, es va tornar tímid”.
“Canvio molt i, alhora, semblo sempre el mateix”, assevera al moment de definir-se. Ho pensa uns moments i després somriu: “aquesta podria ser una d’aquelles respostes polivalents que sempre donava el Johan Cruyff”. Xarrupa una mica més de cafè amb llet i sentència: “de fet, Cruyff i Bob Dylan són, per a mi, els dos grans genis contemporanis”.
L’escriptor que sempre hi va ser
Més que orgullós, el parroquià es mostra “complagut per haver sobreviscut cinquanta anys en l’ofici d’escriure, sense ser mai un best-seller, però sí molt constant”. La seva última obra, Montevideo (Seix Barral), marca el seu nou pas per les prestatgeries d’una fidel i àmplia legió de lectors, després del delicat trasplantament de ronyó al qual es va sotmetre fa un any.
El nou pas d’un autor —el d’obres com ara Bartleby y compañía, El viaje vertical, Suicidios ejemplares, El mal de Montano, Hijos sin hijos, París no se acaba nunca, Mac y su contratiempo o Dublinesca-— que mai ha deixat de llançar la seva visió del món sobre centenars de pàgines que reflecteixen i capturen el complex i canviant món —interior i exterior— pel qual es mou.
Destaquen dos intents al cinema en forma de curtmetratges: Todos los jóvenes tristes, de 1969, i Fin de verano, rodat a Cadaqués l’any 1970, amb fotografia del Xavier Miserachs i protagonitzat per Luis Ciges. Tots dos, produïts pel pare de l’Enrique qui, després de corroborar que el segon era un atac a la institució familiar, va tancar l’aixeta. “Influenciat per Teorema de Pasolini, Fin de verano va competir en la secció oficial del Festival de Benalmàdena, quedant penúltim”, riu.
Tornant al present, l’escriptor assegura que la seva última obra està funcionant molt bé, “amb deu traduccions ja en marxa” i anticipa que ja està treballant en el seu pròxim llibre mentre que, després de les aturades pròpies de la pandèmia i de la recent intervenció quirúrgica, ha reprès amb gust el fet de “viatjar per a donar xerrades i conferències a diverses ciutats”.
El barceloní que no estima a Gaudí
La del parroquià amb Barcelona és una relació de “gran identificació amb aquesta ciutat de la qual sempre vaig voler fugir”, amb la particularitat que no és, diguem-ne, un devot de la figura de Gaudí.
“Sempre s’ha dit que no m’agrada ell, però el que a mi no m’agrada és el mite creat al seu voltant. Que tampoc és que el seu Modernisme m’entusiasmi. De fet, sempre dic que m’agrada París perquè no té obres de Gaudí”, mira al seu voltant, amb la mateixa expressió d’un noi que acaba de disparar el seu tirador contra la vidriera d’un botiguer antipàtic. I rememora una ocasió en què va fer broma amb un periodista francès sobre el fet de ser descendent del conductor de tramvia que va atropellar al genial arquitecte. “Alguns s’ho van creure i encara, en alguns textos biogràfics sobre mi que es publiquen a França, figura aquesta dada”. Per allò de no espatllar una bonica història i no matar la il·lusió, l’escriptor tampoc fa massa per rectificar-la.
En la seva relació amb la ciutat, cita un moment molt especial per a ell, quan el 2001 va rebre el premi Ciutat de Barcelona per la que, possiblement, sigui la seva obra més llegida, Bartleby y compañía. “Va ser un guardó que realment em va emocionar, per la meva vinculació i la de la meva família amb la ciutat”.
—Aquest va ser el primer dels molts premis que després has anat rebent, oi?
—Bé, en realitat era el segon. El primer havia estat un premi de redacció que m’havien donat els Germans Maristes del Passeig de Sant Joan, on estudiava, quan era adolescent.
—Llavors, ja apuntaves maneres, eh?
Enrique Vila-Matas fa l’últim glop del seu cafè amb llet i se li intensifica el somriure, en confessar que va rebre aquell premi “perquè, tal com després me’n vaig assabentar, havia estat l’únic alumne a participar-hi”.
—No fotis!
—Sí, sí, i encara conservo el trofeu, no et pensis—, continua somrient.
